Porque... (Manuel Carrasco)

Tic-tac, tic-tac, tic-tac...

No hi ha temps per a res... Coses, coses i més coses no paren d'aparèixer, com bolets, a la meva agenda. Ja no hi ha cap espai buit... tinc els caps de setmana fins a finals de juny pleníssims... Que si comunions, pacs de la UOC, teatre, taller de teatre, sopars i dinars, caps de setmana de rural, exàmens oficials de l'EOI, la feina, les retencions a la carretera cada matí, ...
El ritme és frenètic i el meu cos i la meva ment comencen a sentir-se, una mica, només una mica, col·lapsats!
Culpa meva!? Segur que sí... però no puc evitar emplenar els foradets de la meva agenda amb coses que vull i que m'agrada fer, amb coses que sento el deure moral de fer, i amb coses que, encara que no tinc gaire ganes de fer, vull acabar perquè ja les he començades i, quan jo em proposo una cosa, no la deixo fins que no l'acabo!
Però, mentrestant, el temps passa i ahir ja va fer 29 anys que corro per aquests móns de Déu... Bé, que corro és un dir, perquè amb la de coses que porto a la motxilla i a l'esquena, córrer, allò que se'n diu córrer, no gaire! El temps córre per mi i jo només puc caminar, feixugament, al seu costat amb la llengua fora i buscant una pedra prou grossa on aturar-me a reposar! La trobaré?

PD: Fotografia d'Emilio Jurado.

Tan a prop, tan lluny

Us remeto a una exposició de fotografia que serà al "Pati Llimona" fins el proper 21 de maig i que val la pena no perdre's! :)

Tan cerca tan lejos, de Barcelona Photobloggers!

Noch ein Mal?

"Mama, mussen wir noch ein Mal schlafen? Oder?"

Traducció aproximada: "Mama, encara ens falta dormir una altra vegada, oi?"

Segurament que aquesta frase, o alguna de semblant, va ser la que ahir, el nostre nebot de gairebé 4 anyets que viu a Alemanya, va preguntar a la seva mare per saber quin dia hi arribàvem. I és que com que encara no té gaire clara la noció del pas dels dies, de les setmanes i dels mesos, com per ubicar-se bé i saber quan hi arribarem, ho compta per dies que encara se n'ha d'anar a dormir! :) És un bon sistema, oi?

I és que ja queda poquet per tornar-nos a retrobar! I en tenim unes ganes, que ni us ho explico...
La panxa ja em torna a fer pessigolles, aquelles pessigolles de nervis (nervis positius, eh), de quan fa molts dies que esperes amb il·lusió que arribi aquella data per a fer tal o tal cosa, aquells nervis que quan era petita no em deixaven estar quieta ni un minut i feien que tothom em digués que semblava "el cul del Jaumet", de tant bellugadissa com era, i aquells nervis que ara encara noto i que es manifesten de maneres diverses, segons les èpoques :)

Li podré parlar amb el meu alemany macarrònic i ja m'entendrà? O encara he d'esperar a millorar-lo una mica més? Ara es veu que li ha agafat per no voler parlar castellà, ni amb la seva mare, que és qui li n'ensenya. Fa veure que no l'entén. Quan en sap perfectament, però vès... Ho entén tot i fins i tot diu coses en castellà, per bé que el seu entorn sigui en alemany... Però ara li ha agafat per negar-s'hi rotundament. Ja li passarà, suposo... Però allò que em va fer més gràcia de tot, quan sa mare li va dir que amb els tiets de Barcelona hauria de parlar-ne, de castellà, perquè d'alemany no en saben, va ser la seva resposta: "... aber Gemma weiß ein bisschen Deutch auch...", ("... però la Gemma sap una mica d'alemany, també..."), com volent dir, ja n'hi haurà prou perquè m'entengui i no hagi d'esforçar-me a parlar-li en castellà... (i això que encara no sap que l'Emilio, també en comença a saber ja, d'alemany!)
Quin bitxo que està fet! Però, quina preciositat de nebot que tenim!

Bis morgen Familie! Wir werden bald in Deutschland sein! :)

Premi FORTUNA de blogs! :)

Per sorpresa meva, avui tenia un missatge al meu blog que passés a recollir "quelcom" pel blog d'en joanfer. Sense saber què hi podia passar a recollir, per allí, m'hi he dirigit de seguida.
I, vés per on, en joanfer m'ha atorgat un dels premis que ha volgut concedir a diversos blogs que segueix... el premi FORTUNA!
M'ha fet una il·lusió grandíssima. De fet, no coneixia l'existència d'aquest tipus de premis, i la trobo molt original i creativa. M'agrada, sí, m'agrada! I molt!

Cal que respongui a 4 preguntes molt concretes:

- Heroïna preferida: sens dubte, la meva mare! No cal dir que una mare ho és tot, gairebé! Però allò que aguanten les mares, cadascú s'ho sap. La meva es mereix aquest títol amb escreix! Suposo que les vostres també! :)

- Tres coses per les quals no et resistiries: un viatge (gairebé podria afirmar que, sigui al racó de món que sigui, HI VULL viatjar); la calma d'Ítaca (Grècia); i el somriure de tothom qui estimo, el somriure de la gent que pateix, el somriure de qualsevol infant del món... Qualsevol somriure afable, vaja!

- Dir alguna cosa d'un valor incalculable: la sinceritat per sobre de qualsevol altre cosa al món.

- Quines són les coses que més valores o t'agraden d'un blog?: la informació que conté i el sentiment amb què hi ha estat expressada!

És per tot això que el meu veredicte de premis és dual: d'una banda retorno el premi al joanfer, i al seu blog "Filosofia avui"; i, de l'altra, el dono a la Marta, i al seu blog Catalana del món, per escriure tant bé com ho fa, per lluitar per allò que desitja a la vida, i per ser tan autèntica com és!