De mal educats n'hi ha a tot arreu... I sí, a la feina també!

Cada vegada intento posar-me menys nerviosa davant de les coses que abans em feien saltar a la primera... i de debò que ho estic aconsenguint. Si abans li hagués clavat algun moc, avui he callat. M'ha costat, però he callat.

No valia la pena discutir amb qui no es mereix ni que hi discuteixin i refredar encara més una relació de companys de feina que ja ratlla la congelació, gairebé.

De totes maneres, ha estat per veure-ho per un foradet. Us ho explico:

A la sala de distensió de la nostra empresa hi ha una taula amb lloc per a 6 comensals (hi solen dinar tots aquells que porten carmanyola, per torns, perquè sempre són més de 6 i no hi cap tothom). Quan algú arriba a la sala per dinar, i algú dels que ja hi és ja està fent el cafè, normalment aquest segon se sol aixecar i cedir el lloc a qui encara ha de dinar. Per educació, per gentilesa, perquè tothom té dret a dinar a l'hora, vaja.

Doncs no: "Jo sóc més xulo que ningú i, malgrat que veig que hi ha gent dreta al meu voltant menjant-se l'entrepà, em quedo tan repapat a la cadira, havent-me acabat fins i tot el cafetó, fins que em roti... És la meva hora de dinar, oi?, doncs l'aprofito fins a les últimes conseqüències, i la resta que es fotin, haver-se afanyat més a venir!" Quin grandíssim xxxxxxxxx, li he estat a punt de dir de tot i més! Encara no entenc com m'he aguantat. I amb això que no era per a mi el lloc eh, ja que jo ja seia en una punta de la taula, ben cofoia...

Total, que al món, de gent maleducada i sense manies, n'està ple, ple fins dalt! Encara no entenc com hi caben tots juntets en un sol món... Jo crec que aviat es faran nosa i, una de dues: o deixen de ser tan arrogants i cedeixen una mica i s'adonen que només posant-hi un granet de sorra el món pot ser molt millor, o això fotrà un pet que val més no veure-ho!

Debutant, debutant!

Dijous passat vaig tenir un dels pocs privilegis que potser tindré mai al grup de teatre del meu poble natal en què pertanyo.
I dic privilegi perquè el meu director, d'entre tota la quantitat d'actors i actrius amateurs que té al grup, em va demanar a mi (juntament amb una altra noia del grup, que per a mi, actua molt i molt bé) que fos una de les encarregades de llegir un dels papers de la darrera obra que ha escrit (també li agrada escriure'n, a banda de dirigir-ne), Cobejant el genet, en una lectura que se'n va fer com a cloenda de les reunions mensuals de la Coordinadora de Teatre Amateur de la zona, i que va acabar de ser llegida per diversos membres d'altres grups de teatre amateur de les rodalies. I el meu director es guarda molt de deixar fer una cosa d'aquestes característiques, que a més a més ha escrit ell, al primer que passa!
I això em va fer sentir bé. Bé, perquè jo em pensava que no em valorava gaire i que més aviat m'hi deixava ser, al grup, perquè a mi m'agrada fer teatre però no perquè ho faci prou bé; bé (valgui la redundància), perquè vaig conèixer altres actors i actrius, alguns d'ells excepcionals en dicció i interpretació, d'altres pobles dels voltants que si no hagués estat per això, no hagués conegut pas; i bé perquè vaig passar una vetllada força agradable, voltada de gent que hi entén força de teatre, i d'amics.
Ara bé, quins nervis i quina suor freda i quin patiment que vaig passar! No havia tingut temps de repassar-la gaire, vaig parlar molt i molt fluixet (vaig fer patir al director durant tota l'estona que parlava jo, m'ho va confessar, per por que acabés no sentint-me prou), em suaven les mans i em tremolaven els braços, em vaig equivocar tres o quatres vegades, tenia la boca seca i necessitava beure molta aigua, i vaig errar un parell de moviments... (entre d'altres coses que no dec recordar i que segurament el públic que hi havia allí va notar perfectament).
Però, malgrat tot això, em vaig sentir bé!
Per haver-ho intentat, per haver-ho defensat tant bé com vaig poder, per haver tingut l'oportunitat de fer una cosa que mai abans no havia fet (una lectura teatral davant de públic), per poder, en definitiva, dur a terme una de les meves més grans aficions actuals: fer teatre!
Gràcies.

I si ho fos?

Una oportunitat, una persona, un pressentiment, una intuïció, una convicció, un somni, una impressió, una esperança, un desig, un anhel, un... que s'escapa, s'escapa tan de pressa com una estrella fugaç, i que o bé la cacem al vol o ja s'ha esfumat per sempre més.
I si...?

¿Y si fuera ella?

I si fos ella, l'oportunitat que busco, i la deixo perdre?

En vull una, de vareta màgica!

Un toc per aquí, un toc per allí, i tot solucionat!

Tant de bo en tingués una d'aquestes...

I és que de vegades, a la vida, em fa l'efecte que quantes més coses intento arreglar, més coses espatllades entren a dins del cistell, a l'espera que les toqui amb la vareta màgica. Però, ai senyor, si sabessin que no en tinc cap, de vareta..., potser no s'hi acumularien com ho fan ara, no!

Una darrera l'altra, de mica en mica, caldrà anar-les posant al seu lloc. No es pot fer tot de cop, oi que no? El tema, és, però: si acabo podent-ne aconseguir una, de vareta, serà prou potent com per a solucionar-ho tot? En tinc els meus dubtes... Però una cosa és clara: no deixaré de buscar-la mentre pugui! Si la trobo, us la deixaré sempre que la necessiteu, d'acord? I si no la trobo, almenys us podré indicar per on no cal que busqueu, perquè allí no la hi trobareu pas.

Entrada censurada al blog de la feina:

El paradigma de vida que ha regnat entre els éssers humans des de la seva existència al planeta (TENIR --> FER --> SER) fins fa gairebé 50 anys, ja no funciona. I, per què no funciona?
Doncs perquè, bàsicament, les nostres necessitats bàsiques (menjar i veure, tenir un sostre, no anar despullats pel carrer i tenir la nostra seguretat física mitjanament assegurada) ja estan cobertes. I, malgrat tot, al món occidental cada dia augmenten més les malalties mentals, la depressió i l’estrés. Cada dia són més els adeptes a aquesta nova moda de malalties, i això no és normal, no ho és gens.

Potser és hora de fer l’esforç per canviar el paradigma anteriorment esmentat a SER --> FER --> TENIR, oi? Perquè, recordem que el nostre mapa de vida, no ha de ser sempre forçosament el correcte, sinó ans el contrari. Sovint, els paradigmes tendeixen a ser més aviat incorrectes que no pas correctes.

Us havíeu parat mai a pensar, tot i que un cop dit sembli una evidència, que gairebé el 99% de la nostra vida ens la passem en un món que no existeix? Per “ser present” en el present, cal que posem els nostres 5 sentits en tot allò que fem. I això, si hi rumieu, passa tan poques vegades, que ens hi hem d’esforçar perquè passi. La nostra ment sempre està pensant en el passat o en el futur: reviure moments, recordar converses, recordar situacions, pensar en què farem demà, com ens organitzarem a la feina, què dinarem, on anirem de vacances, etc. etc. etc. Tot això només existeix en la nostra ment, no és real, perquè el passat ja ha passat i el futur encara ha d’arribar. Sembla evident, oi? Doncs jo no m’ho havia plantejat mai abans.

Quan aconseguim “ser presents” en el present, estem millorant una mica el nostre benestar. Penseu en les sensacions d’observar una posta de sol, per exemple. No hi ha res més a les nostres ments i ens deixem impregnar per la bellesa que en copsem amb els cinc sentits. Estem notant i vivint el present, i ens sentim bé, ens comporta plaer. Si no, perquè us penseu que el sexe, entre d’altres coses, és tan popular també?
Però no cal que siguin coses fora del normal, que ens facin viure i ser presents en el present, sinó que qualsevol acció de la vida quotidiana ens pot servir: mentre ens rentem les mans, quan mengem, etc. Notar la frescor de l’aigua i l’aroma del sabó de mans, sense pensar en res més; o sentir com ens empassem els aliments, quina olor fan i com se’ns presenten al plat, etc.

Aquests, i molts d’altres temes interessantíssims tant per a la nostra vida i experiència com a persones, com per a la feina que fem cada dia, que també s’hi poden aplicar, són una breu, molt breu, pinzellada resum de la conferència que es va fer ahir a TVC (matí) i a la CCMA (tarda), sota el títol BENESTAR i SATISFACCIÓ, a càrrec Geoffrey Molloy (www.esfacilsisabescomo.es).

Sens dubte, i corroborat amb altres companys de l’ASI que també hi van assistir, hauria d’haver estat una xerrada obligatòria per a tothom! No us la perdeu quan la pengin al portal, us la recomano especialment. De ben segur que, per més que us penseu que ja ho sabeu tot de com ser feliç i us sembli que ningú us ha de venir “amb ximpleses”, hi haurà molts aspectes de la xerrada del Geoffrey que us sorprendran. I, si no, ja m’ho direu!