Si ho comparo... s'hi assembla!

No sabia si m'agradaria el poblet. Tenia por que m'hi hagués de quedar sense sentir-m'hi prou còmoda. Tenia por de sentir-me lluny de tot, lluny de les arrels i de tot allò que em defineix, només acaronada per la textura suau i càlida de l'aigua salada quan em banya els peus, en caminar per la sorra humida, qualsevol tarda d'estiu.
Tenia sensacions estranyes, contradictòries. Em feia il·lusió, però alhora tenia por.

Cotxe aparcat, zona blava, alarma del mòbil posada per saber quan arriba el límit de la zona blava. Era d'hora encara. Fem temps a la terrasseta d'un bar, al casc antic, perdut enmig de carrerons estrets però acollidors que voregen el mar i que donen personalitat a la part més bella de l'indret costaner en què em trobava. Era un poble desconegut per a nosaltres, però que de moment ens abraçava dolçament. Per sempre?

Casualitats de la vida, vaig transportar-me, per moments, al poble en què jo estiuejava quan era un infant. Casualitats de la vida, allí vaig tornar a sentir la mateixa sensació que fa 20 anys enrere, quan jo jugava a fet i amagar amb la meva germana, a la plaça del costat de l'església, vora el mar, en aquelles acalorades vesprades, mentre mons pares prenien un refresc a la taula de la terrasseta del bar del costat de la plaça on jugàvem la Met i jo.
Casualitats de la vida, allí també hi havia una plaça al costat de l'església, amb arbres i una font d'aigua potable enganxada en una de les parets exteriors de l'església, envoltada d'arbres i de fanals de llum més aviat esmorteïda. Casualitats de la vida, feia la mateixa olor que aleshores, temps ençà. Casualitats de la vida, o potser no tantes casualitats, m'hi vaig sentir bé. Una sensació de benestar em va recórrer el cos, em va fer posar la pell de gallina i em va arrencar un somriure dels llavis.
"Què tens?", em digué. "Res, només recordava com m'agradava d'anar a aquell poble, amb mons pares i ma germana, quan era una nena", vaig contestar-li.

No sé si hi acabaré fent parada. No sé si el preu del totxo arribarà a baixar suficientment com perquè m'ho torni a plantejar. No sé si tornaré mai més a sentir aquesta sensació que creia haver oblidat però que va venir-me a la memòria, com un llampec, només de sentir-me en una situació semblat a la de fa 20 anys. Només sé que el poblet em va agradar. Era un desconegut per a mi, però em va agradar. I no se sap mai per on ens durà la vida, oi?

Impotència

No... no us ho penseu pas, no... NO SOM PAS NOSALTRES qui ens estem carregant el món... :(

Com a bons humans que som, que pensem tot allò que fem, reflexionem i sempre triem l'opció més correcta... fins que ja no hi hagi solució, no serem conscients que nosaltres mateixos ens hem autodestruït!

No recordo on vaig llegir un dia que: "Si una espècie natural i/o animal del planeta desapareix o s'extingeix, hi ha canvis profunds en la manera de viure a la terra. Ara bé, si en un moment donat, l'home desaparegués, no passaria res; és més, la vida a la Terra seguiria el seu curs ben normal i inalterable com si res no hagués passat!".

És trist i fort que ens creguem amos i senyors d'un tros d'univers que, al capdavall, no pot ser més generós amb nosaltres a l'hora de donar-nos aixopluc a dins dels seus braços. Agraïts, li hauríem d'estar... i, en lloc d'això, no fem res més que ferir-lo per tots cantons i anar-lo matant, a poc a poc, lentament, amb agonia i dolor.

Com deia el meu mestre d'EGB, "per a nosaltres va el pollastre"! I, oi tant que va per a nosaltres, i ja ens ho trobarem, ja... més d'hora que no pas tard!

Si el TC no ens ho torna a vetar...

... ahir va ser un gran dia! :)

A partir del 2012, s'han acabat corridas de toros a Catalunya! :)

I encara estem igual...

Fa uns quants anys que ja reclamàvem el mateix que estem reclamant ara... Ens venen que hem avançat molt en democràcia, però realment ens trobem al mateix punt de partida que abans. És molt trist!
Realment em pregunto: fins a quin punt és legítim que la veu d'un tribunal format per poques persones, de mires força tancades i limitades, incapaces de veure la pluralitat de pobles que hi ha a la península, sigui legalment més decisiva que tota la voluntat d'un poble, exercida democràticament i sota tot precepte legal que se li pugui aplicar?
Així va el món...

Esgotada la paciència, ara toca independència!