divendres, 17 de desembre de 2010

Amb els ulls brillants!

divendres, 26 de novembre de 2010

divendres, 5 de novembre de 2010

Projectes! :)


El cap em bull des de fa dies... hi tinc mil coses per fer, projectes que em fan molta il·lusió de començar, projectes que ja he començat i que m'omplen d'energia, de vitalitat... i projectes que, tot i que no em fan tanta il·lusió, vull acabar perquè així m'ho he proposat!

Ara només em falta temps per a dur-los tots a terme! TOTS, no me'l vull descuidar cap! Són tots tant diferents però alhora tan bonics, que m'omplen de joia la vida! :)

Sí senyor! Estic estressada, com sempre (ja és un habitual en mi), però estic contenta perquè estic fent coses que m'agraden i que vull fer! Hi ha tot un camí endavant, sempre endavant, per recórrer!
Tant de bo tots els projectes que vinguin a partir d'ara siguin d'aquesta mena! I que no parin d'arribar-ne, of course! ;)

Fotografia d'Emilio Jurado.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Una gran pèrdua...

En Joan Solà ha estat dels grans de la llengua catalana! La seva pèrdua és d'aquelles dures d'encaixar...

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Du bist... ;)


Sportfreunde Stiller *Ein Kompliment
Cargado por sdgs7o. - Ver más clips de música, videos en HD!

Ein Kompliment

(Sportfreunde Stiller)

Wenn man so will, bist du das Ziel einer langen Reise
die Perfektion ber besten Art und Weise
in stillen Momenten leise
die Schaumkrone der Woge der Begeisterung
bergauf mein Antrieb und Schwiung.

Ich wollte dir nur mal eben sagen, dass du das Größte für mich bist
und sichergeh'n, ob du denn dasselbe für mich fühlst
für mich fühlst.

Wenn man so will, bist du meine chill-out area
meine Feiertage in jedem Jahr
meine Süßwarenabteilung im Supermarkt
die Lösung, wenn mal was hakt
zu wertvoll, dass man es sich gerne aufspart
und so schön, dass man nie darauf verzichten mag.

Ich wollte dir nur mal eben sagen, dass du das Größte für mich bist
und sichergeh'n, ob du denn dasselbe für mich fühlst
für mich fühlst.

Ich wollte dir nur mal eben sagen, dass du das Größte für mich bist
und sichergeh'n, ob du denn dasselbe für mich fühlst
für mich fühlst.

divendres, 15 d’octubre de 2010

I tu, en què creus? Una de creences!

L'altre dia em van explicar l'anècdota dels bessons, que em va ajudar a plantejar-me totes les meves creences (enteses no només en el sentit moral i religiós, sinó com a detalls de la teva manera de pensar que et fan actuar de certa manera o de certa altra davant de qualsevol situació, per petita que sigui).

Una vegada, hi havia dos bessons, idèntics, nascuts de la mateixa bossa; eren clavats com dues gotes d'aigua, costava de distingir qui era l'un i qui era l'altre.
Per circumstàncies de la vida que ara no vénen al cas, cada un d'ells va anar creixent i relacionant-se amb colles d'amics ben diferents. No anaven mai junts, cadascú tirava pel seu cantó.

L'un va acabar sent el líder d'una colla d'amics, el "cabezilla", el guapo de la colla, qui es lligava totes les noies que volia, qui tenia èxit amb tot allò que feia, la gent el seguia, li feien cas, l'escoltaven... estava molt ben considerat, vaja.
L'altre, per sort o per desgràcia, no ho sabrem mai, va anar a parar a un grup de gent que més aviat destacava per sobre d'ell, tots eren guapos, alts, forts i ben plantats, "catxes" de gimnàs, que tenien molt més d'èxit amb les noies que no pas ell, que sempre aconseguien més èxits de tot tipus que no pas ell. Era com un xai en un grup de massa gent que predominava.

Un dia, el primer d'aquests bessons es trobava assegut a la barra d'un bar fent un tallat i llegint el diari. A l'altra punta de la barrra hi havia un grup de 3 noies, boniques, que somreien, se'l miraven, xiuxiuejaven a cau d'orella coses entre elles i tornaven a riure.
El noi se les mirava a elles també, els tornava el somriure, s'imaginava que estaven parlant positivament d'ell, de com el trobaven de guapo, etc.
"Sóc guapo!", pensava ell.

Un altre dia, el segon d'aquests bessons es va asseure a la mateixa barra del mateix bar, fent un tallat i també llegint el diari. A l'altra punta de la barra hi havia un altre grupet de 3 noies, boniques també, que somreien, se'l miraven, xiuxiuejaven a cau d'orella coses entre elles i també tornaven a riure.
El noi no podia ni mirar-les de vergonya que tenia, es tapava cada vegada més darrere del diari, es pensava que l'estaven criticant, que deien d'ell que era molt lleig i que se n'estaven rient a la cara. Aquell dia, el noi, va acabar marxant del bar, avergonyit i trist, per com d'humiliat s'havia sentit.
"No hi puc fer res, sóc lleig!", pensava.

Dos bessons, d'aspecte idèntic en què el caràcter no hi juga cap paper important. L'un, es pensava que era "el rei del mambo", i l'altre s'avergonyia de com era.
Mai no sabrem de què reien ni el primer grup de noies, ni el segon. Mai no sabrem si cap dels dos nois hi tenia res a veure, o senzillament parlaven de les seves coses sense fer-ne ni més ni menys, dels nois de l'altre cantó de la barra.

Allò que sí que sabrem és que les creences dels dos bessons, per més iguals que fossin exteriorment, eren ben diferents. I això els feia sentir més o menys segurs d'ells mateixos davant d'una mateixa situació.

La meva pregunta per a tots vosaltres és, doncs: esteu segurs que allò que creieu és la creença correcta? ;)
Canviar com un és, i més si és una creença que ve de lluny, de la infància, que està molt arrelada a la cultura i a la manera de ser de la gent de tot un país, és difícil. Però segurament que encara és més difícil conviure amb les angoixes que certes creences que tenim, sovint errònies, ens fan percebre d'una mateixa situació.

No seria més fàcil canviar la nostra creença de les coses abans d'acabar desequilibrats o mentalment destrossats?

dimecres, 1 de setembre de 2010

L'equilibri perfecte!

És curiós com la vida mateixa es va equilibrant sola a mesura que va transcorrent...

És curiós com, d'un extrem es passa a l'extrem oposat amb una facilitat que ni te n'adones. Però que, justament aquesta contraposició fa que no acabis de caure, que l'equilibri flueixi i hi sigui present.

És curiós com, d'una gran notícia (una de les més grans i bones notícies que he rebut últimament) rebuda ahir, hagi pogut passar a rebre'n una altra de gens agradable.

És curiós que, sense saber-ho, em senti, ara mateix, en equilibri: d'una banda tinc una eufòria i una alegria extrema per la primera notícia, però alhora em sap greu estar així de contenta, per raó de la segona notícia...

La vida, de vegades, és ben curiosa.

dimarts, 24 d’agost de 2010

106,77

El canvi de moneda, d'€uro a Yen japonès, continua baixant, i en caiguda lliure! :(

Va ser que s'assabentessin que, enguany, tocava anar-los a "enfonsar econòmicament" a ells, i el preu ha anat fent, a córre cuita, fortes devallades considerables!

1 €uro = 106,77 Yens, aprox.

Ja veurem el dia que marxem de debò, a quin preu està...
I pensar que amics nostres, fa un parell d'anys, havien trobat un canvi tan favorable com 1 €uro = 137 Yens, o més...

Aix, però bé, no ens lamentem d'allò que no té solució possible a les nostres mans, i pensem en el magnífic viatge (tsunamis, terratrèmols i tempestes tropicals a banda) que ens espera!

Japan, here we go soon! I'm really looking forward to it!

Fotografia original de Lluís Gerard.

dilluns, 23 d’agost de 2010

"Em descontrolen les neurones les ties rodones, tirant a bacones..."

Una, que de sempre és sensible a segons quin comentari, sobretot si es tracta d'un complex que sempre, més o menys, ha portat al damunt, l'altre dia no li va agradar gaire que, malgrat la seva evident adquisició de pes dels darrers mesos, li diguessin, i encara menys davant de tothom (ben bé una trentena de persones que hi havia, a l'assaig), BACONA!!!

Vaig riure, perquè val més riure que no pas plorar, i perquè, tal com em va comentar una companya del grup: "la manera que et marxin tots els complexos és, precisament, en situacions d'evidència com aquestes...". Però, igualment, em va fer rumiar...

Semblo una bacona, i potser més val que em posi a fer dieta ara mateix a partir de ja, o bé acabaré no només per semblar-ho sinó per ser-ho definitivament i tot! :(

D'altra banda, però, em va venir de seguida al cap la cançó de La Trinca, "Nena", que vaig penjar aquí en aquest mateix blog fa uns dies. En aquell moment la vaig penjar ben bé perquè em va agradar molt... però, potser inconscientment, el meu subconscient ja m'estava avisant que el mirall començava a quedar-se petit per poder-m'hi emmirallar de cos sencer, oi?

Hi rumiaré...

Però, sigui com sigui, la cançó val molt la pena, per tant, us la torno a escriure i a remetre:
Nena!
Com vas pel món tan desnerida
I amb la pitrera escarransida
I no amb uns bons palpissos
Bellugadissos?

I és que nena!
No tens ni mitja queixalada
I em ve de gust la cansalada.
M'agrada la Madona
Que està grassona.

Servidor... uo, uo, uo!

Em descontrolen les neurones
Les ties rodones,
Tirant a bacones.

Em descontrolen les neurones
I és que em fa perdre la xaveta
Que n'hi hagi a l'esquerra,
Que n'hi hagi a la dreta.

Nena!
T'has de fer omplir la pelleringa:
Això ho arreglen amb xeringa
I amb una bombona
De silicona.

I és que nena!
Una pitrera revinguda
De dimensió desconeguda,
D'aquelles que un s'hi amorra
I n'hi ha per córrer.

Servidor... uo, uo, uo!

Em descontrolen les neurones...

I si ets així
Ets la "baby" que jo vull.
I si ets així
Ves-te posant en remull.

Nena!.. pa.. pa! Nena!.. pa.. pa!
Nena! pa.. pa!

Nena!
Vull que els teus pits em facin ombra
I que rodolin per l'"alfombra"
Com dues "tonelades".
Incontrolades.

I és que nena!
Farem un número extraordinari
I intentaré el salt de l'armari.
Veuràs com et rebrego
Si t'arreplego.

Servidor... uo, uo, uo!

Em descontrolen les neurones
Les ties rodones
Tirant a bacones.
Em descontrolen les neurones
I coincideixo amb els carrosses
Que, preu per preu, mamelles grosses!

Em descontrolen les neurones
Les ties rodones
Tirant a bacones.
Em descontrolen les neurones
Shuri Shuri Shuri
Shuri doo wap wap!

Em descontrolen les neurones...

LA TRINCA

dimecres, 18 d’agost de 2010

Els premis Sàvan

Aquest any, a Navàs, innovem!

No inventem res. Al teatre, sobretot amateur, la majoria de coses ja han estat inventades abans. Només es tracta d'adaptar-les a la manera pròpia de cadascú. Tot i que sempre hi ha lloc per a la nova creació, és clar! Però sovint, la nova creació, en teatre amateur, costa d'assolir, ja que es tracta d'una activitat que es fa en temps lliure, i tothom té les obligacions que té amb la consegüent manca de temps que sol comportar...

Però aquest any a Navàs dic que innovem, perquè trenquem amb la concepció tradicional d'obra de teatre per poder donar cabuda a la participació de tothom.

Amb la satisfacció gegant d'haver obtingut uns resultats magnífics, aquest any, a Navàs, s'ha organitzat el 1r taller de teatre adreçat a tots aquells nens/es i jovent del poble i rodalies amb interès per conèixer més de prop el món del teatre amateur i, així, alhora poder aspirar a tenir un bon planter d'actors i actrius amateurs que puguin incorporar-se, si ho desitgen, al Grup Escènic Navàs en properes representacions. El Grup Escènic Navàs ha estat l'entitat que ha organitzat aquest taller i que normalment s'encarrega de representar les dues obres de teatre locals que es fan al poble per les festes més importants de la localitat: la fira de Primavera, a l'abril, i la Festa Major, a l'agost.

Enguany, doncs, innovem perquè membres veterans del grup, juntament amb tot aquest seguit de jovent que ha assistit al taller de teatre aquest 2010, experimentaran junts, a dalt de l'escenari, la màgia d'actuar conjuntament per a una finalitat comuna: fer una obra teatral més de tipus "patchwork" que de qualsevol altre estil, de gènere còmic, amb el més gran dels entusiasmes del món!

La il·lusió i els nervis d'aquells que pujaran a l'escenari per primera vegada, juntament amb l'experiència de gent que porta més de 20 anys fent teatre, pot ser un còctel refrescant, alhora que divertit de veure, per acabar amb bon peu els actes de la nostra Festa Major!

No hi busqueu moltíssima qualitat, perquè fem el què podem, i ho fem perquè ens agrada i perquè hi gaudim fent-ho!
No hi busqueu perfecció, perquè no n'hi ha, de moment! ;)
No hi busqueu seriositat, perquè no n'hi trobareu! Algunes escenes amb més humor que d'altres, no us deixaran pas indiferents o sense aconseguir que feu alguna riallada!
No hi busqueu gaire sentit, perquè, segons com, no se n'hi deixa entreveure gaire.

Busqueu-hi alegria, il·lusió, esforç i treball, dedicació, hores d'assaig i de preparació! Busqueu-hi estima i devoció per allò que ens agrada, per allò que ens diverteix i que esperem que també us diverteixi a vosaltres, públic infinit que ens veniu a veure! Busqueu-hi tot això, que d'això sí que n'hi ha!

Degusteu-ho a poc a poc, sense pressa! I ja ens direu què us ha semblat quan s'acabi la funció!

Programa d'actes de la Festa Major de Navàs 2010 (info de l'obra "Els premis Sàvan", pàgina 17).

En dades:

- Títol: "Els premis Sàvan"
- Grup: Grup Escènic Navàs
- Dia: dimarts 24 d'agost de 2010
- Funcions: 1a sessió, a les 18:00 i 2a sessió, a les 22:00
- Lloc: Casal Sant Genís - c/ del Sol, núm. 44 - 08670 Navàs (Bages)
- Entrades: mateix dia de la funció o als punts de venda habituals (Calçats Castella i Cal Seriols).

Gràcies a tots i molt bona Festa Major de Navàs 2010!

divendres, 13 d’agost de 2010

Els petits canvis són poderosos!

Què se n'ha fet de gent com el Capità Enciam?

Que torni, el necessitem! Tornaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

Si ho comparo... s'hi assembla!

No sabia si m'agradaria el poblet. Tenia por que m'hi hagués de quedar sense sentir-m'hi prou còmoda. Tenia por de sentir-me lluny de tot, lluny de les arrels i de tot allò que em defineix, només acaronada per la textura suau i càlida de l'aigua salada quan em banya els peus, en caminar per la sorra humida, qualsevol tarda d'estiu.
Tenia sensacions estranyes, contradictòries. Em feia il·lusió, però alhora tenia por.

Cotxe aparcat, zona blava, alarma del mòbil posada per saber quan arriba el límit de la zona blava. Era d'hora encara. Fem temps a la terrasseta d'un bar, al casc antic, perdut enmig de carrerons estrets però acollidors que voregen el mar i que donen personalitat a la part més bella de l'indret costaner en què em trobava. Era un poble desconegut per a nosaltres, però que de moment ens abraçava dolçament. Per sempre?

Casualitats de la vida, vaig transportar-me, per moments, al poble en què jo estiuejava quan era un infant. Casualitats de la vida, allí vaig tornar a sentir la mateixa sensació que fa 20 anys enrere, quan jo jugava a fet i amagar amb la meva germana, a la plaça del costat de l'església, vora el mar, en aquelles acalorades vesprades, mentre mons pares prenien un refresc a la taula de la terrasseta del bar del costat de la plaça on jugàvem la Met i jo.
Casualitats de la vida, allí també hi havia una plaça al costat de l'església, amb arbres i una font d'aigua potable enganxada en una de les parets exteriors de l'església, envoltada d'arbres i de fanals de llum més aviat esmorteïda. Casualitats de la vida, feia la mateixa olor que aleshores, temps ençà. Casualitats de la vida, o potser no tantes casualitats, m'hi vaig sentir bé. Una sensació de benestar em va recórrer el cos, em va fer posar la pell de gallina i em va arrencar un somriure dels llavis.
"Què tens?", em digué. "Res, només recordava com m'agradava d'anar a aquell poble, amb mons pares i ma germana, quan era una nena", vaig contestar-li.

No sé si hi acabaré fent parada. No sé si el preu del totxo arribarà a baixar suficientment com perquè m'ho torni a plantejar. No sé si tornaré mai més a sentir aquesta sensació que creia haver oblidat però que va venir-me a la memòria, com un llampec, només de sentir-me en una situació semblat a la de fa 20 anys. Només sé que el poblet em va agradar. Era un desconegut per a mi, però em va agradar. I no se sap mai per on ens durà la vida, oi?

dimarts, 3 d’agost de 2010

Impotència

No... no us ho penseu pas, no... NO SOM PAS NOSALTRES qui ens estem carregant el món... :(

Com a bons humans que som, que pensem tot allò que fem, reflexionem i sempre triem l'opció més correcta... fins que ja no hi hagi solució, no serem conscients que nosaltres mateixos ens hem autodestruït!

No recordo on vaig llegir un dia que: "Si una espècie natural i/o animal del planeta desapareix o s'extingeix, hi ha canvis profunds en la manera de viure a la terra. Ara bé, si en un moment donat, l'home desaparegués, no passaria res; és més, la vida a la Terra seguiria el seu curs ben normal i inalterable com si res no hagués passat!".

És trist i fort que ens creguem amos i senyors d'un tros d'univers que, al capdavall, no pot ser més generós amb nosaltres a l'hora de donar-nos aixopluc a dins dels seus braços. Agraïts, li hauríem d'estar... i, en lloc d'això, no fem res més que ferir-lo per tots cantons i anar-lo matant, a poc a poc, lentament, amb agonia i dolor.

Com deia el meu mestre d'EGB, "per a nosaltres va el pollastre"! I, oi tant que va per a nosaltres, i ja ens ho trobarem, ja... més d'hora que no pas tard!

dijous, 29 de juliol de 2010

Si el TC no ens ho torna a vetar...

... ahir va ser un gran dia! :)

A partir del 2012, s'han acabat corridas de toros a Catalunya! :)

dimarts, 27 de juliol de 2010

I encara estem igual...

Fa uns quants anys que ja reclamàvem el mateix que estem reclamant ara... Ens venen que hem avançat molt en democràcia, però realment ens trobem al mateix punt de partida que abans. És molt trist!
Realment em pregunto: fins a quin punt és legítim que la veu d'un tribunal format per poques persones, de mires força tancades i limitades, incapaces de veure la pluralitat de pobles que hi ha a la península, sigui legalment més decisiva que tota la voluntat d'un poble, exercida democràticament i sota tot precepte legal que se li pugui aplicar?
Així va el món...

dimarts, 6 de juliol de 2010

divendres, 28 de maig de 2010

14 de juny, un dia per apuntar-se a l'agenda!

El 14 i cada dia de l'any... Perquè sempre és necessària, la sang!
Ser-ne donant només pot tenir un resultat: ser feliç amb aquest acte totalment altruista que fas!
Si pots, dóna'n! :) No te'n penediràs!

el barça té sang / el barça tiene sangre / barça is full blooded from Barcelona Té Sang on Vimeo.

dimecres, 26 de maig de 2010

Gràcies Edu! :)

Quan no t'esperes res és quan deixes la ment més lliure perquè hi entri tanta cosa com sigui possible! :) Oi?
En canvi, sovint la decepció és més fàcil de percebre quan esperes molt d'una cosa però llavors no t'acaba de convèncer o no és ben bé allò que t'esperaves...

Això és justament el que ens va passar amb un dels regals que vaig rebre pel meu aniversari: dues entrades per a l'obra de teatre "Tres dones i un llop", al Villarroel. En vam sortir entusiasmats! Ens va encantar! Molt, moltíssim! No n'esperàvem res, hi anàvem una mica adormits... i, en canvi, en vam sortir amb un somriure d'orella a orella i amb ganes que hagués durat una mica més i tot!

Gràcies Edu, pel regal! Ets un crack, un dels millors del món...! ;)

dijous, 20 de maig de 2010

dijous, 13 de maig de 2010

Ja ho sé! :)

Bé, ho sé i no ho sé..., ja que de vegades m'ho crec fermament, però d'altres... no ho tinc tan clar.

"Estàs desaprofitada", m'ha comentat un dels meus caps a la feina on treballo, avui mateix, quan li he proposat una manera diferent i més entenedora de reescriure un paràgraf d'un text que estic traduint per publicar al diari Europeu.

"Ja ho sé", li he respost jo. I és que ara que m'ho ha recordat, sí que ho sé. Però, de vegades, la inèrcia de no fer allò que t'agrada, de ser polivalent en el sentit de chica para todo, però aquest todo acaba sent "poca cosa", la desgana diària i avorrida de les tasques que faig a la feina, que ni m'agraden ni m'interessen, etc., et fa oblidar que tu vals molt més, que vals per allò i per a moltes més coses i que, definitivament, allà on estàs "estàs desaprofitada", laboralment parlant.

M'ha agradat que un dels meus caps m'ho recordés, perquè això m'ha animat i m'ha tornat a fer reflexionar sobre tot allò que estic fent ara mateix, sobre si m'omple o no, sobre què passaria si ho deixés i busqués alguna cosa millor, sobre...

Bé, hi seguiré rumiant! A veure si en trec alguna conclusió clara aviat...

Gràcies per recordar-me, cap, que jo valc molt més d'allò que estic aportant, avui per avui, a la feina i a l'empresa!
Sé que ho digui qui ho digui, ho hauria de creure. Però sempre penso que si m'ho diu qui m'estima, m'ho està dient perquè m'animi i estigui contenta. En canvi, quan t'ho diu algú que ni li va ni li ve res, i a sobre t'ho diu espontàniament, sense més, perquè li surt de dins, doncs m'ho crec una mica més. Per què m'ho hauria de dir, si no fos cert, no? :)

dimarts, 4 de maig de 2010

Tindran els sants collons d'enderrocar-lo?

Una altra vegada... tornaran a tenir els sants collons de fer caure, de destrossar, de destruir, d'enderrocar patrimoni de Navàs? El Cinema Español està en perill de mort imminent! Un edifici que, si bé no és gaire agraciat físicament, porta a la seva esquena el llegat d'un poble, d'una gent, d'un passat i d'una essència que només si continua de peu i tornant a fer servei al poble, de la manera que sigui, però fent servei bo i restaurat, podrem conservar per molts anys més!

Fa tants dies que hi ha tot de col·lectius navassencs que lluiten aferrissadament perquè l'enderrocament no s'acabi duent a terme! Tots ells es mereixen el meu més digne respecte i la meva total admiració i suport!
I jo, mentrestant, m'ho he estat mirant amb expectació, creient sincerament que no caldria arribar fins tant lluny per defensar un edifici que és del tot defensable i que no es troba en estat "ruïnós" ni res de tot això, perquè calgui enderrocar-lo (http://www.grupnaciodigital.com/redaccio/arxius/documents/1272967709DICTAMEN______TCNIC.pdf)!
Però cada vegada tinc més por que el seny no acabi governant els que, en teoria, governen el nostre poble, i que torni a passar el mateix que amb els pins del parc de l'Alzineta, i que...

I no em puc quedar de braços plegats sense dir-hi res! No hi estic d'acord! No vull que s'enderroqui el Cinema Español, no està en estat ruïnós i, restaurant, podria fer molt de servei al poble! Molt més que un solar per fer servir de dipòsit de cotxes, al mig del poble, que és allò que li espera en primera instància si s'acaba enderrocant.

Adjunto un manifest a favor del Cinema Español de Navàs que ha estat presentat per l'historiador local Josep Maria Badia i l'il·lustrador Jaume Gubianas, amb el suport d'altres personalitats del món local i del teixit associatiu de Navàs:

MANIFEST A FAVOR DEL CINEMA ESPANYOL:

Les persones sotasignants, vinculades d´una manera o altra amb el poble de Navàs, manifestem la voluntat que es conservi, es restauri i es protegeixi el patrimoni històric i artístic del poble de Navàs. El patrimoni d´un poble és el que l´identifica, el que explica com són la seva gent. Són les arrels, que el mantenen viu.

Navàs en el primer quart del segle vint va veure néixer i créixer tot un seguit d´entitats de tipus econòmic, polític i cultural. Són les que van configurar el poble que avui tenim.

Dues d´aquestes entitats són el Centre Nacionalista Republicà i la Cooperativa Obrera La Fraternitat, que van tenir una estreta vinculació. Ambdues van aixecar diversos edificis amb l´esforç de molts navassencs.

Fins al dia d´avui, el mateix Ajuntament ha conservat la botiga de la Cooperativa -ara convertida en CAP- i el Cafè del Centre Republicà -ara convertit en Escola de Música-. Encara ens queda, però, un element per a recuperar, que és el Teatre-Cinema del mateix Centre Republicà. Així completaríem la recuperació de tot el patrimoni de dues de les entitats més significatives de la nostra història.

No deixa de ser curiós, que quan més parlem de la nostra memòria històrica en el país, i fins i tot, quan en tenim una llei expressa per a protegir-la, veiem perillar una part d´aquesta memòria al nostre poble. Per això, fem una crida urgent al mateix consistori de Navàs per tal que s´estudiï de nou i es valori la importància històrica i artística de l’antic cinema.

Quin valor té dit cinema ?. Té un evident valor històric, ja que expressa una part de la nostra memòria històrica; i aquesta, fràgil com és, cal que se sustenti en elements palpables que ens la puguin recordar permanentment.

Però també té el seu interès constructiu, ja que la seva arquitectura encara reflecteix com eren els teatres d´abans de la guerra. I és l´únic que ens ha arribat, ja que el de l´Ateneu malauradament es va deixar perdre. Sí, és una construcció modesta, però perquè també és el reflex de la gent anònima i senzilla que la va aixecar, de la gent de poble. Si li obrim les finestres avui cegades i li netegem els rajols, segur que la veurem d´una altra manera ben diferent.
El seu estat d´abandó de molts anys fa que sembli irrecuperable. Si tirem enrere, qui no recorda l´estat lamentable de la vella Cooperativa, i encara una mica més enrere, qui hauria donat alguna cosa pel Cafè. Ara ambdós estan rehabilitats i amb nous usos en benefici del mateix poble de Navàs.

Què en farem ?. Segur que d´utilitats n´hi trobarem prou entre tots. Per començar i a tall d´exemple, podria convertir-se en un bon auditori per als concerts de l´Escola de Música i també lloc d´asssaig i d´actuació de l´esbart Dansa Jove.

El poble de Navàs és orfe de patrimoni antic, però tampoc en té gaire de modern. Ens podem permetre el luxe de pedre´l ? A vegades ens costa a nosaltres mateixos de atorgar-li el valor real que té, ja que forma part del nostre escenari quotidià.

Caldria, doncs, posar des d’avui les bases per a la seva revalorització, conservació i difusió. Per això, demanem a l’Ajuntament que es faci un catàleg de tots els edificis i altres elements artístics que tinguin alguna significació històrica per tal de buscar fórmules i recursos que en permetin la seva conservació i restauració, per tal de traspassar el llegat a les generacions futures en un millor estat i condicions del que ens ha arribat a nosaltres.

Navàs, abril de 201o

dijous, 29 d’abril de 2010

dimecres, 28 d’abril de 2010

Tic-tac, tic-tac, tic-tac...

No hi ha temps per a res... Coses, coses i més coses no paren d'aparèixer, com bolets, a la meva agenda. Ja no hi ha cap espai buit... tinc els caps de setmana fins a finals de juny pleníssims... Que si comunions, pacs de la UOC, teatre, taller de teatre, sopars i dinars, caps de setmana de rural, exàmens oficials de l'EOI, la feina, les retencions a la carretera cada matí, ...
El ritme és frenètic i el meu cos i la meva ment comencen a sentir-se, una mica, només una mica, col·lapsats!
Culpa meva!? Segur que sí... però no puc evitar emplenar els foradets de la meva agenda amb coses que vull i que m'agrada fer, amb coses que sento el deure moral de fer, i amb coses que, encara que no tinc gaire ganes de fer, vull acabar perquè ja les he començades i, quan jo em proposo una cosa, no la deixo fins que no l'acabo!
Però, mentrestant, el temps passa i ahir ja va fer 29 anys que corro per aquests móns de Déu... Bé, que corro és un dir, perquè amb la de coses que porto a la motxilla i a l'esquena, córrer, allò que se'n diu córrer, no gaire! El temps córre per mi i jo només puc caminar, feixugament, al seu costat amb la llengua fora i buscant una pedra prou grossa on aturar-me a reposar! La trobaré?

PD: Fotografia d'Emilio Jurado.

Tan a prop, tan lluny

Us remeto a una exposició de fotografia que serà al "Pati Llimona" fins el proper 21 de maig i que val la pena no perdre's! :)

Tan cerca tan lejos, de Barcelona Photobloggers!

dimecres, 31 de març de 2010

Noch ein Mal?

"Mama, mussen wir noch ein Mal schlafen? Oder?"

Traducció aproximada: "Mama, encara ens falta dormir una altra vegada, oi?"

Segurament que aquesta frase, o alguna de semblant, va ser la que ahir, el nostre nebot de gairebé 4 anyets que viu a Alemanya, va preguntar a la seva mare per saber quin dia hi arribàvem. I és que com que encara no té gaire clara la noció del pas dels dies, de les setmanes i dels mesos, com per ubicar-se bé i saber quan hi arribarem, ho compta per dies que encara se n'ha d'anar a dormir! :) És un bon sistema, oi?

I és que ja queda poquet per tornar-nos a retrobar! I en tenim unes ganes, que ni us ho explico...
La panxa ja em torna a fer pessigolles, aquelles pessigolles de nervis (nervis positius, eh), de quan fa molts dies que esperes amb il·lusió que arribi aquella data per a fer tal o tal cosa, aquells nervis que quan era petita no em deixaven estar quieta ni un minut i feien que tothom em digués que semblava "el cul del Jaumet", de tant bellugadissa com era, i aquells nervis que ara encara noto i que es manifesten de maneres diverses, segons les èpoques :)

Li podré parlar amb el meu alemany macarrònic i ja m'entendrà? O encara he d'esperar a millorar-lo una mica més? Ara es veu que li ha agafat per no voler parlar castellà, ni amb la seva mare, que és qui li n'ensenya. Fa veure que no l'entén. Quan en sap perfectament, però vès... Ho entén tot i fins i tot diu coses en castellà, per bé que el seu entorn sigui en alemany... Però ara li ha agafat per negar-s'hi rotundament. Ja li passarà, suposo... Però allò que em va fer més gràcia de tot, quan sa mare li va dir que amb els tiets de Barcelona hauria de parlar-ne, de castellà, perquè d'alemany no en saben, va ser la seva resposta: "... aber Gemma weiß ein bisschen Deutch auch...", ("... però la Gemma sap una mica d'alemany, també..."), com volent dir, ja n'hi haurà prou perquè m'entengui i no hagi d'esforçar-me a parlar-li en castellà... (i això que encara no sap que l'Emilio, també en comença a saber ja, d'alemany!)
Quin bitxo que està fet! Però, quina preciositat de nebot que tenim!

Bis morgen Familie! Wir werden bald in Deutschland sein! :)

dimarts, 30 de març de 2010

Premi FORTUNA de blogs! :)

Per sorpresa meva, avui tenia un missatge al meu blog que passés a recollir "quelcom" pel blog d'en joanfer. Sense saber què hi podia passar a recollir, per allí, m'hi he dirigit de seguida.
I, vés per on, en joanfer m'ha atorgat un dels premis que ha volgut concedir a diversos blogs que segueix... el premi FORTUNA!
M'ha fet una il·lusió grandíssima. De fet, no coneixia l'existència d'aquest tipus de premis, i la trobo molt original i creativa. M'agrada, sí, m'agrada! I molt!

Cal que respongui a 4 preguntes molt concretes:

- Heroïna preferida: sens dubte, la meva mare! No cal dir que una mare ho és tot, gairebé! Però allò que aguanten les mares, cadascú s'ho sap. La meva es mereix aquest títol amb escreix! Suposo que les vostres també! :)

- Tres coses per les quals no et resistiries: un viatge (gairebé podria afirmar que, sigui al racó de món que sigui, HI VULL viatjar); la calma d'Ítaca (Grècia); i el somriure de tothom qui estimo, el somriure de la gent que pateix, el somriure de qualsevol infant del món... Qualsevol somriure afable, vaja!

- Dir alguna cosa d'un valor incalculable: la sinceritat per sobre de qualsevol altre cosa al món.

- Quines són les coses que més valores o t'agraden d'un blog?: la informació que conté i el sentiment amb què hi ha estat expressada!

És per tot això que el meu veredicte de premis és dual: d'una banda retorno el premi al joanfer, i al seu blog "Filosofia avui"; i, de l'altra, el dono a la Marta, i al seu blog Catalana del món, per escriure tant bé com ho fa, per lluitar per allò que desitja a la vida, i per ser tan autèntica com és!

dimecres, 24 de març de 2010

L'Albert Einstein deia...

"No tengo talentos especiales, pero sí soy profundamente curioso."

dimecres, 17 de març de 2010

I tornem-hi... ;)

Ahir al vespre em vaig emprovar el vestit. Sí, ahir tocava emprovar-se vestits, abans de començar l'assaig.
Aquesta vegada m'ha agradat a la primera. A la primera hem trobat un vestit en què em sento còmoda. És un vestit molt alegre, antic (l'obra és una mica "d'època") i de tons vermellosos, rosats, taronges, grocs... tot ratllat. Un vestit que aporta vitalitat, calidesa, energia i benestar. No ho sé, però el vestit m'agrada, m'agrada molt!
Falta acabar-hi de buscar les sabates que hi faran joc, de pensar quin pentinat ens faran i com ens maquillarem, i de veure com compaginarà, tot plegat, amb l'escenografia que hi hem preparat, que ja acaba d'estar enllestida.
Ja tinc ganes de posar-me a la pell d'un nou personatge, de ser, altra vegada, una persona diferent de jo mateixa. Tot i que hi ha qui diu que, aquesta vegada, el paper que hi faig s'assembla al meu tarannà habitual (en gran part de l'obra surto enfadada... jajajajajjajajajajajajajja), jo no ho penso pas. Em costa, a la seva manera, adoptar aquest posat. Per tant, penso que tan habitual en mi no deu ser, si em costa fer-ho bé, no? :) Altrament, seria bufar i fer ampolles per a mi, i no ho és, no, ja us ho puc ben assegurar! Però m'hi esforço tant com puc. Perquè, per treballar al costat d'un equip de gent tan excepcional com el que treballo, cal esforçar-s'hi per estar mitjanament a la seva alçada. Són uns cracks! És un equip increïble, em diverteixo moltíssim amb ells. Suposo que ja m'ho veuen a la cara quan ric pels descosits de les seves expressions, els seus gests o les seves frases còmiques... tot i que no els ho dic gaire sovint que, amb ells, passo molt bones estones. Aquesta vegada és al costat del Salva, dels Joseps, del Quim, de la Rosa, del Josep Mª, de la Rosita, de l'Annabel i del Ferran, que actuo. Però n'hi ha un munt més amb qui, malgrat no coincideixo amb ells aquest cop, també passem grans estones quan actuem plegats. I això que les hores d'assaig són intempestives, tenim tots son i estem cansats perquè hem tingut un dia ben atabalat i l'endemà cal llevar-se d'hora i, de vegades, al teatre hi fa fred perquè la calefacció està apagada... Però, malgrat tot, m'agrada!
Es tracta d'una obra còmica que ja tenim gairebé a punt, aquest vegada. El Grup Escènic Navàs, doncs, estrenarà, per Fira de Primavera de Navàs, que si no vaig equivocada caurà els propers dissabte 17 i diumenge 18 d'abril, una nova obra còmica (de fet, en seran dues de breus, una darrere de l'altra) que farà riure fins i tot als més ensopits!
No us la perdeu! Ens encantarà poder gaudir del vostre caliu i de poder sentir les vostres rialles des del públic. Això, per a un actor (amateur) no té preu!
Mil gràcies i a seguir gaudint d'aquest art per molt i molt de temps!

PD: Quan tingui els horaris exactes, us ho comunico! ;)

diumenge, 7 de març de 2010

"BORRACHA"

Gràcies a un dels millors nois del planeta i bon amic meu, l'Edu, vaig conèixer el Miquel. El Miquel era l'encarregat de dirigir, durant tot el dia d'ahir, el rodatge del nou videoclip d'un dels meus grups de música preferits, STROMBERS, per al seu llançament a nivell espanyol. I, gràcies al Miquel, vaig poder-hi aparèixer d'extra/figurant! Amb un look tant "texà" com vaig poder trobar, amb texans, camisa blanca màniga curta, armilla texana i bambes converse, jo, tota decidida, cap a Cardona falta gent!
Quan en tingui el resultat, ja el penjaré.
De moment, i malgrat ser-hi puntualment a les 9 del matí amb una cara de son que feia caure de cul, l'experiència va ser molt bona, m'ho vaig passar molt bé, i vaig poder veure com treballava l'equip de professionals del Miquel & companyia de ben a prop!
El resultat serà molt bo, n'estic segura!
Aquí us deixo la cançó de "Borracha". Ara, l'han reeditada i hi ha força canvis tant musicals com, fins i tot, de lletra (aquesta és l'original del seu primer disc)!
Ah, i no us ho perdeu, la lletra la va escriure el BERTO, el qual va venir a fer-hi la seva aportació artística particular, també! ;)



PD: i, no us emborratxeu gaire, que queda lleig! Petons!

divendres, 5 de març de 2010

Fa riure... :)


PD: No en sé la font, ho dic d'entrada perquè podria ser que no fos cert. Però, si ho és, no m'estranyaria gaire tampoc. Hi ha de tot pel món... :P Oi?

dijous, 4 de març de 2010

---- 4 ----

El número 8 és el meu preferit! I no per cap superstició estranya, no...
Sinó perquè era el número que duia a la samarreta en Hristo Stoichkov, el meu ídol! :) Em sembla que era, justament, el seu caràcter al camp i a la vida en general allò que més m'agradava d'ell! ;p (Us sona? M'hi assemblo, o què?)!

Avui, en fa 4 només... però no deixa de ser la meitat de 8! Per tant, és un gran dia.
Un gran dia perquè 4 en són moltíssims per saber si una cosa es vol o no es vol... però també en són poquíssims, amb un futur ben llarg per endavant!

Endavant, sempre endavant! Oi?
Per molts anys més!

Ah, i TTM ;)

dimarts, 2 de març de 2010

Per què?

De vegades hi ha coses que no acabo d'entendre. Bé, no només de vegades, no, sinó ben sovint em costen d'entendre segons quines situacions, maneres de fer, comportaments, actuacions, allò que diuen i allò que fan, que, sovint, no concorda, etc.
I fins a un cert punt, si parléssim de gent aliena a mi, ho podria mig entendre: ni m'hi va ni m'hi ve res, és normal, doncs, que no ho entengui tot, no?
Però quan es tracta de gent que tinc al meu voltant, amb un grau de proximitat més o menys elevat, segons s'escaigui, no m'acaba de cabre al cap.
Una de dues: o jo m'havia fet una idea totalment diferent de com eren en realitat, o bé sóc jo que, sense voler-ho, acabo resultant, per als altres, totalment diferent de com em perceben d'entrada.
És evident que no cal que tothom conegui el meu caràcter fort a primera vista. Si la relació esdevé estreta i ens acabem agafant confiança i estima, ja ho aniran veient i, si de debò volen continuar tenint-me al seu costat, ja trobaran la manera de "suportar-me". No ho creieu així? No cal dir que, per part meva, hi ha d'haver també la part d'esforç pertinent perquè això sigui possible. Això és evident! Però tampoc vull deixar de ser com sóc ni de pensar com penso perquè no agradi a tothom.
Hi ha mil maneres de fer, de dir les coses i d'actuar; i aquí rau la gràcia de la diversitat en general, si no, quin avorriment!; però perdre l'identitat pròpia perquè als altres no els agrada... mira, tu, i disculpeu-me l'expressió, "que s'hi posin fulles"!
I és que jo realment penso que un caràcter fort, com el meu, no és sinònim de dolent. Senzillament vol dir fort, que cal saber portar, que no és ni dòcil ni fàcil, però que amb bones dosis de comprensió i de sinceritat, i amb manca d'enganys i de jocs poc ètics de sotamà, em sembla que tampoc no deu costar pas tant!
I és que qui encara és al meu costat sap que, de dolenta, no en sóc pas. No me'n veig ni m'hi sento, ans al contrari. Sempre procuro ajudar a qui ho necessita, fins i tot si no ho tinc a l'abast i se m'escapa de les mans. Fins i tot llavors ho intento, tot i que més d'una i de dues vegades, n'he sortit escaldada! Per què la gent confon l'ajuda que els ofereixo? Tinc l'esperança que, algun dia, tothom qui l'ha confosa s'adoni que només era això, ajuda! Que les escridassades que alguna vegada hi hagin pogut haver, vegin que no van ser res més que escridassades per mirar de millorar les coses, res més. I que el fet que, per aquests motius poca-soltes, m'hagin anat apartant del seu costat, vegin que van ser, això, motius poca-soltes!
Jo continuaré tal com sóc ara! (D'acord... sí, sóc taure, del morro fort i tot això que diuen dels taures..., però bé, què?, no vaig pas poder triar el símbol del zoodíac, quan vaig néixer, no?).
Les decepcions que et vas emportant, durant la vida, dels altres, costen d'oblidar. I les coses, per molt que les vulguis canviar, quan ja han decebut, ja han decebut... i res torna a ser de la mateixa manera que abans de la decepció. Però sí que és d'agrair una paraula amable, que reconegui que es van equivocar amb tu, que et van malentendre. Això sempre és d'agrair, oi? Almenys, per a mi, sí que ho és.

dilluns, 1 de març de 2010

Ell, el té ben merescut!

Als grans grans, ja poden passar anys i panys, que mai no s'obliden.

El Pepe n'era un!

dimecres, 24 de febrer de 2010

BERGA, amb [e] tancada! ;)



A veure si, d'una vegada per totes, la gent no anomena més a la capital del Berguedà com el penis dels animals, per exemple! Berga, amb [e] tancada = capital del Berguedà. Que no és el mateix que 'verga', amb [E] oberta = penis d'un animal, entre d'altres. (http://ec.grec.net/lexicx.jsp?GECART=0141438)

dimarts, 23 de febrer de 2010

Ballem aquest vals?

Després d'alguns anys de tantes freakades eurovisives i de tanta "porqueria" televisiva en aquest sentit, només per tenir audiència i ressò (talment la sortida de to d'ahir de John Cobra, per exemple), etc., etc., etc. ... sembla ser que, finalment, el sentit comú ha posat seny a aquest concurs de la cançó que tanta poca tirada té a Catalunya però que, en canvi, a la resta d'Espanya agrada moltíssim! ;)
Tot sigui dit que a mi m'agrada força! Em diverteix, no ho sé...

Penso que el vals de Daniel Diges, aquest any, té possibilitats! I si no en té, és igual! És una cançó bonica, d'aquestes que a mi també m'agraden, vaja! (Sóc perfectament conscient que no és del gust de la gran majoria, ho sé..., però, aquest punt de tendresa que desprèn, a mi, m'encanta!).

Aquí la teniu:



http://www.youtube.com/watch?v=aPRG0NGpTBY

dilluns, 22 de febrer de 2010

No sé per què s'han de fer pregar tant!

Avui llegia aquesta notícia al 3cat24.cat:

Tarragona
Ecologistes en Acció accepta l'energia eòlica a les Terres de l'Ebre a canvi d'evitar el cementiri nuclear
Actualitzat a les 15:11 h 22/02/2010

Energia Eòlica sí, però amb condicions. L'associació Ecologistes en Acció de Catalunya estaria disposada a donar suport a la instal·lació de molins de vent a les comarques de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre sempre que s'assegurés al 100% que no es construirà el magatzem de residus nuclears a la zona. En aquest sentit, els ecologistes asseguren que són conscients de l'impacte visual que comportaria la implantació del mapa eòlic en aquestes comarques, però valoren que els efectes negatius dels molins de vent serien molt inferiors als que suposaria la instal·lació del cementiri de residus radioactius.


Feia dies que rumiava que no puc entendre com un grup ecologista, per més que vulgui defensar l'estètica del paisatge, es pugui oposar a la instal·lació de parcs eòlics a les seves terres! A les seves terres i a on sigui! Benvinguts siguin els parcs eòlics, les esplanades amb plaques solars, l'energia geotèrmica (per més que aquí, d'aquesta, poca) i l'energia feta amb la força de les marees, entre moltes d'altres. No?
Abans que la nuclear, qualsevol font d'energia renovable, benvinguda sigui!
Ja que el vent ens empipa tant quan bufa fort... que almenys ens aporti coses positives, carai! ;)
I, a banda, quina cosa més bonica hi pot haver que la convivència harmoniosa i per igual de tecnologia que no malmet la natura amb la mateixa natura pròpiament dita que la integra? Un molí de vent prop d'un bosc de pins, per exemple, tots dos, gegants benefactors que acullen una humanitat cada vegada menys mereixedora del seu aixopluc i més inconscient. L'un, el bosc de pins, ajudant-nos a respirar i oferint-nos pau i tranquil·litat quan ho necessitem; i l'altre, el molí de vent, sense contaminar ni malmetre l'entorn, ajudant-nos a produir energia per al nostre dia a dia!
A mi m'encanten els molins de vent. Ja no només per allò que signifiquen, sinó per la majostuositat amb què es presenten davant nostre, deixant-se bressolar pel compàs del vent i, alhora, aportant-nos un benefici que, de ben segur, un dia o altre sabrem valorar... si és que encara hi som a temps, és clar!

Sort que han entrat en raó. No entenc per què s'havien de fer pregar tant! Aix...

Benvinguda siguis, energia eòlica!

dissabte, 13 de febrer de 2010

Hi tornem! "La sala d'estar" ;)

Diumenge 14/02 - 18:00 pm - Malgrat de Mar - GRUP ESCÈNIC NAVÀS presenta a concurs l'obra "La sala d'estar"!!!!!!! ;) Molta merda!

dimecres, 10 de febrer de 2010

Desgraciats!
























No trobo cap altre nom per definir els responsables d'aquest fet tan patètic i anticiutadà que el consistori del meu estimat poble natal, Navàs (comarca del Bages), ha fet a l'únic parc verd que hi tenim.
Malgrat una proposta ciutadana de recollida de firmes en contra de la talla dels PINS CENTENARIS que hi havia al parc de l'Alzineta de Navàs, malgrat el rebuig de molts veïns del poble vers aquesta decisió, malgrat com ens ha ferit el cor a tots els que hem crescut a l'ombra d'aquests pins..., han tirat pel dret amb l'excusa barata que "estaven malalts" i amb la intenció ja aprovada de construir-hi pistes de pàdel. PÀDEL! Però si ningú juga a pàdel a Navàs! Si a pàdel només hi juga l'Aznar i prou... a comarques, ni tan sols el coneixem aquest esport! (Això és una hipèrbole per exgerar el fet que seran 4 gats qui faran servir les pistes, i en canvi, s'han carregat un dels emblemes del poble de Navàs)!
Jo vaig créixer a l'ombra d'aquests pins. Quan érem petites, la meva germana i jo, ens passàvem els matins d'estiu sencers jugant amb els altres nens i nenes del mateix carrer a buscar pinyons, a fet i amagar i a córrer-hi en bicicleta hores i més hores, mentre el meu avi feia petar la xerrada amb els seus amics, reposant a l'ombra de les seves branques i fulles i aixoplugant-se de la calor punyent que fa durant els mesos de juliol i agost.
Ha estat com si m'arrenquessin una part de la meva vida, de la meva infantesa. Uns pins que jo havia vist grossos i frondosos des de sempre, ara, en un no res, han caigut i ha desaparegut l'encant que aquest racó tenia.
Però si el poble té una sardana i tot dedicada al "Parc de l'Alzineta". Si el mateix Ajuntament, a la seva pàgina web, es vanagloria del Parc de l'Alzineta com un dels llocs d'interès del poble!
http://www.navas.cat/llocs_interes/nucli_urba.htm
Seran hipòcrites! Ni a la seva pàgina web no ho han canviat, encara! Mireu-ne la foto, encara és tal qual era el parc abans de tallar-lo i de deixar-lo escapçat per tot arrreu.
Deixant de banda la decepció que m'he endut de molta gent de l'Ajuntament, de qui no hagués cregut mai que podrien aprovar una cosa semblant, el més trist de tot, tal com mostra el vídeo que un veí del parc va filmar en el moment de la talla, serà quan, durant "el dia de l'abre", seran els primers de sortir a la foto de "plantem-ne un pel medi ambient"!
La meva indignació i les meves llàgrimes d'impotència en veure les imatges de vídeo i les fotografies són tan grans, que no trobo més paraules per dir com me sento.
Si un arbre està malalt però no cal construir-hi res al lloc on està plantat, doncs no es talla i llestos. Val més malalt però viu, que no pas sa però sense ser-hi (= arrencat), oi? O és que a tots els nostres malalts dels hospitals els anem matant, perquè són més un destorb que no cap altra cosa? No, oi? Doncs per què amb els arbres sí que ens prenem aquesta llibertat? I, encara que malgrat tot estessin malalts, des del moment que es tallen, és perquè es necessita l'espai per a alguna "altra cosa". Si no, no caldria tallar-los, ans al contrari, que potser es podria buscar la manera de curar-los, no?

dimarts, 9 de febrer de 2010

Aniversaris...

Ahir va ser l'aniversari de molta gent que aprecio, gent que conec personalment i gent que m'agradaria conèixer personalment però que encara no n'he tingut l'oportunitat! :)

La Marta, el Marce, el Hristo (que només en té 44), ...

Felicitats per a tots!

dijous, 28 de gener de 2010

A casa meva cagàvem el tió, res de Pare Noels!

Quan ja havíem acabat de sopar, amb aquells nervis de.. “a veure què em cagarà aquest any?, ens hem portat bé, oi?, ens ha de cagar moltes coses”, el meu pare portava el tió a la cuina. El tapàvem ben tapat amb una manta de color rosa, mig esparrecada, però anava bé igualment eh, i vinga cops i més cops…

El picàvem tan fort, la meva germana i jo, perquè volíem que cagués taaaant… que una vegada, de tant fort que el vaig picar, se’m va trencar el bastó i tot. Sort que no va passar res, perquè vam continuar picant amb el bastó de la meva germana.

Primer sempre ens cagava les joguines més grosses i els paquets que feien més volum. I després, de mica en mica, anava cagant cada vegada menys coses i més petites. Una rajola de torrons, algunes monedes de xocolata… Fins que ja no cagava res més

I aquest any ja no vaig cagar el tió. Ja no toca! De fet, ja fa temps que no toca!

Aquest any jo era amb el meu xicot i la seva família, i el que vam fer va ser anar a fer una visita a la seva iaia, a l’abuela, a la residència d’avis del seu poble.

Quan hi vam arribar estaven acabant de sopar. No devien pas ser més de quarts de 7 de la tarda… però allí els fan sopar molt d’hora, pobres, perquè, també els posen a dormir ben dora.

L’abuela estava asseguda al costat d’una altra dona, que també ja havia acabat de sopar. A l’abuela li va costar de conèixer-nos, però aquesta altra dona, aquell dia, ho va tenir claríssim: es va aixecar amb la cara il·luminada i amb un somriure d’il·lusió, que es va agafar al braç del meu sogre. Ens va prendre per la seva família.

ES PENSAVA QUE ÉREM LA SEVA FAMÍLIA.

Fins que una senyora de les que les cuiden no la va agafar de les mans i li va recordar que nosaltres no érem la seva família, que la seva família POTSER ja l’aniria a veure un altre dia, que no es va adonar de la realitat.

I vaig plorar molt, i el meu xicot em deia que no ho fés, que no passava res, que era una dona gran i que s’havia confós… que era normal.

Però jo no podia deixar de pensar en quants dies devia fer que no rebia cap visita, aquella pobra dona.

I pensar que en realitat té una família. Però no la van a visitar mai. Sembla estrany que un gest tan fàcil, com una simple visita, els costi tant!

Tant de bo, aquell dia, hagués tingut un tió per regalar-li una família de veritat!

dimarts, 26 de gener de 2010

“Tan cerca, tan lejos”

Barcelona Photobloggers inaugurarà, el proper 5 de febrer, a Arenys de Mar, una exposició fotogràfica molt bonica titulada "Tan cerca, tan lejos".

A mi, la foto que més m'agrada és la número 12! ;)
Però, realment, totes valen molt la pena. Si teniu l'oportunitat d'anar-hi, no us la deixeu escapar!

http://barcelonaphotobloggers.org/2010/01/26/exposicion-tan-cerca-tan-lejos/

http://convocatorias.barcelonaphotobloggers.org/

diumenge, 24 de gener de 2010

Que nadie

No deixeu que ningú us ho faci mai! :)

Endavant, sempre endavant!

divendres, 22 de gener de 2010

Al matí, el mar es desperta

AIGUA, TERRA, FOC i AIRE

Personificar els 4 elements i, així, poder crear personatges, va ser la base del curs que vam fer d'interpretació, el cap de setmana del 19 i 20 de desembre de l'any passat la meva germana i jo a càrrec d'una gran actriu i professora, la Sali Cervià.

El mar es va despertar, el rierol saltava, la cascada lliscava, l'arbre arrelat a la terra es movia amb la brisa, el foc cremava fort i suau, el vent es pentinava i trucava a la porta, etc., etc., etc. Tot un món d'emocions i de sentiments que cal viure'ls des de dintre, sense pensar ni reflexionar gaire en allò que són, sinó deixant-se dur per l'emoció, pels sentits, per l'instint!

Tota una experiència digna de ser repetida ben aviat.
També imparteix un curs sobre els colors de l'arc de Sant Martí i les obres d'art de pintors coneguts. Ha de ser una canya! Ja tinc ganes de fer-lo.

dimarts, 12 de gener de 2010

Podem reinventar allò que ja està inventat?

Fa dies que hi dono voltes... i em sembla que ja ha arribat el moment que ho torni a proposar.
N'hi haurà que potser s'ho agafaran de broma, se'n riuran o em tractaran de "tocada del bolet"; però jo ho tornaré a provar igualment. A veure què tal va, aquesta vegada.
M'explico.
El dijous 4 de novembre de 2004, mireu si en fa d'anys, ja, d'això, se'm va acudir que entre els companys de feina amb qui més m'avenia podíem fer que les jornades laborals, sobretot de bon matí, no fossin tan dures. Que no costés tant de venir-hi, que entre tots, cada dia una persona diferent, féssim, de bon matí, "EL MAIL PER ALEGRAR EL DIA A TOTHOM!".
Vaig començar jo escrivint-ne un, que he recuperat i que ara us transcriuré, literalment, una mica més avall. I cada dia, algú n'escrivia un altre, de ben diferent i amb allò que més li venia de gust d'explicar, de dir, de mostrar, etc., per animar els altres... Els tinc tots desats en una carpeta i, la veritat, van sortir-ne coses molt bones.
Alguns dels companys que ho vam fer aleshores ja no treballen aquí, però n'hi ha d'altres que sí.
Els ho tornaré a proposar, a veure què els sembla... I n'hi afegiré d'altres. Penso que últimament els ànims, a l'empresa on treballo, van de baixa... i això no pot ser! :)

Endavant, sempre endavant! Oi?
Aquí us deixo el text d'aquell primer correu electrònic meu, del 2004.

"Us heu aturat a pensar mai si, durant el dia, ens queda un moment per nosaltres mateixos, per reflexionar amb el nostre jo interior i quedar-hi amb pau i harmonia per acabar el dia amb positivisme (si fem aquesta reflexió de bon matí), o per dormir plàcidament i encetar un nou dia de bon humor (si fem aquesta reflexió al vespre)?
Voldria que aquestes quatre línies d'avui només ens inspiressin coses bones, coses boniques que ens poden ocórrer o que podem pensar i que ens poden fer el dia molt diferent, més màgic, més especial, més bonic!

Tots tenim prou penes i problemes (cadascú se sap les seves, no cal que les cataloguem per veure les de qui són més importants que les de qui altre) per pensar que pesen més que les coses bones que ens poguem imaginar. Però no és veritat! NO ho és... I només ho podrem notar, ho sentirem si ENS HO CREIEM! Ens ho hem de creure, i així tot serà més fàcil, per dura que sembli la costa que hem de pujar cada dia.

Jo he trobat aquest moment, i us el vull descriure! Ja feia dies que hi pensava, però mai no trobava aquests cinc minutets que em falten per plasmar-lo amb escriptura! Fins avui no m'he adonat, però, que ara entenc perquè m'agrada tant venir a treballar i tornar cap a casa en cotxe, i no haver de viure a Barcelona... Perquè aquest moment meu que us comento és mentre vaig en cotxe, i em poso la meva música, i ningú m'atabala, i vaig conduint però immersa en el meu món, i tinc temps per pensar en tot... en allò que he de fer, que he fet i que me'n sento orgullosa, que he fet i que no m'ha acabat de convèncer, en mi, en què vull, en com em sento, en qui vull i qui no al meu costat, en qui m'envolta, en la vida, en el paisatge, en la natura... en tot! Però el que més m'impressiona, i em deixa absorta en un núvol passa durant els viatges del matí! Heu vist mai una sortida del sol, amb calma, i sense haver de córrer amunt i avall per les presses de la vida quotidiana!? M'imagino que sí! I jo en dono gràcies perquè gairebé ho veig cada dia! I no en un paisatge idílic, en un bosc o a la platja, no... no us penseu! Sinó en una carrtera, plena de cotxes i contaminació, mentres vorejo els polígons industrials plens de xemeneies fumejant que no fan més que treure fum i més fum... i enterboleixen el paisatge! Però l'essència de la sortida del sol és la mateixa! Els raigs rogencs que tenyeixen el paisatge de mil colors càlids quan tant sols traspunta el dia i el sol avança tímidament darrere de les muntanyes.... I notar que la seva energia, encara que de lluny, ens omple i ens enforteix per començar ben contents el dia... Un paisatge dibuixat pel més gran dels pintors... un paradís que no ens hauríem de deixar perdre mai... Una injecció de força i vitalitat per arribar a la feina una mica de més bon humor... Unes pinzellades de colors a la nostra vida, un pèl tenebrosa i fosca! ;P PODER és VOLER!

Una abraçada a tothom! US ESTIMO MOLT A TOTS (encara que alguns putots no us ho cregueu)!!!

Gemma"

Doncs, ja està tot dit! Aquest és el meu primer correu per alegrar el dia...
Qui s'anima a continuar, demà?

dilluns, 11 de gener de 2010

Un gran actor!

És una canya d'actor! I, si no, jutgeu-ho vosaltres mateixos!

dissabte, 2 de gener de 2010

Tu mirada :)