Sort n'hi va haver de l'impostor...

Bé, de l'impostor i d'algun altre personatge que va fer mans i mànigues per no fer cantarella...

Però de la resta, val més no parlar-ne.

I sabeu què és el que més llàstima em fa... que tant jo com alguna altra persona que s'estima el bon nom de l'entitat, ja els ho havíem dit ben al principi que no calia picar tant alt... però vès, quan algú té la banya ficada en una cosa, costa molt de treure-la d'allà, oi? I què ha passat, el que ens temíem, que tot ha sortit com un xurro. Bé, tot no, algunes interpretacions, com ja us he dit abans, es podien salvar... però és clar, en un conjunt d'obra, en què cada element hi és primordial, per més bé que actuin un parell de persones, si la resta fot pena... doncs ja no se salva res, no? I em sap greu haver de dir la frase "ja us ho havíem dit", eh, no us penseu... perquè a mi personalment em sap greu quan algú em retreu "ja t'ho havia dit jo, això...". Però, és que en aquest cas, malgrat de desitjar amb totes les meves forces que els sortís bé i que jo anés errada, la cosa no ha xutat ni en pintura. Hi ha hagut moments còmics, sí! Però ja no sé si eren còmics de l'obra que representaven o còmics per com n'era de trist tot plegat. Ja no sabia ni com amagar-me a la cadira, jo!

Com a mínim mínim mínim, el que podien haver fet era estudiar-se el paper, almenys això... Perquè, ja em direu si no és trist que des de la fila 10 en què ens trobàvem nosaltres, que és més de mig local enllà, se sentissin les apuntadores cridant darrere del decorat...

A banda de l'afegitó del principi de l'obra, en què una nena que llavors hi fa de criada et surt a dir que "disculpeu si no ho fem gaire bé... però és que l'obra costa molt i tal i qual...". Manda huevos! Ara us n'adoneu que l'obra és xunga? Ara correm-hi tots a disculpar-nos abans de començar? Home, això denota símptome de feblesa i de ser plenament conscient que allò que es va a veure fot pena, i que com que els que ho fan ho saben, ja demanen disculpes per endavant... oi? Si tant crèieu en el vostre projecte, trobeu que és lògic disculpar-se'n abans?

I papers que no estan prou ben entesos. Segons el meu punt de vista, vaja. Però és clar que això ja va a càrrec del director que dirigeix l'obra, que hi dóna l'enfocament que hi vol donar... Però trobeu normal que la serventa de la casa, gairebé sembli la mestressa, per la manera com parla i com es mou? Saber-se el paper de memòria no és seguretat de bona interpretació, oi? Penso que el paper de la serventa, que juga un rol clau a l'obra, ja que representa el cervell de tot plegat, hagués estat molt més ben trobat amb un posat humil, discret, sense famfarronejar del que sap, i acutant més de sotamà, sense semblar que siguis més important que la família que et paga el sou, no? Encara que de debò ho siguis eh... Bé, i com aquest paper, tants d'altres, que trobo que se'ls hagués pogut treure molt més de suc.

I ara em direu? És molt fàcil veure allò que han fet malament, des de fora, oi? Sí. És cert. La pràctica i trobar-s'hi dificulten molt més la tasca. Ara bé, per això molts de nosaltres, precisament no veient-nos prou capacitats per dur a terme una obra tan difícil, ja hi vam refusar d'entrada, no? Precisament perquè érem conscients de les nostres limitacions i vèiem que un Molière cal representar-lo dignament, i no només intentant-ho, que, al capdavall, és el que van acabar fent un dels grups de teatre als quals pertanyo.

Em sap greu per tot plegat. M'alegro d'haver-los anat a donar suport malgrat tot; però no puc fer l'hipòcrita i dir que ha estat una gran obra... perquè, per més esforç i hores d'assaig que s'hi hagi posat, que no dubto ni un segon que han fet tot allò que han pogut i més perquè fos una bona obra, la cosa no ha rutllat de la manera que es mereixia un clàssic del teatre francès com ho és "El Tartuf".

Saco las uñas si es necesario...

No he conocido en la vida, de momento, persona tan amable, cariñosa, buena persona y buena profesional en su trabajo como mi hermana. Y no lo digo porque sea mi hermana y yo la quiera por encima de casi todo, no. Lo digo porque es cierto, porque la evidencia lo constata, y cualquiera que haya tenido la oportunidad de conocerla mínimamente, no le haya envidiado nada, y la haya querido un poco, lo podrá corroborar.

Es por ello que no consiento a nadie, NADIE, ni de este mundo ni del otro, ni de este planeta ni extraterrestre, ni companyera suya, ni colega del trabajo, ni familiar, ni nadie que diga por ahí ni una sola palabra mala de ella.

Si hay que sacar las uñas, las saco. Menuda soy yo para defender a quién quiero. ¿Verdad? Si hay que hablar con quién sea, hablo con quién sea; si hay que..., lo hago. Pero que nadie ponga en duda lo profesional que es mi hermana con todo lo que hace; que nadie le haga dudar de su potencial nunca más; que nadie la critique a sus espaldas nunca más... De lo contrario, y no es ni una amenaza ni nada, simplemente se trata de una afirmación objetiva, el mundo sabrá quién es Gemma (si no lo saben ya, por supuesto).

Met, ¡tu sí que vales un imperio y parte de otro! Te lo digo yo, que sé de qué hablo, ¿ok?

Un besazo a todos, y uno muy especial para ella. ¡Muahhhh!

"La gota"

"Quants calendaris haurem d'arrencar, per veure només la gota de la pluja que mulla?
Si és la nostra, l'espècie que enderroca pobles i gent, prefereixo ser ocell que vola sense diners."

Qui ho havia de dir?

Em llevo, em fa mal, sí, però penso que ho puc aguantar. Esmorzo i em prenc tots els medicaments: antibiòtic, antiinflamatori, etc.

Me'n vaig a la feina, em fa un mal horrible només de seure al cotxe i intentar conduir. Tanmateix, ho faig, amb tensió, amb esforç, però ho faig.
Llei de Murphy, la meva companya arribarà tard perquè va al metge, i jo em trobo retencions de trànsit. Bé, què hi farem, almenys he pogut anar a treballar, penso jo.

El dolor s'intensifica. Quan m'assec, a la cadira, a la tassa del vàter, on sigui que m'assec, em tiba, em fa més mal que no pas quan estic dreta. Tot i que la meva manera de caminar d'autòmata tampoc no denota gaire alegria, que diguem.

Aguanto fins havent dinat, però al final no puc més. Me'n vaig d'urgències i deixo la feina abans d'hora.

Altra vegada el malson del cotxe. Una horeta fins a casa. Se m'han ofert molt amablement per dur-me però no ho he acceptat. Em sap greu, cadascú té les seves coses, i no cal anar molestant els altres.

Me'n vaig al pis, agafo els papers, mons pares apareixen per ajudar-me (prèvia trucada per part meva), aviso a ma germana i a uns amics, i directe cap a la clínica.

El metge que m'atén, amb un segon de veure-ho, en té prou per dir... "vaig a veure si hi ha cirurgià disponible, si no en tenim aquí t'enviem a l'altre hospital, però això t'ho hem d'obrir avui mateix". Imagineu-vos si era gros...

Un parell o tres d'hores d'espera, mentrestant una analítica de sang i un calmant directe a la vena, i a esperar que acabin totes les operacions planificades per poder entrar jo a quiròfan.

Només ha estat cirurgia ambulatòria, no pas de quiròfan pròpiament dit. Però és que de moment només ho han drenat, més endavant hi haurà l'operació de debò. Amb epidural inclosa, que és una de les coses que més temo... però bé, si s'ha de fer, es fa, no?

De moment, uns dies de baixa, seure tant poc com pugui, i cures cada dia. Espero que aviat ho torni a tenir ben curat.

Qui m'havia de dir a mi, un dimarts normal i corrent com qualsevol altre, que amb un sol dia em passarien tantes coses! La vida és així, oi? Mentre puguem anar saltant els obstacles rai... que diuen, no?

Un llop amb pell de xai!

Si em poso a la pell d'ella, puc deduir que, aproximadament, es deu sentir així, tal com ho narro a continuació. Almenys, jo m'hi sentiria si em passés a mi:

"Un sentiment d'impotència t'omple de cap a peus quan t'adones que una persona amb qui havies confiat i compartit tantes coses, amb qui havies parlat de la vida i de la mort, de l'amor i de la soledat, del bé i del mal, del cel i de l'infern, de sexe, drogues i rock'n'roll, i per a qui gairebé et deixaries tallar un braç si calgués, li ha caigut la pell de xai que el cobria i ha mostrat la negror que el consumeix per dins.

La pregunta que em queda a dins és: realment n'és conscient del mal que ha fet i que pot continuar fent amb el seu comportament? Sap que fer el que ha fet no és ètic ni moral ni digne de qualsevol professional com ell ni de ningú en general? S'adona que té un problema i, tot i així, segueix amb aquesta pràctica abominable que fa esgarrifar només de pensar-hi? O és un malalt a qui cal saber entendre i ajudar, si convé?

Vull pensar que és la segona opció... però, ni que sigui així, per què no ens ha demanat mai ajuda? Per què no ha confiat en nosaltres per tal de solucionar el problema que té? Suposo que, perquè per més malalt que sigui, sap, sent i nota en el seu cor que això que fa no està bé. Si no, a què haurien de venir les seves fugides del món cada cop que reincideix? Per què s'hauria d'aïllar de tothom i, sobretot, de les víctimes a qui acaba de fer mal, cada vegada que hi torna? És conscient que és un monstre? Un monstre que necessita ajuda, però, i que potser pot convertir-se en persona... No ho sé.

I no és fins ara que sé tota la veritat que no he pogut anar lligant caps de moltes coses que han passat i que no acabava d'entendre del tot. Ho atribuíem a un baix estat d'ànim, principis de depressió... però no, la cosa era molt més greu. Tant, que fins i tot l'han hagut de cessar de la seva professió legalment. No ha estat fins ara que hem entès moltes coses.

Per dins meu s'hi barregen tot un seguit de sentiments contradictoris. Molt contradictoris. D'una banda és repugnant pensar que una amic teu pot haver fet això que has descobert, de pura casualitat i ja al cap de temps; se't regira l'estómac, et fa fàstig, vaja! I sobretot quan era un ferm defensor de tot allò que jo també defenso i que crec per sobre de tot...
Però d'altra banda, no puc deixar de pensar que jo estimo aquest amic meu com qualsevol altre amic de debò que tingui. I saber el que ha estat capaç de fer, no deixa de fer-me llàstia i pena, i m'inspira un sentiment de voler-m'hi apropar d'alguna manera. Tinc a les meves mans l'opció de donar-li un cop de mà? O només seria complicar més les coses (que no seria ni la primera ni l'última vegada que em passen experiències mai viscudes abans per voler donar un cop de mà)?

Què he de fer? És un llop, sí, un llop que si bé no ha matat mai a ningú, sí que ha ferit unes quantes vides innoscents, menors i desestructurades... Però ha estat sempre un llop? Els llops "humans" són llops de naixement i essència, o són llops que s'hi han tornat degut a algun motiu que la vida els hagi fet viure? L'he de perdonar? Bé, de fet, ell no sap encara ni tan sols que m'hi he enfadat i que estic a punt d'odiar-lo per sempre més... o no, o potser que estic a punt de perdonar-lo i de donar-li aquella mà que no ha pogut trobar enlloc més sempre que ha reincidit en aquest acte fastigós una i altra vegada. Ho sap la seva família, com és ell?
I, per què ha estat ara i no fa un temps, o bé mai, que he sabut tot això del meu amic? Segurament que hauria estat molt més feliç no sabent-ho! Ja ho diuen, oi, que "ojos que no ven, corazón que no siente"? A mi em dol l'ànima, ploro, i no sé com fer-ho per assumir, primer de tot la situació, perquè em sembla que no la tinc prou assumida del tot, encara; i segonament per actuar en conseqüència."

I quin retorn!

Feia temps que no gaudia tant anant a veure una peli al cinema. I en català! :)

Indiana Jones i la calavera de cristall, 4a entrega, fantàstica!

Tot sigui dit que sóc fan d'Indiana Jones. Bé, fan fan potser no seria la paraula, però que m'agrada molt sí!
Sense exagerar, potser he vist "Indiana Jones i l'última croada" 5 o 6 vegades, i sempre m'agrada de la mateixa manera.

No em podia perdre, doncs, la 4a entrega! El passat diumenge a la tarda tenia cita al cinema de Manresa per veure-la.
Deixant de banda el segell americà que porten totes les pelis de Hollywood (un primer pla de la bandera d'Estats Units onejant al vent, com en totes i cada una de les pelis que allí es roden), i el punt de fantàstica del final (no us el revelaré pas, per si encara no l'heu vista i en teniu ganes), que particularment no em va acabar de fer el pes, la resta, al més pur estil "Indiana", et feia reviure per igual l'humor i les sensacions de les entregues anteriors.

I en català, sí senyor! No perquè jo sigui una defensora tossuda del doblatge en català, ni res d'això, malgrat que sí que penso que la poca tradició de doblatge en català al cinema és allò que ens fa jugar amb desavantatge respecte al doblatge a la "lengua del imperio"; senzillament perquè era la sessió que feien a l'hora que hi vaig anar, i també perquè per mi, l'Indiana Jones, parla en català: sempre he vist les anteriors entregues quan les emetien per TV3, per tant, no se'm va fer gens estrany de veure una pel•lícula en català al cinema. És més, en vaig sortir ben orgullosa i tot!
A banda que en aquesta entrega, com que part de l'acció passa a Llatinoamèrica, és molt més creïble l'acció, sobretot quan parlen en castellà sud-americà, i l'Indiana li tradueix al català (a l'anglès, la versió original) al noi tot allò que diuen els sud-americans! No em vull imaginar com quedaria traduir de castellà a castellà... fatal, oi?
Per tant, si heu vist sempre Indiana Jones a TV3, si voleu ajudar al doblatge en català i si voleu veure una traducció coherent, us recomano que aquesta 4a entrega, si no l'heu vista encara, la vegeu en català! :)

Tota una pel•liculassa que no us podeu perdre si us agrada aquesta saga, les pel•lícules d'aventures o senzillament riure una estoneta al cinema i passar una estona agradable!

Si la veieu, ja me'n direu què us ha semblat, d'acord?

Nanana, nanana, na na na, na na na.... ;)