diumenge, 25 de maig de 2008

¡Todo se pega!


¡Chicas, chicos gays, atención!

La ITV puede ser incluso interesante... Os lo digo yo, que me daba una pereza enorme ir de buena mañana a pasarla y, contrariamente a lo que me esperaba, pasé un rato muuuuuuuy interesante.

Y es que yo ni me había planteado que los encargados de revisar los coches son mecánicos. Pero no mecánicos de edad avanzada, bigotudos y con barriga... no no. Los que trabajan en el punto de inspección donde fui yo ¡estaban buenísimos! ¡Qué pedazo de brazos y de cuerpos que tenían, buah! :)

En lugar de enterarme de lo que me decían, entre que estoy medio sorda y que tales bellezas me ponían nerviosa... tenían que repetirme las instrucciones dos veces, incluso tres, para que les hiciera caso.

Eso de trabajar con tanto chico en la oficina tiene consecuencias... Y es que todo se pega, ¡incluso su forma de hablar del sexo contrario!

Es por ello que os recomiendo que, si os toca pasar la ITV, no dejéis de llevar el coche vosotras mismas: Ja l'hi porto jo a passar-la, no pateixis... :)

dimecres, 21 de maig de 2008

I quan a tu arribi, ja no hi haurà per on tornar...



Per mi, la millor cançó de totes les que s'han fet fins ara de rock català en tots els temps! M'encanta aquesta cançó, no sé què té, però m'enganxa, m'enganxa molt! I amb això que Lax'n'Busto no són pas els que més m'han agradat d'aquest panorama musical... però aquesta cançó és màgica! :)

Quina és la vostra cançó preferida?

Petons!

dimarts, 20 de maig de 2008

Mirades

Avui m'ha vingut de gust inventar un text narratiu, per primera vegada, a veure què tal em surt. Aquí el teniu:

"Jo me’l vaig mirar per primera vegada a través del visor de la càmera de fotos abans d’asseure’ns tots a taula. Gairebé ni es movia, parlava a poc a poc i fluixet, i d’una manera estranya, poc usual entre els que érem allí; segons com, semblava que li fes vergonya i tot dirigir la mirada més enllà de la línia que dividia els del seu voltant de la resta dels assistents al dinar.
A mi em recordava tant a algú que conec! Però tant! I per això no podia deixar de mirar-lo. Em sembla que se’n va adonar i tot...; i si no ho va fer, devia ser perquè és ben despistat... perquè n’hi havia per adonar-se’n. Però no en fa la cara, no, de despistat. De fet, tot ell és un enigma: tan alegre i extravertit que se’l veu en segons quines situacions, i tan tímid que es torna en segons quines altres.
La càmera de fotos em va servir d’escut durant tot l’àpat; no només va dur a terme la funció que li pertocava com a tal, la d’immortalitzar aquells moments més còmics i anecdòtics amb coneguts i amics que allí hi havia, sinó que també em va permetre d’observar-lo més sovint del que hauria fet altrament, si no hagués estat a través del filtre.
Un somriure tímid, mitja rialleta poc sonora i algun acudit de tant en tant era tot allò que se li escapava de dir. Ell observava, s’ho mirava tot des del seu lloc, des de darrere de l’ampolla d’aigua que tenia a les mans, des de la seva perspectiva particular, diferent.
Me’l vaig mirar una i una altra vegada, i encara una altra... No podia deixar de mirar-lo de tant en tant. Em sembla que es devia desgastar una mica i tot, de tant que me’l vaig mirar.
En sortir del local plovia. Feia vent i una mica de fresca i tot. Un cel que no acompanyava gens a aquella estona tan càlida de restaurant que acabava de passar. Jo duia un paraigua, prou gros per a dues persones, tres fins i tot, ben acostadetes l’una de l’altra. La temptació d’oferir-li que m’acompanyés a aixopluc de la pluja sota del meu paraigua va ser tan gran que fins i tot em vaig atrevir a intentar plantejar-li. Un moment de dubte... un pessigolleig a la panxa... unes tremolors als braços que mai abans no m’havien agafat tan fortes... Evidentment, però, va ser un intent fallit, perquè a mi em va agafar de bracet la meva amiga de la infància que també havia vingut al dinar, ja que totes dues fem teatre amateur i, a aquell àpat, hi estàvem totes dues convidades; i a ell el va aixoplugar la noia amb la qual havia vingut al dinar.
Quin somni que hagués estat, tanmateix, si l’hagués pogut tenir al meu costat ni que només hagués estat un instant, oi?
Ja no hagués estat una mirada a través del visor de la càmera... sinó que hagués estat un encreuament de mirades, més properes, més sinceres, més dolces, més de tu a tu.
Durant l’estona del cafè, que va ser en un altre bar de la zona perquè el restaurant on érem ja tancaven, tres quarts del mateix. Jo xerra que xerra, vida amunt i vida avall, amb un altre noi que també és una passada; però ell, en canvi, a segon terme. Altra vegada reclòs en el seu món, sense dir res, dret a darrere del grup. Amb una constància persistent feia rodolar els glaçons del seu cafè amb gel pel got, com si volgués que es desfessin de cop, com si tingués pressa, com si el neguitegés alguna cosa. Però no ho semblava si no t’hi fixaves bé, perquè ell transmet calma i serenor a la vista de tothom.
Me’l vaig mirar una altra vegada quan es va acomiadar de tots.
Semblava cansat, badallava cada dos per tres... i es va retirar, amb tota la calma, la discreció i la serenor que li van ser possibles.
Jo me’l vaig mirar per darrera vegada quan obria la porta del bar per marxar a fora.
Jo me’l vaig mirar, per última vegada aquell dia, en aquest moment.
Em vaig girar i vaig continuar parlant amb l’altre noi.
Un segon més tard, en dirigir la mirada altra vegada cap a la porta inconscientment (o conscient, no ho tinc clar del tot) ja no hi era. Jo havia notat quelcom... em pensava que potser ell també m’havia mirat quan jo no me n’adonava... però la veritat és que ara ja no ho podré saber mai."

divendres, 16 de maig de 2008

Maná maná...


"Me pica el culo, maná maná...
no sé qué hacer, maná maná..."

¿Quién no ha escuchado nunca o ha cantado esta canción alguna vez? ¿Verdad?

Pues parece ser que uno de los jefes de la oficina tiene muy clara la respuesta: si me pica el culo, me rasco.
Y eso es lo que hace: ni corto ni perezoso, sea donde sea que le pique el culo, se rasca, sin complejos, sin vergüenza, el rato que sea hasta que tal picor le disminuya (en una reunión, en medio del pasillo, dentro del despacho de otro jefe, comiendo, paseando, etc.).

¡Claro que sí! Como debe ser.

Ay... si todo lo hiciera como debería de ser, seguramente que todos estaríamos mucho más contentos de lo que lo estamos en la oficina, ¿no? ;)

dimecres, 14 de maig de 2008

dimarts, 13 de maig de 2008

Que et volies matar?

Home... voler voler, que diguem, és evident que no!

Ja l'hauria dut abans a revisió, si m'hagués pensat que era tan greu el que li passava...!!!!!

"Però, que et volies matar?", una i altra vegada em repetia el meu mecànic quan li vaig portar ahir el cotxe perquè canviés el parabrises per un impacte que hi tenia des de feia temps, i resulta que hi va descobrir desperfectes molt més greus als quals jo ni tan sols donava importància.

Doncs sí, m'hagués pogut matar, conduint cada dia i fent els quilòmetres que faig cada dia... Però, no sé si cal que toqui fusta (com es fa en castellà), o que toqui ferro (com es fa en català), que faci sonar l'avisador o que doni gràcies a vés a saber qui... però de moment encara ho puc contar.

A veure si me'l deixen ben arregladet, que la setmana que ve li toca inspecció a ca l'ITV! :)

divendres, 9 de maig de 2008

La frase del dia

CARPE DIEM!

Sigues sempre feliç i aprofita el dia a dia! I, sobretot, engega sempre a fregir espàrrecs -no, espàrrecs no, que són massa bons..., diguem... no ho sé, cogombres? ;) - als imbècils que tinguis al teu voltant i que estiguin disposats a aixafar-te la guitarra!

divendres, 2 de maig de 2008

A vol d'ocell...

Balloon flame

Tenia por, una mica de por, perquè les alçades i jo no som gaire amics... Però, d'altra banda, em feia moltíssima il·lusió.

Ho vaig endevinar abans d'arribar-hi, vaig saber quina era la sorpresa que em tenia preparada el meu xicot abans de dur-la a terme. Deu ser que, de mica en mica, cada vegada hi ha menys coses que puguem no endivinar-nos, oi? No ho sé, el cas és que ho vaig saber. Però tenir-ne tal coneixement no em va privar de la intensitat amb què ho vaig viure! Feia dies que hi volia pujar, feia dies que volia sentir-me com un ocell, alliberada, amb cap preocupació al cap, lluny de tot per moments, només l'univers i jo... Feia dies que volia pujar en globus! ;)

Un sol imponent, ja des de primera hora del matí, lluïa al cel amb més força que de costum. Un ventet fresc matiner, que ens va anar ben bé per despertar-nos una mica després de matinar força per vist que era un dissabte, es va anar convertint en una brisa suau i càlida que ens acaronava al seu pas a frec del rostre, quan érem a més de 300 metres amunt, enmig del cel, del buit, del no-res, supesos en l'aire com ocells. La boira que, de matinada, impregna la plana de Vic de rosada vital, pràcticament havia desaparegut: per un dia havia decidit d'esvair-se abans d'hora i tot per tal de permetre'ns gaudir d'un matí ben clar, ben lluït, ben formós, amb unes vistes espectaculars i amb una suspensió gairebé imperceptible: flotar és genial, és màgic, és una experiència que recomano a tothom!

La por que tenia al principi es va esfumar tot just haver-nos enlairat poc més de 10 metres. Saps que ets al cel i que puges i baixes perquè les cases s'allunyen o s'apropen en funció de l'alçada... però no perquè notis cap mena de canvi en la teva posició a dins del globus. Sembla que s'hagi de balancejar i moure molt, que t'hagis de marejar, que... però no, res del què us pugueu imaginar que passa, no passa! Cap de les pors que pugueu tenir abans de pujar-hi acaben tenint fonament. Tot és perfecte! Si teniu la sort que hi hagi corrents d'aires, us moureu més... Si, en canvi, el cel està calmat, no us moureu tant de lloc! Ara bé, l'experiència és única, no us la podeu perdre! ;)

Senzillament, encomaneu-vos a qui calgui perquè, de companys de viatge, no us toquin uns pijos repel·lents que, en lloc de gaudir del paisatge i de les vistes, només pateixin per si no veuen de prop el seu xalet amb piscina (plena fins dalt, no us ho perdeu, després dels avisos que tenim que hi ha sequera i que hi haurà restriccions d'aigua), per si la seva mama no els sortirà a saludar mentre viatgen amb globus o per si es trencaran alguna ungla a l'hora de desar el globus a dins de la bossa... Aix, sempre hi ha d'haver algun borinot que destorba una mica la tranquil·litat de les situacions que t'agrada de viure i respirar amb dolcesa.

Ah, i sobretot, ull amb les línies elèctriques! ;) Que nosaltres, vam passar a un pam per sobre d'una! ...

Hi ha a qui li cal ales per volar; hi ha qui fa volar la imaginació i somnia que puja amunt, ben amunt...; hi ha qui agafa un avió; hi ha qui es llença amb paracaigudes; hi ha qui fa pònting...; i hi ha gent que, com jo, puja en globus!

Una salutació a l'empresa de Vic amb qui vam viatjar en globus, que són molt amables i també uns grans professionals: Baló Tours.

Gràcies al meu xicot per fer possible aquest somni que tenia jo des de feia dies...

I, sobretot, que la llibertat i la imaginació no us deixin mai de funcionar! Una abraçada des de les altures.