Part II

Ella es pensava que tothom era bona persona per naturalesa, que ningú no enganyava ningú sense motiu, que no hi havia necessitat de deixar-se dominar només pels instints d’animal que tothom té a dins, que amb la veritat sempre per davant es podia anar molt lluny. I ella, això s’ho aplicava, i tant que s’ho aplicava!
Ell, tanmateix, sembla que no ho veia de la mateixa manera. I és que en el fons només es va tractar d’això, de no veure les coses de la mateixa manera, de no voler el mateix, de no... Això, i res més que això va ser allò que els va portar al fracàs total. Bé, si més no, fracàs per a ella. Perquè, ... ell ..., ell ben content!
La Glòria, sense saber ni com ni perquè, després de força anys de conèixer el Llorenç i mai haver-s’hi fixat més enllà de la veu tan dolça que tenia, aquell Nadal se’n va enamorar com una boja. Es va enamorar d’un home que ella veia inaccessible, hi havia massa entrebancs pel mig: era casat, era deu anys més gran que ella, a banda de la seva afició per les litografies i alguns pensaments polítics, tenien poques coses en comú, ... Vaja, un enamorament que no s’aguantava per enlloc! I ella ho tenia clar, i intentava actuar en conseqüència sense que ningú s’adonés d’allò que li passava.
Ho intentava, sí, però no ho va acabar d’aconseguir. Un bon amic del Llorenç se’n va adonar a la primera de canvi. Se’n va adonar, però a ella mai no li va comentar res. Tampoc no és que haguessin parlat mai més de 4 paraules seguides, amb en Sebastià! La manca de confiança amb ella i l’amistat que en Sebastià tenia amb en Llorenç hi van tenir força a veure. Però no només se’n va adonar en Sebastià, d’això... sinó que el mateix implicat en l’assumpte, el propi Llorenç, no va trigar a saber-ho! Tant de bo no se n’hagués adonat mai, en Llorenç, de tot plegat. Potser l’afer amb la Glòria no hauria existit mai i ella no hagués acabat tan feta pols com ho va fer. Però potser havia de passar i ja està, i això va servir a tots dos per construir, a partir del fracàs, el seu camí de nou endavant a la vida. Oi? És clar que, com sempre, a uns els va costar ben poc i a d’altres una bona colla de dies, refer-se de tot plegat... però bé, com sempre li havia dit l’àvia a la Glòria, “no hay mal que por bien no venga”. Tot i que de vegades, segons quins mals, triguen massa a marxar.
Al Llorenç, doncs, sembla que li va agradar sentir-se atret per una noia molt més jove que no pas ell, li donava seguretat a la vida, el rejovenia, vaja!, i va decidir començar a jugar les seves cartes.
Durant les reunions de preparació de l’exposició nadalenca, primer, es dedicava a fer-li saber a ella que s’havia adonat del que li passava i que, segons com, estava disposat a correspondre-li... Com ho feia? Doncs davant de tothom, malgrat que ningú se n’adonava, mirada que es creuaven, mirada que acabava amb una guinyada d’ull per part d’ell. Li encantava guinyar l’ull, hi tenia la mà trencada.
I a la Glòria, tot sigui dit, li encantava sentir-se així, malgrat que cada vegada que s’hi trobava, girava la mirada tan de pressa com podia per dissimular i es posava vermella com un tomàquet. Podia ser possible, doncs, que allò que ella creia impossible, pogués veure la llum algun dia no gaire llunyà?

Continuarà...

Part I

Avui m'agradaria tornar-me a atrevir amb la narrativa de ficció. Aquesta vegada, però, serà un lliurament per parts, un relat que no comença i acaba avui, tot en un, sinó que anirà tenint capítols durant els propers dies... Quan arribi al capítol final, us aviso, don't worry! :)

Ja em direu què us en sembla... ;)

Tothom li deia, sí, però a la Glòria no li importava. Ella a la seva. Per una vegada a la vida, malgrat no ser la seva dinàmica general, s’havia deixat endur més pel cor que pel cap... Però el desenllaç estava cantat des del començament!
Ben cantat, sí... però la Glòria devia ser sorda al principi, perquè fins que li va caure la bena dels ulls no va ser capaç de copsar les notes d’aquella maleïda melodia! I quan ho va fer la van eixordar... eixordar de tal manera que, fins que una altra melodia molt més dolça no va entrar a la seva vida al cap del temps, hi va anar sentint malament, sordejant, vaja.
Llavors tot va tornar a ser harmoniós i ple de joia altra vegada, llavors hi va tornar a sentir bé; però durant un temps, poc temps, tanmateix més intens que mai, va viure encegada per unes notes distorsionadores que ara desitja no haver de tornar a sentir mai més, ni per casualitat.

El subjecte en qüestió es deia Llorenç. Amb la Glòria no havien parlat gairebé mai més de tres o quatre frases de cordialitat seguides. Pertanyien a la mateixa associació, una mena de grup una mica curiós de col·leccionistes de litografies antigues amb qui es reunien cada divendres i cada diumenge, dels últims 3 mesos de l’any, per preparar l’exposició nadalenca que cada any hi havia al casal cultural de la ciutat. El Llorenç era un home discret, passava dels trenta, una mica calb i amb ulleres, estava casat i la seva dona també anava a les reunions de grup, tenia una veu punyent, d’aquelles que no deixen indiferent, i, malgrat que sempre mirava de passar tan desapercebut com podia, era força popular al grup, ja que es tractava de bona part de la seva colla d’amics de tota la vida. Això li donava, en certa manera, una confiança de moviment i d’actuació que pocs tenien al grup. La Glòria, en canvi, havia arribat a entrar en aquell grup una mica de casualitat: coneixia la cosina d’una amiga que hi estava ficada, i una mica engrescada per l’una i per l’altra, s’hi va anar involucrant. Sense gaire veu ni vot, al començament, tanmateix. Els primers anys, potser va ser capaç d’aportar només un parell de litografies al conjunt, però a mesura que passava el temps, se sentia més còmode entre aquella gent, i al final ja tenia força pes al resultat final de l’exposició anual.
La Glòria no tenia parella, feia més d’un any que ella i el seu xicot s’havien separat per desavinences diverses (per estar més estones discutint que no pas contents, més valia deixar-ho córrer, deia ella); feia poc que havia acabat de fer els 22 anys i es pensava que la vida ja només li podia oferir alegries, que de disgustos ja n’havia tingut prou! Però poc sabia que no havia viscut ni la meitat de coses que llavors, més endavant, la farien créixer com a persona i com a dona. Que n’hi quedava, encara, de camí per recórrer després d’aquell Nadal caòtic...

Continuarà...

Was liebe ich? Was hasse ich?

Fa dies que tenia ganes d'escriure alguna cosa al blog amb alemany. Però, ara mateix dubto de si penjar això que he escrit o no, perquè, la veritat, és que si no hagués estat per la correcció del Carles, el meu professor d'alemany, a qui agraeixo infinitament la paciència que té amb els que tot just ens iniciem en l'idioma i l'esforç que ha fet corregint el text (Vielen Dank Carles!), aquest text que ve a continuació no tindria ni cara ni ulls ni res de res.
Tot just he fet primer de l'EOI i el nivell, com veureu, és moooooooooooolt baix. Però em fa il·lusió, mira, ja que el títol del blog el tinc en alemany (immer gerardeaus = sempre endavant), doncs volia escriure-hi alguna coseta també en aquesta llengua.
Tracta la meva experiència, el cap de setmana passat, a la platja... Amb les meduses! :(

"Gestern und vorgestern war ich am Vormittag am Strand in El Masnou. Ich liebe den Strand! Wie ich aus einem Dorf in der Nähe von den Bergen bin, liebe ich jede Sekunde am Strand, weil das ist, was ich normalerweise nicht habe.

Die Sonne hat geschienen, das Wasser war perfekt (nicht sehr kalt, nicht sehr warm, und auch sehr transparent), und es war nicht viele Leute da. Ein perfekter Tag, um am Strand zu bleiben!

Aber...

Ja, es ist immer ein “aber...”, doch!

Aber das Wasser war voll von Quallen! Sehr große Quallen! Viele Quallen!
Und ich hasse die Quallen! Ich hasse sie sehr! Ich habe getrost im Wasser geschwommen, als eine super große Qualle neben mir war! Und ich bin zurückgeblieben und ich bin vom Wasser schnell ausgegangen!

Die gelbe Fahne war da, um die Leute zu warnen, denn sie kannten vorab, die Quallen waren da, aber niemand hat auf die gelbe Fahne geachtet!
Mehrere Väter haben probiert, die Quallen zu fischen, aber niemand hat sie am Ende gefischt.

Ich liebe den Strand, aber ich hasse die Quallen! Also... wir können sagen, dass ich den Strand ohne Quallen liebe! ;)

Viele Küsse für euch!

Bis bald."

"Per què?" d'Strombers

Jo només vull un món molt bonic
com els petons dels meus amics.

Per què hi ha merda pel terra
si el planeta no s'ho pot empassar?
Per què abandonem un gos
si ell només ens volia estimar?
Per què es cremen els boscos
i no ho volem aturar?
Per què multinacionals
no paren de guanyar?

I diu que l'home, espècie intel•ligent,
no hi ha paraules, pel bé que hem fet.
Bastants menys arbres, oxigen per a la gent,
Evolució sostenible...

Perquè jo només vull un món molt bonic
com els petons dels meus amics,
i la natura oxigenada,
i de savis és rectificar
que ningú és perfecte.

Per què el Vaticà és ric i mafiós,
però té tant poder de convicció?
Per què tothom protesta moltes lleis
i no s'arregla res?
Per què els castigats són els pobres
si no han fet res més que néixer en aquest món?
Per què creiem en un Déu bo
si amics meus han mort?

I diu que l'home, espècie intel•ligent,
no hi ha paraules, pel bé que hem fet.
Bastants menys arbres, oxigen per a la gent,
Evolució sostenible...
I diu que l'home, espècie intel•ligent,
doncs a que ve la violència i matar gent.
I l'enveja no regala, ni calma ni un riu de veritat.
Fer fàcils les coses és ser intel•ligent.

Perquè jo només vull un món molt bonic
com els petons dels meus amics,
i la natura oxigenada,
i de savis és rectificar
que ningú és perfecte.
[Bis]

I diu que l'home,
no hi ha paraules,
bastants menys arbres.
Evolució sostenible...

Les peces d'un puzle...

Ahir, a la matinada, vaig acabar el puzle que tenia començat, dels Girasols, de Van Gogh! 1.000 peces, una darrere l'altra, es van anar encaixant, amb més o menys dificultat, al lloc que els corresponia.

M'agradaria tant que a la vida, les peces, fossin tan fàcils d'encaixar com en un puzle...

Les peces que componen la vida, sovint, si no s'han perdut, s'han descolorit, i si no, se les ha menjat el gos. N'hi ha poques que es mantinguin unides, sense desenganxar-se, per molt i molt de temps.

I comprar-les de nou, a banda que triguen molt de temps en arribar, mai no són les originals, segur que el to de groc canvia, o el blau cel no és tan cel com el primer...

Quan una peça ha caigut, s'ha perdut o se l'ha menjada el gos... és difícil de trobar-hi el pedaç perfecte. I ja ens podem entossudir a reparar-la, ja... que les esquerdes s'hi veuran per més guix que hi posem per cobrir-les.

És en aquests moments del puzle, quan la cosa ja veus que no xuta per enlloc, que m'adono que l'única solució és canviar de puzle. Si no són els girasols, ja serà el Guernica, o la Gioconda, o... però quan un puzle està tan desestructurat que ja no fa goig ni de veure... aire i endavant, sempre endavant! Endavant per tornar a començar amb peces noves, plenes de gent per conèixer, d'il·lusions que encara hem de viure, de llocs per visitar, d'indrets per habitar, ... Allò a què estem acostumats, per ser només allò que sempre hem vist de petits o hem tingut a la vora per circumstàncies diverses de la vida, no significa que sigui allò que ens convingui. Oi que no?

Em sembla que aviat tancaré un cercle que fa massa temps que tinc obert i que no trobo mai el moment per acabar-hi de dibuixar el traç que tancarà la circumferència... El tancaré i em sentiré molt, molt i molt alleugerida. Serà com canviar de puzle! Potser de puzle no, però sí de peça, una peça amb massa pes en mi que no em deixa nedar per la superfície.