dilluns, 16 de març de 2009

Tot llisca!

Tot llisca.
Noto a la pell la sensació de frescor de l’aigua, que em rodeja, que m’embolcalla, que m’acarona mentre jo em desplaço lentament per dins seu.
Tot llisca, jo llisco, l’aigua llisca, els pensaments llisquen, les vibracions llisquen...
Sembla que no hi hagi res que pugui enganxar-se a mi, que pugi tocar-me plenament, que pugui preocupar-me. Per uns moments faig que tot llisqui i que res no m’amoïni.
Quina sensació tan estranya; quina sensació tan indescriptible; però quina sensació tan genial a la vegada.
M’agradaria passar més temps immersa al mar, a la piscina, al llac, a... m’agradaria passar més temps immersa a l’aigua.
Tot llisca i res no m’amoïna.
Per una estoneta, tot llisca i fa que m’oblidi del món. Som jo i l’aigua, no hi ha res més, no hi ha ningú més.
Per uns instants, tot llisca, tot!