Part IX - FINAL

A la Glòria li va costar temps refer-se de tot plegat.
No es podia acabar de creure que en Llorenç hagués estat tan dèspota amb ella, que no se l'hagués estimat mai... Ella volia mantenir una espurna d'esperança al cor que en algun moment ell també hagués sentit el mateix que ella... però no era així, i això li feia molt de mal!
A banda que ell tampoc hi ajudava gaire en aquest sentit, ja que més d'una vegada, quan ja feia temps que ho havien deixat córrer, la trucava per saber com estava i per felicitar-la quan era el seu aniversari (que, casualment, el feien el mateix dia, però amb deu anys de diferència...). La pitjor vegada per a la Glòria fou, deixant de banda la de l'intent de "línia eròtica", quan ell la va telefonar per "avisar-la" que assistiria a un sopar de cloenda de temporada del grup de litografies acompanyat per l'Olivia altra vegada. Va simular que la trucava per saber com estava, però en realitat només la volia "avisar" que havia tornat amb la seva dona i que, és clar, si ella també assistia a l'acte, que procurés no muntar cap espectacle quan els veiés junts de nou! "Que desgraciat que ets, fill de puta. No tan sols em fas passar per tot el que he passat, sinó que et vols assegurar que no munti cap escàndol davant de tots els teus amics, eh! Però per qui m'has pres, imbècil? Tinc molta més integritat que tu i que deu mil com tu tots junts, per tant, sé com m'he de comportar i no cal que em truquis per assegurar-te'n!", va pensar la Glòria, però no li va dir, és clar.
En Llorenç no va parar de comportar-se així fins que es va assegurar que la Glòria no parlaria del tema en públic mai... Quan hi havia sessió de teatre amb descomptes especials per als del grup de litografies i ells dos hi pensaven assistir, primer la trucava per assegurar-se que ella no hi aniria o, que si hi anava, no muntés escàndols... Etc.
Però la Glòria, i allí va demostrar molta més humanitat que qualsevol del grup de falsos de litografies, mai no va fer res per posar en perill la situació que havia recuperat en Llorenç després de deixar-la. No tenia perquè fer-li mal. L'odiava per tot allò que li havia fet a ella, però no tenia perquè desitjar-li maldat. Era un sentiment contradictori, d'una banda li hagués agradat que en Llorenç, algun dia, s'hagués sentit com la va fer sentir a ella; però d'altra banda, no sabia com mostrar-li repugnància ni odi a la cara, ans al contrari. Per tant, va decidir respectar la decisió del Llorenç i no comentar mai res a ningú!
Sorpresa seva fou, però, quan va conèixer, al cap dels anys (potser 4 o 5 ja en devia fer, que la història amb en Llorenç s'havia acabat), que tot l'esforç que havia fet davant dels del grup de litografies per dissimular i no posar en perill res, havia estat un esforç en va: tots, pràcticament tots els del grup ho sabien des de bon començament, i havien estat fent l'hipòcrita davant seu! Ella estava segura que l'havien titllada de "meuca" en endavant per l'esquena, perquè evidentment eren amics d'en Llorenç i mai no veurien que el responsable de gairebé tot havia estat ell, sinó que a l'hora d'assenyalar algú amb el dit seria ella; però no podia suportar la falsedat i la hipocresia d'aquella gent que, per davant li feia bona cara, i per darrere devien dir-li de tot! Si li haguessin girat l'esquena, la Glòria segurament s'hauria sentit millor! No millor perquè se sentia culpable de tot plegat, però sí millor perquè ells haurien estat coherents amb allò que pensaven i no pas uns hipòcrites i falsos dels nassos! "Quin fàstig que fa tot plegat, i que podrida que està la societat, vagis on vagis", pensava ella.
La Glòria tampoc entenia, i ho havien comentat més d'una vegada amb una bona amiga d'ella, com l'Olivia, després de saber tot allò que en Llorenç li havia fet i amb qui, i tot plegat, havia accedit a perdonar-lo i a tornar al seu costat com si res no hagués passat. O era una dona de caràcter molt feble, o es devia estimar amb bogeria el Llorenç per poder ser capaç de perdonar-li tot allò. Elles, la Glòria i l'amiga, no ho haurien pogut perdonar mai, allò. "Segurament que no trigaran a tenir un fill", comentaven. Evidentment, el fill no va trigar a néixer. Estava cantat! Pobret, només desitjaven que no hagués de pagar la criatura tota la situació dels seus pares. Però bé, tampoc volien capficar-s'hi més del compte, a partir d'aleshores ja no era el seu problema, sinó el del Llorenç i l'Olivia, i ja s'ho farien!
Tanmateix, una cosa sí que va quedar-li marcada per sempre més a la vida a la Glòria: "Mai més no vull ni un home casat, ni algú amb parella o nòvia, ni tan sols algú que encara estigui ferit per una relació anterior. O nets del tot, o res!". I això anava per ella també, fins que no estés neta completament de tota la merda que acabava de viure, no es veuria capaç de començar res més amb ningú. I així fou!
I el temps anava passant, i la Glòria havia pogut recuperar la il·lusió per viure l'amor intensament. La seva nova parella donava mil voltes a uns i altres, sense necessitat de comparació amb ningú, i l'omplia de tal manera que tenia intenció d'intentar no cometre els mateixos errors que anteriorment i vetllar perquè la relació fos divertida, duradera i sincera.
Anys més tard, però, la Glòria, quan li venia a la memòria tot allò que havia viscut amb en Llorenç (perquè la Glòria era de la mena de gent que podia superar les coses, les podia assumir, les podia fins i tot perdonar, però no les podia oblidar mai, perquè ella creia que només els que pateixen demència cerebral o els morts són els únics capaços d'oblidar, però mentre hi hagi una petita espurna de lucidesa a la ment humana, era impossible oblidar tot el que s'havia viscut: es podia quedar més o menys amagat al cervell, enterrat més profundament o menys, però no s'aconseguia suprimir-ho mai del tot), se li va moure per dins seu la necessitat, inexplicable, de buidar-ho tot. Ho tenia enterrat, sí, però llavors necessitava expulsar-ho cap a fora.
I se li va acudir que explicaria la seva història amb en Llorenç, des del seu punt de vista personal de com ho havia viscut i de com s'havia sentit, en 3a persona i amb els noms reals canviats, en forma de narració per capítols. I ho va publicar.
El seu nom el va canviar per "Gemma" (nota de l'autora: ostres, igual que jo! ;) ); en Llorenç es diria "Lluís"; la seva germana Núria i l'Arnau es dirien, al relat de ficció, "Noemí i Albert"; l'Ariadna i en Daniel serien "l'Ada i el David"; l'Olivia, "Olga"; l'Alexandra i en Joan es dirien "Alba i Jorge", i així successivament amb tots els noms de la història que havien configurat la seva vida real, per tal de poder-la passar a ficció. Buscaria un nom que comencés amb la mateixa inicial que el nom de la vida real, i explicaria totes les seves vivències d'aquella època en tercera persona i amb els noms canviats!
No pretenia res amb aquella iniciativa literària, res de res a banda de poder treure's de dins una merda que hi duia enterrada des de feia temps i que la Glòria creia que ja era hora que se n'alliberés per tal de poder deixar-se omplir de mil milions de coses més bones que la vida li podia oferir.
Aleshores era feliç! Li feia una mica de "cosa" dir que era feliç a la gent que l'envoltava, perquè molts no ho passaven tan bé com caldria i li sabia greu demostrar la seva felicitat quan la resta no n'era tant; però la veritat era que era molt feliç en aquell moment, i quan va poder acabar de posar el punt final a l'història escrita de la relació que feia anys havia tingut amb en Llorenç, no us podeu ni imaginar quin pes es va arribar a treure de sobre i quin descans li va suposar tot plegat.
Ella era absolutament conscient que no era ni la primera ni l'última dona que es trobaria en una situació com la que ella havia viscut, que n'hi havia de molt pitjors i tot, amb maltractaments físics a banda de psicològics, etc. I no per això es considerava ni més víctima ni menys. Senzillament n'era una més, una de tantes que havia patit per culpa d'un fill de puta integral. Una que havia pogut, malgrat tot, explicar la història i treure-se-la de dins per poder seguir caminant endavant sense tants rocs a l'esquena. "Tant de bo tothom qui pateix per alguna cosa", pensava ella, "fos prou valenta per explicar-ho sens més. Com de bé que se sentirien, un cop ho haguessin fet".
Així, doncs, aquella era la història de la Glòria, que si servia a algú més per no passar pel mateix, doncs més que millor!, però si malgrat tot només havia servit perquè ella se sentís neta i alliberada, tanmateix, ja havia valgut prou la pena!

FINAL (ja no continuarà més ;p ).

Part VIII

Una altra vegada, en Llorenç li va parlar de la Laura, una companya de feina seva, alta, morena, molt jove i divertida, que també estava fotuda perquè s'estaven separant amb el seu xicot. A la Glòria ja li va semblar que en parlava massa sovint, ja, de la Laura, però no va voler insistir-hi per no semblar gelosa. En Llorenç i la Laura compartien l'afició de l'esquí. A la Glòria no li agradava gens esquiar, no en sabia ni tenia cap ganes d'aprendre'n, ja que la primera i última vegada que hi havia anat va acabar amb 5 punts de sutura al cap que le'n van fer desdir per sempre més. Anava sovint, doncs, a esquiar amb la gent de la feina els dissabtes i la Glòria es quedava a casa seva. L'última vegada, però, hi va anar sol amb la Laura, ningú més. I eren les deu del vespre i encara no havien tornat de la Molina... N'hi havia per preocupar-se'n? Aquesta situació va donar pistes molt clares a la Glòria que la seva relació amb en Llorenç no anava bé.
Les amigues de la Glòria ja li deien, ja, que no estava anant pel bon camí... Ella, malgrat tot, continuava navegant al costat del Llorenç vingués la tempesta que vingués.
La darrera setmana d'estar junts, però, gairebé ja no es van ni veure. La Glòria el telefonava per quedar, perquè curiosament s'apropava Setmana Santa i a ella li hauria agradat fer alguna escapada junts fora de Catalunya, o algun viatget, ni que hagués estat petit, a algun lloc. En Llorenç, però, l'evitava. Li posava excuses per no haver de quedar amb ella, que si se n'anava a esquiar, que si anava a dinar a casa dels seus pares, que si no tenia diners per permetre's una escapadeta de més d'un dia seguit, etc.
Dilluns de Pasqua d'aquell any... feia més d'una setmana que no es veien... la Glòria era a casa dels seus amics Alexandra i Joan de visita, juntament amb la seva germana Núria i l'Arnau... i va rebre una trucada d'en Llorenç. Volia veure-la, li va demanar que anés a casa seva tan aviat com pogués. La Glòria tenia ganes de veure'l perquè feia dies que no es veien, però ja va pressentir que alguna cosa no anava bé, que s'acostava el final de tot plegat. De totes maneres, cap a cal Llorenç falta gent!
Va arribar-hi i va entrar al menjador. Es notava que en Llorenç havia estat fent neteja del pis, i va veure que totes les coses que la Glòria li havia deixat durant tot aquell temps eren totes juntes en un pilot a sobre de la taula, com "a punt" perquè algú se les endugués. "Mal senyal", va pensar, però no va dir res. Com sempre, no va dir res. No va caldre parlar gaire més, en Llorenç va besar-la, va abraçar-la, la va fer seure al sofà i li va dir que ho havien de deixar córrer perquè eren incompatibles.
La Glòria no va saber què dir. De fet, no va ni obrir la boca. Les llàgrimes li van començar a baixar galtes avall, com una magdalena, però no li sortia cap paraula. Ella ja havia presentit aquell final aquell dia, sabia que comparèixer a la cita aquell dia era senyal de comiat amb en Llorenç, però malgrat tot, no va poder evitar plorar a llàgrima viva.
En Llorenç provava de consolar-la amb abraçades i petons. Li anava dient que era fantàstica, que era una noia molt forta i que ell sabia que ho podria superar fàcilment, que l'estimava moltíssim però que precisament per això ho havien de deixar córrer, que...
I la Glòria vinga plorar!
(Comentari de l'autora: que fill de puta, el paio aquest! Omplint-se la boca de paraules d'amor falses, però a la vegada, tallant la relació! Cabronàs!).
La Glòria no podia deixar de plorar. Ella no entenia perquè li estava dient que l'estimava però que no s'hi podia fer res. Ella era de les que pensaven que quan s'estima algú de debò s'ha de lluitar per allò que se sent, hi hagi més o menys traves. L'amor pot moure fronteres, barreres i tota mena d'impediments! Ella ho havia aguantat tot per l'amor que li tenia al Llorenç. Si ell tant se l'estimava a ella, per què es rendia a la primera de canvi? Encara no s'havia adonat, la pobra Glòria, que en Llorenç no l'havia estimada mai...
Ella vinga plorar.
I una estona abans de marxar, en Llorenç, que també semblava fer-se l'afectat per la situació, va començar a besar la Glòria d'una manera més provocadora. Li va intentar treure la samarreta i descordar-li els sostenidors... La Glòria, malgrat el seu estat de xoc, llavors sí que va saber reaccionar. No ho havia fet fins aleshores, de reaccionar, però quan es va adonar que en Llorenç tenia la intenció d'acabar aquella relació de la mateixa manera que ho havia fet amb la seva primera parella, "amb un polvo de comiat"..., per allí sí que no hi va passar! Ja s'havia rebaixat massa vegades per en Llorenç, ja havia deixat caure la seva dignitat massa cops per ell. Més, ja no! I encara menys si es tractava del final.
Va eixugar-se les llàgrimes, va deixar-lo amb "la paraula a la boca", va recollir les coses que molt "amablement" en Llorenç li havia posat a punt, va agafar la jaqueta i va marxar!
Des d'aquell dia, no es van tornar a veure mai més com fins llavors.
La Glòria va tornar a casa dels seus amics, que li havien dit que l'esperarien tant si trigava molt com poc, ja que ja es veien a venir el xàfec... i on també hi havia, encara, la seva germana i l'Arnau esperant. I sort en va tenir, d'ells! La van abraçar i li van donar suport mentre va durar la plorera. Allò sí que eren uns amics... i la resta, tonteries! En els bons moments i en els dolents, sempre que calgués!

Continuarà...

Part VII

En Llorenç no suportava de la Glòria que li estigués a sobre, que volgués saber d’ell sempre, que li telefonés cada tarda, etc. Ell, d’alguna manera, fugia de la rutina controladora d’un matrimoni que, al capdavall, es basava en donar explicacions sempre de tot allò que feia, on anava i amb qui estava, i volia trobar a fora de casa tot el contrari: llibertat, desenfrenament, poc control, fer allò que li rotés i quan li rotés, esbarjo, etc. No volia donar explicacions d’allò que feia ni d’allò que deia a ningú. Ni tan sols a la seva nova parella. No li ho havia dit mai, a ella, això, però la Glòria li notava. La Glòria, tanmateix, no pretenia cap intent de control per sobre d’ell, senzillament tenia ganes de trucar-lo perquè no l’havia vist en tot el dia (sobretot durant la setmana, quan ella s’estava a Barcelona i ell no hi podia baixar pel que fos); tenia ganes de saber de les seves coses perquè volia conèixer-lo més profundament, saber què sentia, què pensava, què opinava, com era,... Tot el normal que una parella novella vol fer, en principi, i saber de l’altre membre de la parella, vaja; sens més. Ho trobava ben natural! Tanmateix, al Llorenç no li agradava, i això fou, sobretot, el motiu pel qual la relació no va anar bé. Això, i el fet que ell no l’estimava, és clar.
La Glòria, d’altra banda, quan feia repàs de tots els moments que no voldria repetir mai més amb en Llorenç ni amb ningú, perquè no eren bons moments, en trobava uns quants! Potser massa i tot! Sí, segur, massa moments dolents.
Recordava la vegada, molt al principi d’haver llogat el pis, que es van passar tota la tarda sencera mirant diapositives d’ell i de l’Olivia, de viatges que havien fet durant el seu matrimoni fins llavors. La Glòria, sense dir res, s’empassava diapositiva rere diapositiva perquè pensava que potser, així, si en Llorenç es desfogava, se sentiria millor. Tanmateix no sabia que, ni allò servia al Llorenç per desfogar-se (sinó més aviat per sentir nostàlgia dels bons moments viscuts amb l’Olivia), ni a ella li aniria bé emocionalment. “Tant de bo no s’hagués endut mai les diapositives amb ell, quan va marxar de casa”, pensava la Glòria.
També volia oblidar quan ell no deixava de parlar-li de les seves antigues parelles, abans de casat, de com n’eren de bones al llit i de com l’havia marcat la primera relació de debò amb una noia, una noia que casualment també formava part del grup de litografies i que la Glòria coneixia perfectament. Un cercle massa tancat, aquell de les litografies. En Llorenç li va explicar com es va acabar aquella relació i el perquè. Li va detallar que, el dia que sabia que s’estaven acomiadant per sempre més, no van parar de fer l’amor tota la nit seguida, en senyal de comiat.
La Glòria havia notat que al Llorenç, el tema sexual, el tibava molt, potser massa i tot. Però ho va desestimar bo i deduint que es tractava d’un home i que aquestes coses, en homes, eren del tot normals. Tanmateix, a ella, li va tocar viure un parell de situacions relacionades amb el tema amb en Llorenç, que no va trobar tan normal, mentre estaven junts, i fins i tot una d’extra quan ja feia més d’un mes que no es veien i que ho havien deixat córrer.
Primerament, i per desgràcia de la Glòria que no se’n va adonar fins que la història no es va haver acabat del tot, en Llorenç li va dir per primera vegada “t’estimo” a la Glòria quan va voler anar-se’n al llit amb ella, no feia ni 4 dies que s’havien conegut. Sense afecte, la Glòria, era incapaç d’anar-se’n al llit amb algú... i això ell ho sabia. Solució? Dir-li que l’estimava... Tot resolt. En Llorenç va acabar satisfet d’aquella nit; la Glòria, tanmateix, no pas. Però ell ni se’n va adonar.
En segon lloc, un dia que la va anar a visitar a Barcelona al vespre, amb la intenció de quedar-s’hi a dormir fins l’endemà, malgrat l’estretor del llit, després d’haver-se embolicat dues vegades seguides, a altes hores de la matinada, quan la Glòria estava cansada perquè l’endemà s’havia de llevar d’hora i no “en tenia més ganes”, ell encara la buscava per tercera vegada. Davant de la repetida negativa per part de la Glòria, en Llorenç es va mosquejar, es va vestir d’una revolada, va fotre un cop de porta, i se’n va tornar a casa seva, sens més. Així de senzill, i així de complicat a la vegada. “Una cosa hagués estat que no ens haguéssim embolicat cap vegada aquesta nit”, pensava la Glòria, “però quan ja anàvem per la tercera... no pot ser que s’hagi enfadat per això, no pot ser”. I no entenia res. No entenia res..., però ell ja havia marxat carretera amunt.
I la pitjor de totes, quan ja no estaven junts i tot just la Glòria s’intentava refer del xoc emocional que tot plegat li havia causat, quan la Glòria acabava de saber que en Llorenç havia tornat amb la seva dona d’abans, quan... Un divendres nit cap a la matinada de dissabte, sobre quarts de 6, va sonar el mòbil de la Glòria. Ella, que normalment el posava en silenci durant la nit perquè no la despertés res, només amb l’objectiu de veure l’endemà si tenia algun missatge o alguna trucada perduda, aquella nit, llei de Murphy, se’l va descuidar amb veu. Era en Llorenç, tornava de festa, se li notava a la veu que havia begut, i molt!, i va començar a fotre-li un rotllo que ni tan sols ella entenia. Fins que les neurones no es van situar, la Glòria no entenia res. No ho entenia, però l’aguantava. Llavors es va penedir de no haver-li penjat el telèfon abans, però no ho va fer. No ho entenia fins que ho va entendre. En Llorenç pretenia fer-la servir de substitut de “línia eròtica”... Això després d’un mes i escaig d’haver-se deixat i quan ell ja tornava a estar amb l’Olivia! No calia dir-hi res més. Punt i a part.

Continuarà...

Part VI

Malgrat tot, en Llorenç també tenia necessitat d’explicar-ho a algú, no tant per content, sinó per rebre consell dels seus amics: estava fent bé?, com ho veien?, de debò que podia sortir bé la història?, etc. A la Glòria li va dir, per sobre, que ho havia explicat a un parell d’amics seus, per tenir algú amb qui parlar-ne. I des d’aleshores, el Llorenç sempre patia perquè no se’ls trobessin mai enlloc, durant les seves sortides de cap de setmana, per la carretera, en tombar alguna cantonada, comprant en algun hipermercat, etc. Sempre amb un ull a sobre de tothom qui els envoltava, per no trobar-se en una situació violenta, vaja. Que violenta per la Glòria no n’hagués estat gaire; ara bé, per al Llorenç, molt!
La Glòria i el Llorenç tanmateix, entre d’altres coses, durant els prop de tres mesos que van estar junts, van viure moments de tot: moments de felicitat i que sempre els quedarien al record com a bons moments (la Glòria era de la mena de persones que pensava que les bones vivències no calia pas oblidar-les, malgrat que el resultat final no fos satisfactori; i que les dolentes calia expulsar-les de dins per quedar tranquil·la del tot, en pau amb ella mateixa), però també moments no tan bons, o més aviat que els marcarien d’alguna manera, i que els ajudarien a saber, a partir de llavors, per on i per què no voldrien tornar a passar cap dels dos.
Si la Glòria es posava a recordar els bons moments, els primers que li venien al cap eren aquests: aquell cap de setmana inoblidable, quan feia poques setmanes que estaven junts, a Castellfollit de la Roca i Besalú. Un indret entranyable, un lloc encantador, una història que s’observava en cada pedra d’aquell pont medieval, en cada franja del penya-segat de basalt, en cada... Les fotografies que tenia d’aquell dia ho deien tot.
O també, aquella escapada a Vic, on van sopar en un restaurantet molt acollidor prop de la plaça del mercat, la de les arcades, sota la llum de la lluna i amb el fred de febrer... I on van parlar una mica de tot, de la vida, de com veien el futur, de la família, de... En Llorenç va veure un parell de cerveses, i en tornar els van aturar els Mossos d’Esquadra per fer-lo bufar... Ell patia per marcar, però no va donar pas positiu i els van deixar continuar sense cap problema.
Recordava també la festa d’aniversari de la seva germana Núria, que havia organitzat conjuntament amb el seu xicot Arnau, pel 20è aniversari d’ella. Va ser en una casa rural, amb tots els amics de la colla: l’Ariadna i el Daniel, l’Alexandra (que estava embarassada de la seva primera filla, llavors) i el Joan, la seva germana i el seu cunyat, i també ells dos. En Llorenç no sabia si anar-hi, era passar el cap de setmana en una casa rural i valia força diners. I com que estava en tràmits de separació i no en tenia gaires, de diners, la seva part ja la va pagar la Glòria. Allò que comptava era poder estar tots junts! Va ser molt divertit. En Llorenç va haver de marxar tot el dia del dissabte perquè operaven al seu pare dels ulls, i havia d’estar al seu costat. Però cap al vespre va tornar a pujar-hi. Un cap de setmana inoblidable, sens dubte, per uns i per altres. Les fotografies que en guardava la Glòria ho demostraven, també.
O el record d’ells dos al cotxe, enmig de la nit negra i estrellada, asseguts al seient del darrere, i ell cantant-li cançons a l’orella. La preferida d’ell (que li va comentar que també havia estat una de les que van cantar el dia que en Llorenç es va casar amb l’Olivia) era “Que tinguem sort”, i la Glòria restava embadalida quan ell li cantava, amb aquella veu tan bonica que tenia. Quin poder tan ... tan “fort” que té l’enamorament, oi?, que fa que no s’hi vegi més enllà del nas?
I el poema que ella li va escriure a ell, un dia que s’havien passat tot el dia al pis de lloguer perquè a fora plovia i els feia mandra sortir... La Glòria encara el guardava, aquell poema, enmig de tots els altres que havia escrit des que tenia 15 anys... Era aficionada a aquest gènere literari, malgrat que pensés que no era gaire bona en el tema i per això no s’atrevia mai a mostrar les seves petites creacions a ningú.
Tots aquells records tan bonics, i tants d’altres, segurament no li marxarien mai de la memòria. Però, calia que en marxessin, si eren coses bones? Ella pensava que allí no hi feien cap nosa.
Els records que sí que voldria expulsar de dins, però, foren els que li van deixar un regust molt més amarg de boca. Els que, al capdavall, acabarien fent pesar més la balança i desembocarien a un trencament irremeiable.

Continuarà...

Part V

La Glòria sabia, però, que al Llorenç li calia temps per poder anar duent a terme tot allò que calia perquè ella es cregués que l’estimava, tal com li deia; sabia que no era cosa de bufar i fer ampolles, vaja. I és per això que va decidir aguantar al costat del Llorenç fins que tot estigués resolt i no hi hagués res que impedís la seva relació.
El Llorenç havia de parlar amb l’Olivia, li havia de dir què passava, li havia de dir que es volia separar, havia de deixar casa seva fins aleshores, havia de solucionar els temes del banc, s’havia de buscar un lloc on viure (a casa dels seus pares no hi volia anar, va dir-li), etc. I tot això no es feia amb 4 dies...
Si bé és cert que va acabar, encara que per poc temps, llogant un pis per a ell tot sol (i per a la Glòria, per quan l’anava a veure, sobretot els caps de setmana que tornava al poble, fastiguejada de la vida estressant de Barcelona d’entre setmana), va haver de fer aquest pas molt a insistència d’ella, que ja estava tipa de passar-se els caps de setmana amb ell amagant-se de tot i de tothom a petició d’ell, i en canvi veure com entre setmana ell tornava cada dia a casa amb l’Olivia, malgrat dormien en llits separats, segons ell li deia, per passar-hi la nit. La Glòria ho consentia, sí, perquè el pobre Llorenç no tenia enlloc més on anar, de moment, i tampoc no podia baixar cada dia a Barcelona a veure-la, bé perquè treballava, bé perquè ella compartia pis amb més gent i el llit era individual, i, és clar, era una mica incòmode per dormir-hi, si més no. Però això no deixava de fer sentir a la Glòria en segon terme, encara.
El Llorenç no volia dir-ho a ningú, això seu i de la Glòria. No volia que ningú els veiés junts, que ningú sabés que “s’estimaven”, que ningú els pogués relacionar més enllà del grup d’aficionats a les litografies. No podien anar agafats de la mà pel carrer per la zona, no podien anar a sopar a un restaurant com qualsevol altra parella, no podien anar al cinema, no podien... no podien fer res de res. Es passaven el dia o bé tancats al pis de lloguer (quan en Llorenç va tenir-ne un de llogat) al llit, o bé al cotxe perduts per camins rurals de muntanya, o bé a Barcelona al pis de la Glòria (al llit), o bé escapant-se tan lluny com podien de la zona geogràfica on vivien perquè no els reconegués ningú.
I la Glòria no entenia perquè ho volia així, ell. En Llorenç li va explicar que era millor, que fins que no hagués resolt tot el tema de la separació (que deia que ho portava entre mans, tot i que mai no va anar a veure cap advocat ni res, l’única cosa que sí que va fer va ser anar a un consultor matrimonial a veure què li aconsellava, més per temes emocionals d’ell, ja que no estava gens segur d’allò que estava fent, que no pas per temes pràctics de resolució de problemes davant d’una separació), i com que els seus pares eren grans i no els volia donar cap disgust perquè ells s’apreciaven molt l’Olivia, i fins que no fos definitiu... etc., etc., etc. La Glòria estava tan enamorada del Llorenç, se’l començava a estimar tant (i li havia fet saber, gran error!), que malgrat no agradar-li gaire la situació, li va fer cas i va acceptar de viure amagats de la societat que els envoltava. Tanmateix, però, ella estava contenta, no tenia res de què amagar-se, era feliç perquè tenia parella (si se’n podia dir així), i volia explicar-ho a tothom, cantar-ho als 4 vents! Ho va explicar, ella sí, i ja li va dir al Llorenç que ho faria, a la seva família (la seva mare, en saber-ho, no li va fer gens de gràcia, gens, però no li va dir ni mu; si una cosa tenia de lloable la mare de la Glòria era que la deixava equivocar per ella mateixa, malgrat no estigués d’acord amb el comportament de la seva filla gens ni mica i la fes patir d’allò més) i als seus amics més propers de la feina, de la universitat i de tota la vida. Tenia la necessitat d’explicar-ho, de compartir allò que la feia tan feliç malgrat que fos una cosa agafada amb pinces; una felicitat que tanmateix es basava en poc més que un parell de trucades per telèfon cada dia, anar-se’n al llit cada cap de setmana, i fer petites escapades amb cotxe lluny, per no trobar-se a ningú... però bé, estava contenta i volia dir-ho ben alt a tothom! Es conformava amb això, de moment. Estimava al Llorenç i, de moment, amb això en tenia prou. I de mica en mica veia que en Llorenç anava complint allò que li prometia. O almenys això era allò que ella es pensava.

Continuarà...

Part IV

El Llorenç va començar a lloar la Glòria: que si era molt guapa, que si tenia un somriure molt bonic, que si li encantava que fos tan joveníssima, que no es podia creure que algú tan increïble com ella s’hagués fixat en algú com ell, que si... bla, bla, bla... Tanmateix, a la Glòria només li va venir una cosa al cap, a l’instant, immediatament: “I la teva dona, què?, perquè jo, ja t’ho dic ara i d’entrada, en primer lloc no penso ni vull ser el segon plat de ningú, qui vulgui estar amb mi només ha de voler estar amb mi i prou; i en segon lloc, no vull fer mal a ningú ni que ningú pateixi per culpa meva”. Que n’era d’innocent, la Glòria! No s’havia adonat, ni s’adonaria mai mentre durés la relació amb en Llorenç, que de culpa, ella, no en tenia cap ni una. Si algú estava fent una cosa mal feta era ell, que enganyava a la seva dona amb algú altre, i que també l’enganyava a ella amb falses promeses que mai no compliria... però la Glòria, de culpa, cap ni una. Quina culpa ha de tenir una noia de 22 anys d’enamorar-se d’una persona que li correspon, quan ella està lliure, i ben lliure? Però la Glòria no ho va acabar de veure mai així! Sempre es va sentir malament i culpable pel mal que podia estar fent, indirectament, a l’Olivia. L’Olivia era el nom de la dona del Llorenç. I també perquè ja sabia com solia ser la gent i el malparlar que tenien certes persones, que encara que una tercera persona (en aquell cas concret, ella) no sol tenir culpa de res, sempre es tendeix a titllar-la de mala persona, de trencadora de matrimonis, de fresca (per no dir-ho més gros), etc.
Aquell dia a Montjuïc, però, en Llorenç, per no provocar la ruptura immediata tot just després del primer encontre i del primer petó, va començar, llavors, a fer servir una tàctica molt utilitzada per qualsevol persona que vulgui fer pena a algú altre, és a dir, es va començar a fer la víctima. La Glòria, però, no es va adonar de la tàctica, ella s’ho va empassar tot, tot coll avall... Li va explicar que ja feia molt de temps que amb l’Olivia no estaven bé, que es discutien cada dos per tres, que no ho podia aguantar més, que es passava mil hores fora de casa treballant per no haver de tornar al seu costat, que no li agradava que li diguessin què havia de fer i què no, que la vida al costat de l’Olivia era avorrida, monòtona i un desastre, que ja feia temps que volia marxar de casa però que no acabava mai de trobar el moment per fer-ho perquè hi havia massa entrebancs pel mig (casa, cotxes, comptes corrents als bancs, família, etc.), que ja no s’hi hauria d’haver casat mai, però que ho va fer perquè en aquella època l’Olivia passava per un mal moment personal i va semblar que era una bona manera per animar-la, però que llavors se’n penedia totalment perquè aquell matrimoni l’estava ofegant i l’havia lligat de mans i peus... Pobre, que estava fet pols, vaja. I la Glòria se l’escoltava, el mirava amb il•lusió i no deia res. Procurava entendre’l malgrat a ella no li hagués passat mai tot això que en Llorenç li explicava, però procurava entendre’l i volia ajudar-lo a sortir del pou en què s’havia ficat.
De totes maneres, altra vegada li van venir a la memòria paraules de persones amigues seves que no li volien cap mal: “Glòria, sobretot, que et demostri amb fets tot això que et promet amb paraules. D’un home casat, no te’n refiïs mai! Només si va acomplint tot allò que et promet pots pensar, i encara així és difícil de creure, que la cosa va de debò amb tu. Si diu que deixarà la dona però no la deixa, aire que vol dir vent! Si diu que t’estima, però està amb les dues alhora, bon vent i barca nova, que no som pas poligàmics nosaltres, eh! Si diu que... Només si et demostra amb fets les promeses d’amor que et professa, només així, pots confiar-hi una mica, i tot i això anar amb peus de plom amb tot...”.
Aquestes paraules li donaven voltes i més voltes pel cap, i no li’n deixarien de donar en cap moment, de tots els dies que duraria la seva consegüent relació sentimental.

Continuarà...

Part III

La veritat és que sí que va ser-ne, de possible.
El dia de l’exposició, enmig de gent que feia el pica-pica i mirava litografies, entre parlaments de l’un i de l’altre, i una mica de confusió de tot plegat, el Llorenç va fer-li amb gestos a la Glòria, bo i tenint la seva dona al costat mateix, però sense que ningú se n’adonés, el senyal que ja la trucaria. L’un tenia el telèfon mòbil de l’altre perquè tothom tenia el de tothom pràcticament al grup, per poder avisar si un dia no es podia assistir a la reunió, etc.
I dit i fet, l’endemà mateix, mentre la Glòria conduïa camí de la feina, va rebre aquella trucada. Una trucada que, si bé esperava amb delit, la va fer tremolar una bona estona: suor freda, mostrar-se absent i desconcentrada en tot allò que havia de fer després, etc.
Havien quedat per l’endemà, a Barcelona, a sota de les torres que hi ha al començament de l’Avinguda Maria Cristina, a tocar de la Plaça Espanya i de Montjuïc. Concretament a la torre de la dreta, mirant cap al castell. La Glòria vivia a Barcelona aleshores. Ella era d’un poblet de l’interior, però com que la feina la tenia prop de la ciutat comtal, havia decidit instal·lar-s’hi feia poc per no haver de viatjar tant cada dia. Compartia pis amb una amiga seva molt boja, que havia conegut l’estiu anterior en uns campaments lingüístics, la Gina. La Gina, n’era tant de boja! Tant! Tanmateix, malgrat la seva bogeria permanent (en el bon sentit de la paraula), semblava que, per una vegada a la vida, tocava més de peus a terra que no pas la Glòria, perquè quan la Glòria li va explicar tota la història (una història que encara no havia ni començat, com aquell qui diu) seva i del Llorenç, es va posar les mans al cap i va intentar de totes totes que no acudís a la cita l’endemà. Evidentment, la Glòria no li va fer cas. Potser sí que, amb paraules literals de la Gina, “el Llorenç segurament només es voldrà aprofitar de tu, seràs com una aventura i prou i, quan se’n cansi, et deixarà més penjada que un fuet”, però la Glòria, més innocent que un nen petit de 3 anys amb una pilota, no estava segura d’allò que li diria el Llorenç si no anava a la cita a comprovar-ho per ella mateixa.
I això mateix va fer.
Vora els volts de les 7, quan ja s’estava amagant el sol, es van trobar al lloc indicat. Es van saludar amb dos petons a la galta, tot i que a la Glòria li va semblar que el Llorenç feia un moviment de cara estrany, com si li anés a fer d’entrada un petó als llavis.
Van caminar direcció cap a Montjuïc. Tots dos estaven una mica avergonyits, no sabien gaire què dir-se. La Glòria el deixava parlar a ell, i si deia alguna cosa, era una banalitat com qualsevol altra: com li havia anat la feina aquell dia, com li anaven els estudis d’italià (aleshores estudiava italià a l’Institut Italià de Cultura de Barcelona), que havia deixat d’assistir a una classe de tai-txi per poder quedar amb ell, etc.
De sobte, el Llorenç, que no va poder més, la va aturar, la va fer callar, la va tibar del braç enmig d’una de les escales que hi ha a Montjuïc, i li va fer un petó als llavis llarguíssim. Tan llarg que la Glòria va tenir temps de passar por, alegria i fred mentre durava el petó. També li va confessar que ja li hagués fet d’entrada, en trobar-se sota la torre, però com que ella havia girat la cara per fer-los-hi a les galtes, doncs que ho havia respectat; però que llavors ja no s’havia pogut aguantar més i li havia fet. Amb un posat de mascle dominador, va afegir-hi: “i tu també ho estaves desitjant, oi?”. “Doncs què vols que t’hi digui, la veritat, no acostumo a besar a ningú a la primera cita, però bé...”, va pensar la Glòria, però no li va dir res.

Continuarà...

Part II

Ella es pensava que tothom era bona persona per naturalesa, que ningú no enganyava ningú sense motiu, que no hi havia necessitat de deixar-se dominar només pels instints d’animal que tothom té a dins, que amb la veritat sempre per davant es podia anar molt lluny. I ella, això s’ho aplicava, i tant que s’ho aplicava!
Ell, tanmateix, sembla que no ho veia de la mateixa manera. I és que en el fons només es va tractar d’això, de no veure les coses de la mateixa manera, de no voler el mateix, de no... Això, i res més que això va ser allò que els va portar al fracàs total. Bé, si més no, fracàs per a ella. Perquè, ... ell ..., ell ben content!
La Glòria, sense saber ni com ni perquè, després de força anys de conèixer el Llorenç i mai haver-s’hi fixat més enllà de la veu tan dolça que tenia, aquell Nadal se’n va enamorar com una boja. Es va enamorar d’un home que ella veia inaccessible, hi havia massa entrebancs pel mig: era casat, era deu anys més gran que ella, a banda de la seva afició per les litografies i alguns pensaments polítics, tenien poques coses en comú, ... Vaja, un enamorament que no s’aguantava per enlloc! I ella ho tenia clar, i intentava actuar en conseqüència sense que ningú s’adonés d’allò que li passava.
Ho intentava, sí, però no ho va acabar d’aconseguir. Un bon amic del Llorenç se’n va adonar a la primera de canvi. Se’n va adonar, però a ella mai no li va comentar res. Tampoc no és que haguessin parlat mai més de 4 paraules seguides, amb en Sebastià! La manca de confiança amb ella i l’amistat que en Sebastià tenia amb en Llorenç hi van tenir força a veure. Però no només se’n va adonar en Sebastià, d’això... sinó que el mateix implicat en l’assumpte, el propi Llorenç, no va trigar a saber-ho! Tant de bo no se n’hagués adonat mai, en Llorenç, de tot plegat. Potser l’afer amb la Glòria no hauria existit mai i ella no hagués acabat tan feta pols com ho va fer. Però potser havia de passar i ja està, i això va servir a tots dos per construir, a partir del fracàs, el seu camí de nou endavant a la vida. Oi? És clar que, com sempre, a uns els va costar ben poc i a d’altres una bona colla de dies, refer-se de tot plegat... però bé, com sempre li havia dit l’àvia a la Glòria, “no hay mal que por bien no venga”. Tot i que de vegades, segons quins mals, triguen massa a marxar.
Al Llorenç, doncs, sembla que li va agradar sentir-se atret per una noia molt més jove que no pas ell, li donava seguretat a la vida, el rejovenia, vaja!, i va decidir començar a jugar les seves cartes.
Durant les reunions de preparació de l’exposició nadalenca, primer, es dedicava a fer-li saber a ella que s’havia adonat del que li passava i que, segons com, estava disposat a correspondre-li... Com ho feia? Doncs davant de tothom, malgrat que ningú se n’adonava, mirada que es creuaven, mirada que acabava amb una guinyada d’ull per part d’ell. Li encantava guinyar l’ull, hi tenia la mà trencada.
I a la Glòria, tot sigui dit, li encantava sentir-se així, malgrat que cada vegada que s’hi trobava, girava la mirada tan de pressa com podia per dissimular i es posava vermella com un tomàquet. Podia ser possible, doncs, que allò que ella creia impossible, pogués veure la llum algun dia no gaire llunyà?

Continuarà...

Part I

Avui m'agradaria tornar-me a atrevir amb la narrativa de ficció. Aquesta vegada, però, serà un lliurament per parts, un relat que no comença i acaba avui, tot en un, sinó que anirà tenint capítols durant els propers dies... Quan arribi al capítol final, us aviso, don't worry! :)

Ja em direu què us en sembla... ;)

Tothom li deia, sí, però a la Glòria no li importava. Ella a la seva. Per una vegada a la vida, malgrat no ser la seva dinàmica general, s’havia deixat endur més pel cor que pel cap... Però el desenllaç estava cantat des del començament!
Ben cantat, sí... però la Glòria devia ser sorda al principi, perquè fins que li va caure la bena dels ulls no va ser capaç de copsar les notes d’aquella maleïda melodia! I quan ho va fer la van eixordar... eixordar de tal manera que, fins que una altra melodia molt més dolça no va entrar a la seva vida al cap del temps, hi va anar sentint malament, sordejant, vaja.
Llavors tot va tornar a ser harmoniós i ple de joia altra vegada, llavors hi va tornar a sentir bé; però durant un temps, poc temps, tanmateix més intens que mai, va viure encegada per unes notes distorsionadores que ara desitja no haver de tornar a sentir mai més, ni per casualitat.

El subjecte en qüestió es deia Llorenç. Amb la Glòria no havien parlat gairebé mai més de tres o quatre frases de cordialitat seguides. Pertanyien a la mateixa associació, una mena de grup una mica curiós de col·leccionistes de litografies antigues amb qui es reunien cada divendres i cada diumenge, dels últims 3 mesos de l’any, per preparar l’exposició nadalenca que cada any hi havia al casal cultural de la ciutat. El Llorenç era un home discret, passava dels trenta, una mica calb i amb ulleres, estava casat i la seva dona també anava a les reunions de grup, tenia una veu punyent, d’aquelles que no deixen indiferent, i, malgrat que sempre mirava de passar tan desapercebut com podia, era força popular al grup, ja que es tractava de bona part de la seva colla d’amics de tota la vida. Això li donava, en certa manera, una confiança de moviment i d’actuació que pocs tenien al grup. La Glòria, en canvi, havia arribat a entrar en aquell grup una mica de casualitat: coneixia la cosina d’una amiga que hi estava ficada, i una mica engrescada per l’una i per l’altra, s’hi va anar involucrant. Sense gaire veu ni vot, al començament, tanmateix. Els primers anys, potser va ser capaç d’aportar només un parell de litografies al conjunt, però a mesura que passava el temps, se sentia més còmode entre aquella gent, i al final ja tenia força pes al resultat final de l’exposició anual.
La Glòria no tenia parella, feia més d’un any que ella i el seu xicot s’havien separat per desavinences diverses (per estar més estones discutint que no pas contents, més valia deixar-ho córrer, deia ella); feia poc que havia acabat de fer els 22 anys i es pensava que la vida ja només li podia oferir alegries, que de disgustos ja n’havia tingut prou! Però poc sabia que no havia viscut ni la meitat de coses que llavors, més endavant, la farien créixer com a persona i com a dona. Que n’hi quedava, encara, de camí per recórrer després d’aquell Nadal caòtic...

Continuarà...

Mirades

Avui m'ha vingut de gust inventar un text narratiu, per primera vegada, a veure què tal em surt. Aquí el teniu:

"Jo me’l vaig mirar per primera vegada a través del visor de la càmera de fotos abans d’asseure’ns tots a taula. Gairebé ni es movia, parlava a poc a poc i fluixet, i d’una manera estranya, poc usual entre els que érem allí; segons com, semblava que li fes vergonya i tot dirigir la mirada més enllà de la línia que dividia els del seu voltant de la resta dels assistents al dinar.
A mi em recordava tant a algú que conec! Però tant! I per això no podia deixar de mirar-lo. Em sembla que se’n va adonar i tot...; i si no ho va fer, devia ser perquè és ben despistat... perquè n’hi havia per adonar-se’n. Però no en fa la cara, no, de despistat. De fet, tot ell és un enigma: tan alegre i extravertit que se’l veu en segons quines situacions, i tan tímid que es torna en segons quines altres.
La càmera de fotos em va servir d’escut durant tot l’àpat; no només va dur a terme la funció que li pertocava com a tal, la d’immortalitzar aquells moments més còmics i anecdòtics amb coneguts i amics que allí hi havia, sinó que també em va permetre d’observar-lo més sovint del que hauria fet altrament, si no hagués estat a través del filtre.
Un somriure tímid, mitja rialleta poc sonora i algun acudit de tant en tant era tot allò que se li escapava de dir. Ell observava, s’ho mirava tot des del seu lloc, des de darrere de l’ampolla d’aigua que tenia a les mans, des de la seva perspectiva particular, diferent.
Me’l vaig mirar una i una altra vegada, i encara una altra... No podia deixar de mirar-lo de tant en tant. Em sembla que es devia desgastar una mica i tot, de tant que me’l vaig mirar.
En sortir del local plovia. Feia vent i una mica de fresca i tot. Un cel que no acompanyava gens a aquella estona tan càlida de restaurant que acabava de passar. Jo duia un paraigua, prou gros per a dues persones, tres fins i tot, ben acostadetes l’una de l’altra. La temptació d’oferir-li que m’acompanyés a aixopluc de la pluja sota del meu paraigua va ser tan gran que fins i tot em vaig atrevir a intentar plantejar-li. Un moment de dubte... un pessigolleig a la panxa... unes tremolors als braços que mai abans no m’havien agafat tan fortes... Evidentment, però, va ser un intent fallit, perquè a mi em va agafar de bracet la meva amiga de la infància que també havia vingut al dinar, ja que totes dues fem teatre amateur i, a aquell àpat, hi estàvem totes dues convidades; i a ell el va aixoplugar la noia amb la qual havia vingut al dinar.
Quin somni que hagués estat, tanmateix, si l’hagués pogut tenir al meu costat ni que només hagués estat un instant, oi?
Ja no hagués estat una mirada a través del visor de la càmera... sinó que hagués estat un encreuament de mirades, més properes, més sinceres, més dolces, més de tu a tu.
Durant l’estona del cafè, que va ser en un altre bar de la zona perquè el restaurant on érem ja tancaven, tres quarts del mateix. Jo xerra que xerra, vida amunt i vida avall, amb un altre noi que també és una passada; però ell, en canvi, a segon terme. Altra vegada reclòs en el seu món, sense dir res, dret a darrere del grup. Amb una constància persistent feia rodolar els glaçons del seu cafè amb gel pel got, com si volgués que es desfessin de cop, com si tingués pressa, com si el neguitegés alguna cosa. Però no ho semblava si no t’hi fixaves bé, perquè ell transmet calma i serenor a la vista de tothom.
Me’l vaig mirar una altra vegada quan es va acomiadar de tots.
Semblava cansat, badallava cada dos per tres... i es va retirar, amb tota la calma, la discreció i la serenor que li van ser possibles.
Jo me’l vaig mirar per darrera vegada quan obria la porta del bar per marxar a fora.
Jo me’l vaig mirar, per última vegada aquell dia, en aquest moment.
Em vaig girar i vaig continuar parlant amb l’altre noi.
Un segon més tard, en dirigir la mirada altra vegada cap a la porta inconscientment (o conscient, no ho tinc clar del tot) ja no hi era. Jo havia notat quelcom... em pensava que potser ell també m’havia mirat quan jo no me n’adonava... però la veritat és que ara ja no ho podré saber mai."