Massa emocions en tant poc temps!

De vegades tinc la sensació que el temps va a tota pastilla... no que vola, no... sinó que ni tan sols tinc temps de veure'l passar!

Però aquesta Setmana Santa i, per acabar-ho de culminar, avui, que és el dia del meu 30è aniversari, ha estat increïble com, amb poc més de 4 dies, hi ha hagut tantes coses concentrades:

Fa una setmana i mitja que acomiadàvem la solteria d'una de les meves millors amigues, l'Ada, a Navàs. El dissabte a sobre, és a dir, dia de Sant Jordi, assistíem al seu casament a la platja, en un dia magnífic i enmig d'una festa més que magnífica, en un hotelet amb molt d'encant, a tocar del mar (el balcó ens donava al mar i sentíem les onades com picaven contra les roques mentre dormíem) i amb molt bona companyia. El dia abans, divendres, assistia a teatre de Festa Major del poble on visc actualment, Balsareny, amb l'obra "Còmica Vida", del Pep Cruz, entre d'altres. Diumenge celebràvem aniversaris diversos. Dilluns rebia la mona de Pasqua com cada any. I avui és el meu 30è aniversari!

I tot això, enmig de deures d'alemany, pacs de la UOC, assaigs de teatre, un refredat de mil dimonis i compromisos familiars diversos..., entre d'altres!

Ho he fet tot, i n'estic contentíssima... però... ho he vist passar tan de pressa, que m'encantaria tenir un "rewind" dels vídeos antics per poder tornar marxa enrere i veure-ho, tot, amb molta més calma i poder-ho assaborir, tot, encara molt més del que ja ho he fet...

Aix, però si tot allò que m'ha de passar ha de ser tan bonic com tot això que he viscut aquests dies, per més intens i curt que sigui, BENVINGUT SIGUI!

Us deixo amb un parell de fotografies del dia del casament de l'Ada: una d'ella i jo, després de la cerimònia, i l'altra de quan jo i la meva germana li dirigíem unes paraules durant la cerimònia vora el mar.

* Fotografies d'Emilio Jurado

Gràcies Edu! :)

Quan no t'esperes res és quan deixes la ment més lliure perquè hi entri tanta cosa com sigui possible! :) Oi?
En canvi, sovint la decepció és més fàcil de percebre quan esperes molt d'una cosa però llavors no t'acaba de convèncer o no és ben bé allò que t'esperaves...

Això és justament el que ens va passar amb un dels regals que vaig rebre pel meu aniversari: dues entrades per a l'obra de teatre "Tres dones i un llop", al Villarroel. En vam sortir entusiasmats! Ens va encantar! Molt, moltíssim! No n'esperàvem res, hi anàvem una mica adormits... i, en canvi, en vam sortir amb un somriure d'orella a orella i amb ganes que hagués durat una mica més i tot!

Gràcies Edu, pel regal! Ets un crack, un dels millors del món...! ;)

---- 4 ----

El número 8 és el meu preferit! I no per cap superstició estranya, no...
Sinó perquè era el número que duia a la samarreta en Hristo Stoichkov, el meu ídol! :) Em sembla que era, justament, el seu caràcter al camp i a la vida en general allò que més m'agradava d'ell! ;p (Us sona? M'hi assemblo, o què?)!

Avui, en fa 4 només... però no deixa de ser la meitat de 8! Per tant, és un gran dia.
Un gran dia perquè 4 en són moltíssims per saber si una cosa es vol o no es vol... però també en són poquíssims, amb un futur ben llarg per endavant!

Endavant, sempre endavant! Oi?
Per molts anys més!

Ah, i TTM ;)

Aniversaris...

Ahir va ser l'aniversari de molta gent que aprecio, gent que conec personalment i gent que m'agradaria conèixer personalment però que encara no n'he tingut l'oportunitat! :)

La Marta, el Marce, el Hristo (que només en té 44), ...

Felicitats per a tots!

A casa meva cagàvem el tió, res de Pare Noels!

Quan ja havíem acabat de sopar, amb aquells nervis de.. “a veure què em cagarà aquest any?, ens hem portat bé, oi?, ens ha de cagar moltes coses”, el meu pare portava el tió a la cuina. El tapàvem ben tapat amb una manta de color rosa, mig esparrecada, però anava bé igualment eh, i vinga cops i més cops…

El picàvem tan fort, la meva germana i jo, perquè volíem que cagués taaaant… que una vegada, de tant fort que el vaig picar, se’m va trencar el bastó i tot. Sort que no va passar res, perquè vam continuar picant amb el bastó de la meva germana.

Primer sempre ens cagava les joguines més grosses i els paquets que feien més volum. I després, de mica en mica, anava cagant cada vegada menys coses i més petites. Una rajola de torrons, algunes monedes de xocolata… Fins que ja no cagava res més

I aquest any ja no vaig cagar el tió. Ja no toca! De fet, ja fa temps que no toca!

Aquest any jo era amb el meu xicot i la seva família, i el que vam fer va ser anar a fer una visita a la seva iaia, a l’abuela, a la residència d’avis del seu poble.

Quan hi vam arribar estaven acabant de sopar. No devien pas ser més de quarts de 7 de la tarda… però allí els fan sopar molt d’hora, pobres, perquè, també els posen a dormir ben dora.

L’abuela estava asseguda al costat d’una altra dona, que també ja havia acabat de sopar. A l’abuela li va costar de conèixer-nos, però aquesta altra dona, aquell dia, ho va tenir claríssim: es va aixecar amb la cara il·luminada i amb un somriure d’il·lusió, que es va agafar al braç del meu sogre. Ens va prendre per la seva família.

ES PENSAVA QUE ÉREM LA SEVA FAMÍLIA.

Fins que una senyora de les que les cuiden no la va agafar de les mans i li va recordar que nosaltres no érem la seva família, que la seva família POTSER ja l’aniria a veure un altre dia, que no es va adonar de la realitat.

I vaig plorar molt, i el meu xicot em deia que no ho fés, que no passava res, que era una dona gran i que s’havia confós… que era normal.

Però jo no podia deixar de pensar en quants dies devia fer que no rebia cap visita, aquella pobra dona.

I pensar que en realitat té una família. Però no la van a visitar mai. Sembla estrany que un gest tan fàcil, com una simple visita, els costi tant!

Tant de bo, aquell dia, hagués tingut un tió per regalar-li una família de veritat!

Si un dia he de tornar enrere

Si un dia he de tornar enrere,
fes que sigui als 25!

Mireu com n’és de bonic i
orgullós, tot ell, aquest
lluent quart de segle!
T’abraça, t’acarona i
et protegeix de tot mal.
Si un dia he de tornar enrere,
fes que sigui als 25!
El sol ha sortit avui,
liderant un cel tot blau;
i només ho ha fet per
cedir-te, a tu, un xic d’escalfor.
Irradia’t de la seva energia!
Tanca ben fort els ulls!
Amaga’t del món per instants!
Torna’ls a obrir i després a tancar i...
somriu quan ja
només et manqui
obrir-los de nou abans de dir:
m’agrada, perquè avui
en puc fer 25!
Temps, no corris... que vull assaborir-te bé!

Si un dia he de tornar enrere,
fes que sigui als 25!

Per a la Met!
Moltes felicitats preciosa!
23/02/2009
Gemmet

A vol d'ocell...

Tenia por, una mica de por, perquè les alçades i jo no som gaire amics... Però, d'altra banda, em feia moltíssima il·lusió.

Ho vaig endevinar abans d'arribar-hi, vaig saber quina era la sorpresa que em tenia preparada el meu xicot abans de dur-la a terme. Deu ser que, de mica en mica, cada vegada hi ha menys coses que puguem no endivinar-nos, oi? No ho sé, el cas és que ho vaig saber. Però tenir-ne tal coneixement no em va privar de la intensitat amb què ho vaig viure! Feia dies que hi volia pujar, feia dies que volia sentir-me com un ocell, alliberada, amb cap preocupació al cap, lluny de tot per moments, només l'univers i jo... Feia dies que volia pujar en globus! ;)

Un sol imponent, ja des de primera hora del matí, lluïa al cel amb més força que de costum. Un ventet fresc matiner, que ens va anar ben bé per despertar-nos una mica després de matinar força per vist que era un dissabte, es va anar convertint en una brisa suau i càlida que ens acaronava al seu pas a frec del rostre, quan érem a més de 300 metres amunt, enmig del cel, del buit, del no-res, supesos en l'aire com ocells. La boira que, de matinada, impregna la plana de Vic de rosada vital, pràcticament havia desaparegut: per un dia havia decidit d'esvair-se abans d'hora i tot per tal de permetre'ns gaudir d'un matí ben clar, ben lluït, ben formós, amb unes vistes espectaculars i amb una suspensió gairebé imperceptible: flotar és genial, és màgic, és una experiència que recomano a tothom!

La por que tenia al principi es va esfumar tot just haver-nos enlairat poc més de 10 metres. Saps que ets al cel i que puges i baixes perquè les cases s'allunyen o s'apropen en funció de l'alçada... però no perquè notis cap mena de canvi en la teva posició a dins del globus. Sembla que s'hagi de balancejar i moure molt, que t'hagis de marejar, que... però no, res del què us pugueu imaginar que passa, no passa! Cap de les pors que pugueu tenir abans de pujar-hi acaben tenint fonament. Tot és perfecte! Si teniu la sort que hi hagi corrents d'aires, us moureu més... Si, en canvi, el cel està calmat, no us moureu tant de lloc! Ara bé, l'experiència és única, no us la podeu perdre! ;)

Senzillament, encomaneu-vos a qui calgui perquè, de companys de viatge, no us toquin uns pijos repel·lents que, en lloc de gaudir del paisatge i de les vistes, només pateixin per si no veuen de prop el seu xalet amb piscina (plena fins dalt, no us ho perdeu, després dels avisos que tenim que hi ha sequera i que hi haurà restriccions d'aigua), per si la seva mama no els sortirà a saludar mentre viatgen amb globus o per si es trencaran alguna ungla a l'hora de desar el globus a dins de la bossa... Aix, sempre hi ha d'haver algun borinot que destorba una mica la tranquil·litat de les situacions que t'agrada de viure i respirar amb dolcesa.

Ah, i sobretot, ull amb les línies elèctriques! ;) Que nosaltres, vam passar a un pam per sobre d'una! ...

Hi ha a qui li cal ales per volar; hi ha qui fa volar la imaginació i somnia que puja amunt, ben amunt...; hi ha qui agafa un avió; hi ha qui es llença amb paracaigudes; hi ha qui fa pònting...; i hi ha gent que, com jo, puja en globus!

Una salutació a l'empresa de Vic amb qui vam viatjar en globus, que són molt amables i també uns grans professionals: Baló Tours.

Gràcies al meu xicot per fer possible aquest somni que tenia jo des de feia dies...

I, sobretot, que la llibertat i la imaginació no us deixin mai de funcionar! Una abraçada des de les altures.

Fora fantasmes! :)

Hi ha fantasmes i fantasmes...

Als que jo vull fer referència ara no són els de carn i ossos, no són aquells individus físics que es volen fer més els xulos que qualsevol altre i van de "fantasmes per la vida".
Tampoc em vull venir a referir als fantasmes que, per més que t'hi esforcis, encara et recorden moments del passat, bons o dolents (normalment solen tendir a ser més negatius que positius, però bé, sempre n'hi ha de tots, no?).

Avui em vull venir a referir a aquells fantasmes "emprenyadors", als que per més superades que tinguis les coses, en algun moment concret que, per circumstàncies diverses va ser un moment clau a la vida quan ho vas viure, sempre apareixen, sense saber per quin motiu.
Sabeu a quins fantasmes em refereixo? M'enteneu?

Doncs bé, avui m'he adonat, amb dos dies de retard, que un d'aquests fantasmes que durant més de 4 anys m'ha anat "emprenyant" (per fer servir el verb que calca l'adjectiu amb què he descrit aquest tipus de fantasmes) cada 27 d'abril... ENGUANY ja no ha vingut! Ja no hi és! L'he pogut fer fora... Visca!

I mira que en vaig tenir, d'oportunitats, diumenge eh, perquè entrés fàcilment a la meva ment, perquè les portes no van estar tancades en cap moment... però no va entrar. No sé per què, però no hi va entrar! I avui, quan de sobte m'he adonat d'això mentre conduia camí de la feina, m'he alegrat per tot el dia.

Qui diu que el temps no serveix per a res? Qui diu que el temps, trigui més o trigui menys, no fa la feina ben feta? A mi, no només em cura les ferides, sinó que fins i tot em permet fer fora els fantasmes "emprenyadors"!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ja m'ho diu sempre un bon amic meu, que cal que tingui paciència, que no en tinc gens, jo, de paciència, i que això ho fa que sóc jove i que amb el temps ja n'aprendré a tenir-ne. Potser sí. Bé, no, segur que sí! Han hagut de passar 4 anys perquè el dia 27 d'abril no m'irrompés a la memòria, encara que fos breument, el mateix pensament de cada any! 4 anys de paciència, però amb un resultat que ha valgut molt la pena!

Per tant, un somriure als llavis, i a mirar endavant, sempre endavant! :)

(Potser sí que la meva germana acabarà tenint raó i tot, i resulta que sóc més forta del que realment sóc conscient que sóc... ;P).

Moltes gràcies eh... per la felicitació...

Aspirar, fegar, treure la pols i netejar lavabo, de tot el pis; parlar per telèfon amb una de les meves millors amigues de la universitat que em felicitava pel meu aniversari i amb qui feia molt de temps que no parlava; descansar una estoneta per mal de cap; anar a buscar el pa, del dia; començar a preparar la "teca" del vespre pels convidats; i dutxar-nos i vestir-nos... amb menys d'un matí de temps d'un diumenge.
Llavors el viatge, a velocitat legal, la que toca, per no ser objectes de rebre cap multa ni tampoc posar en perill ni la nostra vida ni la dels altres ocupants de la carretera...
Manresa-Balsareny: 15-20 minuts, en funció de la retenció que et trobes de sortida...
Dinar familiar, amb unes poques ganes d'assistir-hi que ni os cuento... però que acabes fent l'esforç perquè clar, pobres, és Festa Major del seu poble, t'hi han convidat i et sap greu dir que no...
Avisem que anem tard, que se'ns ha complicat la cosa. No pas més de 20 minutets eh..., però sí, una mica tard! :( Sempre procuro no fer-ne, de tard. Ara bé, de vegades no es pot evitar.
Arribes i, el seu primer "hola, no patiu, acabem de començar... I, per cert, moltes felicitats" havia desaparegut de la boca, i en lloc d'això, una bronca monumental que ni us explico:
"Que ja està bé, que aquest jovent d'avui dia no són responsables ni són res, que no han estat ben educats (quina culpa en tenen mons pares, que jo arribi tard, eh?), que si es diu a una hora és a una hora, que si tomba que si gira..."!

Doncs sabeu què us dic? Que si no saben valorar l'esforç que vam fer anant a un dinar al qual no teníem ni putes ganes d'anar... Un altre dia, a prendre pel ... home, hi anirà el papa de Roma, a dinar amb ells! Que no pateixin, que si els ha de fer anar tan malament la nostra presència, no se n'hauran de preocupar pas més...

Ah, i fins que no em va dir "per molts anys!", va passar una bona estona llarga...

"Moltes gràcies, moltes gràcies per felicitar-me abans que res i per agrair tan sincerament que vinguéssim eh!!!"

Quin dia tan especial que vaig tenir... i tant! Sort que el dia anterior havia estat fantàstic; cansat però fantàstic. Però aquest capítol deixem-lo per a un altre dia ;)

Día 27... ¡y 27! ¿Debería de ser especial?

Pues sí, el próximo domingo 27 voy a cumplir 27 años...

A mi me gustaría que fuera un día especial, ya no por el simple hecho de que celebrar un cumpleaños siempre tiende a ser motivo de alegría, sino porqué va a ser un día único, que jamás se repetirá en mi vida: nunca más en mi vida, un 27 de abril cumpliré 27 años... ¿verdad?

¿Os ha pasado ya a vosotros, ese día? ¿Habéis ya coincidido con el día de vuestro cumpleaños en el cual cumplís la misma cantidad de años que tal día en cuestión? ¿Si sí, se os presentó un día diferente a los demás, o fue como todo el resto de días del año, o, al menos, como todo el resto de días de cumpleaños de los años anteriores?
A mi hermana le pasó el año pasado: cumplía 23 años el día 23 de febrero... Y, según ella, no hay nada diferente en tal ocasión...

Lo peor de todo es que eso es precisamente lo que me temía... que nada diferiría de los demás días del año, incluso de los demás cumpleaños que he vivido hasta ahora.
Sólo pasa que va a ser domingo... y, por lo menos, este año me ahorro las "pastitas" del curro, jejejejjeejejjejejejeje ;) Siempre queda bien decir que como caía en fin de semana, es por eso que no las llevo... jajajajja. ¡Aunque, a decir verdad, ese año no las hubiera llevado igualmente ni que hubiera caído en día laboral! ¡No me apetece, mira!

Mis ansias de que sea un día diferente y especial se pueden comparar, supongo, con otros días que supuestamente tendrían que haber sido especiales y que, en el fondo, fueron tan normales como cualquier otro. Se me ocurre, por ejemplo, el fin de año del 1999 hacia 2000. Cambio de siglo, cambio de milenio, cambio de todo... ¿Y cuál fue la diferencia respecto de otro fin de año cualquiera? Ninguna... al menos para mí. Pues domingo, imagino, que será un cumpleaños como cualquier otro... haré 27 años, sí... ¿y qué? ¡Seguramente que la gente se va a acordar mucho más del santo de mi abuela, como siempre me ha pasado en mi familia, que de mi cumpleaños! ;)

A lo mejor me llevo una sorpresa y los astros se conjuran para brindarme un espléndido y maravilloso y diferente cumpleaños... Pero, ¡no lo veo yo demasiado probable!

Sea como sea, tanto si llueve como si hace viento (si llueve, me alegraré, por la escasez de agua que tenemos aquí), tanto si me felicitan como si no, tanto si se trata de un día especial como no... lo importante será que habré cumplido otro año más, ¿no?
Otra semilla de mi árbol particular, esparcida por el camino de la vida, que espero fructifique como todas las demás para ofrecerme un futuro un poco más repleto de la experiencia de andar por tal vía.

¡Felicidades a todos los que cumplís años hoy, mañana o cualquier día! ¡Tantos tirones de orejas como años cumpláis! Y un besazo de regalo... ¡muah!