diumenge, 28 de desembre de 2008

A la meitat del camí

Avui, que ja en pot comptar cinquanta,

s'atura un moment i tomba el cap enrere.

Quin traç han seguit les petjades

que mig segle enrere van començar a caminar?

Per quins indrets estranys,

sense por, l’han arribada a portar?

Enmig del seu jardí de flors

n'hi albira dues d’especials,

formoses, tendres i boniques; fràgils.

Ai si amb un sol braç les pogués aixoplugar!

Perquè d’adversitats, a la vida,

n'hi ha a grapats;

i si no s’encaren amb fermesa,

constància, paciència i amor,

es fan més difícils de superar.

Un follet, llavors, la veu i li demana

si està contenta de ser on és,

si se sent orgullosa de tot esforç fet.

Tot just ara es troba

a la meitat del camí.

Quants somriures li resten,

com fins ara, encara per oferir!

Quantes mans li manquen,

com fins ara, encara per allargar!

Quantes bones paraules guarda,

com fins ara, encara per aconsellar!

Quants petons suaus té,

com fins ara, encara per fer!

Ara toca mirar endavant, sempre endavant!

I amb un somriure dissimulat,

ple de bons records

i carregat de noves il·lusions,

la Ramona es posa, de nou,

altra vegada a caminar!

Si, és cert, ja n’han passat cinquanta,

però quants més que en queden per comptar!


Per molts anys mama!


Gemma & Noemí

dilluns, 22 de desembre de 2008

Renovar-se o morir! ;)

Enguany he canviat de personatge! Sí senyor, per fi he fet un pas endavant, sempre endavant, en la meva trajectòria a l'associació de pastorets de Balsareny. Tot i que el pas definitiu no el faré fins que pugui interpretar un diable, tant me fa quin, Satanàs o Llucifer, però un dels dos! Només per les ganes que des de fan tants i tants anys que tinc de fer-lo, ja sé que me'n sortiré prou bé! Perquè, de vegades, a la vida, la il·lusió hi fa molt més que qualsevol altra cosa, oi? Hauré d'esperar que la gent de la junta dels Pastorets de Balsareny deixi de ser tan masclista com ho és ara i permeti a una dona fer de diable.
Un diable no és un àngel caigut del cel? Oi que ho diuen? I si els àngels del cel els poden interpretar dones, perquè en teoria no tenen sexe, per què coi jo (per no dir una paraula més grossa) no puc fer de Llucifer! Aix, és que em treu de polleguera aquest tema eh! ;) El dia que m'ho permetin faré festa grossa! I us ho comunicaré, no en dubteu! Perquè sé que el dia, un dia o altre, arribarà. Que quan poso la banya a un lloc... ;)
Però bé, enguany, com a mínim, he deixat de banda la bondat de la Verge Maria per passar a ser una pastora enèrgica i amb empenta, que està farcida de diners (ben al contrari que l'actriu que la interpreta, la qual, de la grossa d'avui i de cap any no n'ha vist pas ni un duro... bé, ni un cèntim d'€uro) i que es casa amb un home tartamut! I no és que no em faci una mica de peneta deixar enrere el personatge de la Mare de Déu, perquè, en el fons, té la seva gràcia, sobretot si tu ets d'una manera de caràcter ben diferent i et costa canviar de registre per semblar que no hagis trencat mai cap plat. Però ja ho diuen, renovar-se o morir, oi? Doncs estic molt contenta amb aquest nou repte d'enguany! No sé si me'n surto prou bé encara. Sempre que es comença un paper per primera vegada potser es va una mica coix... però la il·lusió hi és. I només amb això ja penso que tan malament no deurà pas sortir, no?
Si algú vol veure'n el resultat, dels 4 dies que hi ha representació a Balsareny (25 i 28 desembre i 4 i 11 de gener), jo actuo els dies 28 i 11. Cada personatge té un o més actors que l'interpreten; així es dóna oportunitat a molta més gent d'intervenir-hi i no hi ha perill de quedar a l'estacada davant d'una possible malaltia imprevista d'algú!

http://www.pastoretsbalsareny.cat/

Molt bon Nadal a tothom, bones festes i els millors desigs per a l'any nou 2009 que d'aquí a ben poc encetarem.

Una abraçada ben càlida per a tothom.

dijous, 18 de desembre de 2008

S'acaba el dia

Jo anava al volant, conduint de Navàs a Manresa, a la tarda, cap a quarts de 6. És l'hora que el sol decideix de deixar-nos en aquesta època de l'any, per tal de donar pas a la nit i, consegüetment, a un nou dia ple de llum i claror l'endemà. Però abans de marxar, quan en té ganes i està de bon humor, pinta el cel tan bonic com sap. Una multiplicitat de colors càlids i suaus, de primer grocs ataronjats i després ja més vermellosos, van traçant el seu rastre abans no es pongui darrere les terres llunyanes de l'horitzó.
I les siluetes del paisatge més elevat s'observen precioses amb aquest fons de colors. Montserrat, per exemple. Una estampa genial, digna de ser fotografiada i enregistada per sempre. Llàstima que jo conduïa i no portava la càmera a sobre! ;)

Aquests tons em van transportar 3 anys enrere, al 2005, quan, des d'una llacuna d'un indret perdut de la selva amazònica del nord del Perú, pescant piranyes a sobre d'una canoa que tenia més pinta d'enfonsar-se que de res més, també se'ns va anar fent fosc i el cel es tenyia, també, d'aquests colors tan bonics. I és que les postes de sol, les miris des de la part del planeta que les miris, sempre encisen. Oi?
D'aquell dia de desembre de 2005 sí que en tinc el record fotogràfic. Aquí us el deixo.

Una abraçada ben càlida per a tothom!

dimarts, 16 de desembre de 2008

Una catifa de rei per al meu poblet!

Feia dies que no hi pujava, i ja ho començava a trobar a faltar.
La gent de la capital, vulguis que no, ja actua de la mateixa manera que la gent de poble, ja! Ben abrigadets de bon matí surten a comprar el pa, la fruita o el peix fresc, passegen pels carrers amb la bufanda que els tapa el nas i només els deixa veure els ulls i el vapor d'aire calent de l'expiració, i els guants,... però qui està acostumat a ser de poble, em sembla que mai s'acabarà d'acostumar a la fredor i indiferència d'una ciutat, més o menys gran. I és que no és el mateix! La gent del meu poblet també surt ben abrigadeta de bon matí a comprar el pa, la fruita o el peix fresc, però quan et passen pel costat, et coneguin més o menys, et fan una rialla amable i potser, amb això, ja n'hi ha prou per estar contenta una bona estona. Això qui menys, perquè sovint hi ha el "bon dia, què tal?", o l'"abriga't bé, noia, eh, que avui ha glaçat a la nit", entre d'altres.
I això, qui no ho ha viscut des de petit, li costa d'entendre-ho. Però qui sí que ho ha viscut i arriba un moment en què no ho té, ho troba a faltar!
Però bé, no us volia parlar del caliu dels pobles, avui! N'arribo a voler a parlar, i faig una dissertació de 30 pàgines... ;)
Avui volia mostrar la meva admiració per una part del meu poble que des que jo tinc consciència sempre hi ha estat, que a tota època de l'any és preciosa, i que l'altre dia quan vaig pujar a casa des de feia molts dies, em va captivar de nou.
Els arbres robustos que majestuosament fan filera a banda i banda del passeig, mig despullats per l'època de l'any en què som, semblava que, avergonyits, no deixessin acabar de caure les poques fulles que els queden a les branques per no destapar del tot les seves vergonyes i quedar nus enmig del fred gèlid hivernal. De primer les havien fet tornar de tots colors, abans de deixar-les anar. I les que ja havien caigut, amb una multiplicitat de colors que em sembla que ningú s'atreviria mai a comptar de tants que n'hi havia (ocres, grocs, color terra, rogencs, verds esgrogueïts, marrons, grisos...), formaven una catifa impressionantment bonica al llarg de tot el passeig. Una catifa de rei! Una catifa de rei per al meu poblet!
I és que el passeig del meu poble mai pot deixar indiferent a ningú: a tota època de l'any s'hi viu una sensació diferent, però alhora molt reconfortant. A l'estiu el trobem ple de gent que intenta fer-se passar la calor bo i conversant amb amics i coneguts a les diverses terrasses que hi ha; el passeig és ple de vida llavors. A la primavera, els arbres que havien perdut les fulles dues estacions ençà, rebroten i verdegen d'aquella manera tan vital; torna a haver-hi vida, al passeig! A la tardor, què us n'he d'explicar? Tot cicle de vida necessita un principi i un final per poder tornar a començar... oi? Les fulles, que ja arriben al seu final, cauen per deixar pas a unes noves generacions de fulles encara més verdes i més boniques. I, mentrestant, ens deixen un paisatge idíl·lic de tardor que ja ens agradaria de poder contemplar cada dia. Hi ha vida, també, llavors! I a l'hivern, amb les festes, les llums de colors que vesteixen els arbres despullats i que fan caliu enmig del fred, el gel i de vegades la neu, i la gent que, amb una mica més de pressa perquè el fred els empaita, corren amunt i avall per tenir-ho tot a punt per festes, també omplen de vida el passeig!
Com t'enyoro poblet meu, quan fa molts dies que no et vinc a veure!

dimecres, 26 de novembre de 2008

Perduda en l'infinit!

M'encanta mirar els estels abraçada al teu cos càlid.
La llum que desprèn cada puntet lluminós perdut en la immensitat de la negror de l'univers m’hipnotitza. Podria passar-me hores i hores observant-los, sense dir res, talment com el moviment de les onades del mar o les espurnes d'una llar de foc encesa, només escoltant la teva veu dolça que m'explica les constel·lacions i què és què, o senzillament notant l'aire càlid de l'estiu o gèlid de l'hivern a la cara.
Quan el fred apreta, evidentment, només es fa suportable si m'abraces amb totes les teves forces.
Si fa caloreta, n'hi ha prou que m'agafis la mà i pugui sentir-te ben a prop meu.
I si en sóc de feliç amb poca cosa, oi? No em cal gaire més per passar una estona agradable al teu costat.
I quan plou i els estels no es veuen, o quan fa tant de fred que ni les guilles no gosen sortir dels seus amagatalls, sempre em queda el meu cel particular. Un cel fet a mida, que puc observar quan vull. Un cel que, les nits en què m'endormisco sola a dins del llit, em transporta al teu costat talment com si m'abracessis i em fessis un petó dolç i suau als llavis, un petó de bona nit.
M'encanta perdre'm en l'infinit!

dilluns, 17 de novembre de 2008

Ara

Ara que estic de baixa perquè m'han operat i tinc més temps del compte per fer tot allò que durant el meu estrés quotidià no tinc temps de fer...
Ara que puc estar-me estones llargues (tot i que dreta o estirada a sobre del llit, asseguda no) davant de la pantalla del portàtil i estudiar, llegir, investigar coses, aprendre, distreure'm...
Ara que passo més hores al meu piset que no al carrer o fora de casa...
Ara que llegeixo totes les pàgines d'aquells llibres que durant la resta de l'any no trobo mai temps per llegir...
Ara que...
Ara és quan em decideixo d'escriure una nova entrada al blog, que fa dies que tinc una mica abandonat (que deu ser la trajectòria habitual dels blogs a la tardor, perquè vaig voltant pels meus blogs amics i ningú no és gaire prolífic últimament... :( i és una llàstima, perquè són gent amb mil idees i una redacció que ratlla la perfecció; però bé, ja vindran èpoques millors, no?).

I ara també és quan he tingut temps de rumiar en fets i anècdotes que m'han passat darrerament. N'hi ha de bones i de no tan bones, com sempre. Però m'agradaria destacar-ne una que em va fer molta il·lusió i que em va passar fa una setmaneta aproximadament.
Feia temps que no sabia res de res d'una persona amb qui m'havia escrit alguns mails ja feia uns quants mesos. No és que haguéssim tingut mai tracte directe, sinó que jo en sabia coses perquè ho preguntava, m'interessava pel que feia, etc. És una persona que sempre he admirat i que encara admiro ara. I, casualitats de la vida, un fet puntual, gràcies a un bon amic comú, vam començar a parlar un dia. Bé, qui diu parlar, diu enviar-nos correus electrònics. Però va arribar un dia en què no en vaig rebre cap de tornada. De primer no em volia amoïnar més del compte, perquè ja sé que és una persona molt ocupada i que fa moltes coses i que segurament que no devia ni tan sols tenir temps per consultar el correu electrònic. Però d'altra banda, no podia deixar de preguntar-me si jo havia fet o dit res que l'hagués molestat. Potser ha llegit el meu blog i no li ha agradat alguna cosa que hi he escrit, em deia jo. Però llavors em treia aquesta idea del cap, perquè pensava que segurament no sap ni que escric en un blog i no el llegeix. O potser, no ho sé, no li interessa el més mínim mantenir una correspondència virtual amb algú que ni li va ni li ve. Punt. En aquest sentit, no hi podia fer res, cadascú és lliure de triar a qui vol tenir al costat i a qui no, oi? I durant un temps vaig no pensar-hi, perquè tampoc m'hi volia capficar més del compte. Al capdavall, si mai no havíem parlat directament abans, perquè llavors ens haguéssim intercanviat 3 o 4 correus, tampoc era certesa de res, no? I van passar els mesos.
Però de tant en tant jo encara hi pensava, sobretot quan reenvies mails comunitaris i vas resseguint la llista de gent que tens a la llibreta d'adreces, i passes per sobre del seu nom, però no el marques perquè penses que no cal ompli-li la safata d'entrada amb correus que segurament no li interessen. Si els personals ja no els llegeix, imagina't els que són comunitaris. Però la idea que d'aquella persona feia temps que no en sabia res, no em marxava del cap. Després em vaig preocupar, potser li havia passat alguna cosa que no li permetia respondre els correus, i com que no tenia cap altra manera de comunicar-m'hi, doncs no ho podria esbrinar pas... En aquest sentit, fins i tot vaig preguntar a una amistat seva que treballa amb mi (tot i que no l'he vista mai personalment, perquè som a departaments diferents i només ens coneixem per telèfon) si en sabia res, que jo feia temps que no en tenia notícies, i si sabia si estava treballant en algun projecte nou que l'ocupava molt de temps, o si en sabia res en general, vaja. Aquesta persona, que té un nom que m'agrada molt, nom de continent, també em va dir que feia dies que no en sabia res i que les seves filles, motiu pel qual ells eren amics, també feia dies que no jugaven juntes ni es veien gaire.
Total, paciència i a esperar, em vaig dir jo. Potser algun dia en tornaràs a saber alguna cosa.
Abans d'arribar a la setmana passada, entremig, vaig veure una pel·lícula que me la va fer recordar. Una pel·lícula que van emtre per TV3, canal d'una de les empreses del grup de la CCMA, en què jo treballo.
I finalment va arribar la setmana passada. En una de les meves activitats habituals, hi era. Hi era després de tant de temps de no saber-ne res. Hi era, i una de les primeres coses que va fer en veure'm va ser explicar-me perquè no havia donat "senyals de vida" en tant de temps. Mireu si n'era de senzill, i jo tant complicat que m'ho havia fet, eh: s'havia mudat de casa, no tenia internet a la nova, quan anava a la biblioteca pública no s'hi estava gaire estona i tenia tants correus que no donava l'abast de lectura i resposta, i estava molt ocupat amb projectes i coses. Però ni s'havia enfadat amb mi, ni li havia passat res, ni res de res de res.
Bé, o almenys a mi no m'ho va semblar.

No sé quan podré tornar-hi a parlar una estoneta. Però em va fer il·lusió retrobar aquesta persona després de tant de temps, em va agradar parlar-hi, vaig estar contenta de saber-ne quelcom després de gairebé un any sense tenir-ne cap nova.
Només espero que aquesta persona també se sentís bé de parlar amb mi de nou.
Si és així, i si mai llegeixes aquest post, per què no m'escrius quatre ratlles, ni que siguin anònimes, de resposta? Em faria il·lusió, molta il·lusió.

Una abraçada i fins aviat (espero)!

dimecres, 5 de novembre de 2008

"YES, WE CAN"

God bless you and God bless the USA!
(Que Déu us beneeixi i que Déu beneeixi els EUA!)

Malgrat aquestes paraules d'acabament de discurs, tant de republicans com de demòcrates, Barack Obama pinta bé...
Esperem que tot això que pinta bé ara sigui una realitat en un futur ben proper!

Sí, sí que podem!
Oi que ho diu així, ell?

dimarts, 4 de novembre de 2008

Viu-la

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Rectificar és de savis!

Com sempre em deia el meu pare quan jo era petita, saber rectificar és de savis.
I quanta raó que tenia, no ho penseu?
Quantes coses importants s'haguessin quedat a mig fer, a mig dir, o a mig esperar si no s'hagués sabut rectificar a temps! Val més rectificar i quedar com un senyor, que no pas fer veure que ets molt intel·ligent i tapar com puguis els teus errors.
Bé, jo ho penso així almenys.

La meva FE D'ERRATES d'avui no és gran cosa, potser a molts us haurà passat fins i tot desapercebuda, però ARA que me n'he adonat (després de més de mig any en funcionament), ara que per fi he vist l'error garrafal que he comès, ara ho dic. Si ho hagués trobat abans, ho hagués dit abans... però fins ara no ho he detectat.

L'adreça del lloc web del meu blog, que pretén dir en alemany "sempre endavant", conté una "r" de més. No es diu "immer gerardeaus", tal com jo ho he escrit, sinó que fins avui no he sabut que es diu "immer geradeaus". Aix... i jo convençuda que ho deia bé, eh!
Gent que sabeu alemany, per què no m'ho heu comentat abans? ;)

Bé, el cas és que ara no canviaré l'adreça web perquè molta gent ja la té enllaçada amb els seus mateixos blogs, etc., però sí que vull deixar dit perquè en quedi constància que m'he adonat de l'error, i que la meva voluntat és la de corregir-ho, ni que sigui mitjançant aquest post de fe d'errates!

Ja ho diuen també que, no hi ha dia que te'n vagis a dormir sense haver après una cosa nova de més! :) Avui això, demà quelcom d'altre! Però endavant, sempre endavant!

dimarts, 21 d’octubre de 2008

REVOLUCIÓN

Quan les bones paraules ja no serveixen per a res, sinó més aviat per semblar més tonto del que es pensen que ets...
Quan les bones maneres ja s'han perdut...
Quan els lligams de l'amistat no són tan forts com semblava que ho havien de ser en un principi...
Quan la lluita pel poder encega tothom que ho té a l'abast...
Quan es passen per davant interessos personals per sobre d'interessos comuns de grup...
Quan ja no té importància a qui puguis trepitjar per aconseguir allò que vols...
Quan el col·lectiu més perjudicat és el poble...
Quan la gent perd el seu cantó amable per tornar-se manipuladora...
Quan ja s'han esgotat totes les vies de diàleg i de pau possibles...

... només es pot fer una cosa: REVOLUCIÓ!

Revolució que no cal que sigui amb sang, es pot portar de manera pacífica perfectament!
Revolució per deixar-los clara la veu dels de sota, d'allò que volem i d'allò que sentim!
Revolució perquè s'adonin que no som mers titelles que poden moure a voluntat seva quan els plagui!
Revolució perquè vegin que tenim sentiments i que, per sobre de tot, s'ha de respectar la condició de persona i de col·lectiu que treballa per a un objectiu comú!
Revolució perquè els que volen manegar-se les cireres a lliure voluntat vegin que no els ho posarem tan fàcil!
Revolució perquè aprenguin que l'altra gent també compta!
Revolució per a tot això i per a molt més!

No falteu a l'assaig divendres! ;) Revolució! :)

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Sant tornem-hi!

Aquest sant, "sant tornem-hi", no apareix al calendari. Almenys jo no l'hi he sabut veure mai. Tanmateix, cada any es fa ben palès a les nostres vides. Oi? Qui no coneix "sant tornem-hi"?

I és que després de les vacances arriba aquell moment en què tornem a emprendre activitats, rutines, feines, històries, actituds, etc., que havien quedat, per un període breu de temps, arraconades i que fan que enyorem, amb una nostàlgia més que evident, tot allò viscut durant l'estiu, lluny d'aquí i de la vida quotidiana.
Els somnis i els records dels bons moments, però, no se'ns esfumaran del cap tan fàcilment! I amb tot, trobarem l'energia per encarar de nou la rutina estressant de la vida de cada dia. Una rutina que fa mandra... però, oi?

De totes maneres, sempre ens quedarà el paisatge per refugiar-nos. Ara l'entorn ens ofereix uns colors, unes tonalitats, unes olors i unes sensacions úniques, intenses i suaus. Els grocs, ocres, taronges, verds foscos, marrons, grisos i rojos de les fulles dels arbres, movent-se suaument amb el vent de tardor, i l'escalforeta i el caliu d'una llar de foc o d'una taula amb la gent que t'estimes a la vora, i l'olor de castanyes torrades o de panellets ensucrats, fan que la tardor sigui, malgrat el pessimisme de molts, una estació de l'any preciosa.

Significa el pas previ a l'hivern, sí! Les fulles dels arbres cauen, sí! El dia s'escurça, sí! Però tornen les tradicions nadalenques, que són precioses! Tornen els dies de caliu familiar, que són entrenyables! Tornen les il·lusions dels infants, que són indescriptibles! Torna el fred, que comporta consegüentment una abraçada calorosa de qui ens estima, i és genial! Torna la dolçor de les postres més bones que mai s'hagin inventat (i que engreixen un munt, però bé... ;p), que són boníssimes! Moltes coses se'n van i d'altres tornen. Així són els cicles, així és la vida!

I malgrat que m'atabali la monotonia d'aquestes dates, m'encanten les diveses estacions de l'any! Cada una amb els seus matisos, cada una única i diferent! Cada una especial i incomparable! Quina és la vostra preferida? O us passa com a mi, no sabríeu quina escollir? ;)

PD: Per cert, algú sap quan canvien l'hora? Vaig ben perduda amb aquests temes... Gràcies!

Una calorosa abraçada de tardor per a tothom!

dijous, 2 d’octubre de 2008

Càsting ;)



Si sabéssiu com van riure l'Abel Folk i el Dani Anglès quan vaig cantar el primer tros d'aquesta cançó al càsting d'Objectiu Pastorets al qual em vaig presentar diumenge passat al teatre Poliorama de Barcelona...
També em van dir que havien sentit gent molt i molt pitjor... però bé, què t'han de dir, no?, per no semblar grollers?
Ho devia fer tan malament... però tant, que de totes les persones que s'hi van presentar, sóc la única que no han penjat a la web del càsting... Snif, snif! :(
Bé, ara a esperar els resultats... però dubto que passin a la següent fase a algú que ni tan sols saben quina cara fa, oi?

Molta merda!

diumenge, 21 de setembre de 2008

La màgia del 2008

Abans d'entrar al 2008, l'any passat, jo tenia unes ganes immenses de deixar enrere el 2007 i entrar al 2008.
A mi m'agraden els anys que acaben en número parell! Digueu-me supersticiosa, digueu-me com vulgueu, però és així. I si, a banda, acaben en 8, que és el meu número preferit, encara més! Per tant, tenia unes ganes boges d'entrar-hi.
He de confessar-vos que, de petita (no ho expliqueu a ningú, eh! ;) ) pensava que el dia 8 d'agost de 2008 seria el dia que em casaria! Jajajajjajaajajjajaa Ara me'n ric de les meves idees de menuda, perquè el 8 d'agost d'enguany ja ha passat i perquè potser no em casaré mai, vés a saber!, i de moment no en tinc pas cap intenció.
Tanmateix, el cert és que durant aquest any hi han hagut moltes coses que han acabat i que han començat al meu voltant.

I algú l'altre dia em va dir quelcom sobre el 2008 que em va fer, si més no, aturar a reflexionar. El 2008, per aquells que creuen en el significat dels números i tal, es veu que significa un canvi rotund en molts aspectes. És un any de canvis, tant positius com negatius, per a segons qui, un any de tancar cercles i d'obrir-ne de nous.
Si sumem els números que conformen el 2008 (2+0+0+8), tenim que el resultat és 10, i si el 10 també el sumem (1+0), ens dóna un 1. El número 1 és un inici de cicle que, consegüentment, comporta un tancament d'alguna cosa prèvia.

És, doncs, casualitat que enguany (i encara ens queda un quart d'any per acabar-lo) m'hagin passat més coses que normalment en anys anteriors? O senzillament és que, ara que m'han dit això del 2008, m'hi he parat a pensar-ho més detingudament que en anys anteriors i per això em sembla que han estat més, les coses que m'han passat, però en realitat també me'n passaven anys enrere?
No ho sé, però sigui com sigui, durant el 2008 he tancat cercles i n'he obert de nous: ha estat enguany que he decidit independitzar-me i viure sola durant un temps, i canviar de localitat. Probablement serà dins d'aquest any (i si no, no penso capficar-m'hi pas més del compte) que començaré la convivència amb el meu xicot. També he buidat de dintre i les he plasmat en forma de text, històries que necessitaven que veiessin la llum. A la feina, és durant aquest any que el meu cap se'n va perquè l'ascendeixen, i potser ens en posaran un de nou que, espero desitjo i confio, sigui més humà i es preocupi més per les persones que té treballant per sota seu. La meva germana i el meu fins aleshores cunyat s'han separat, després de gairebé 8 anys d'estar junts, i no és pas la única parella que sento que després de tant de temps se separa durant el 2008. Conec gent que ha trobat parella durant el 2008. Un munt de noies (em sembla que no ho havia sentit pas a dir de tantes a la vegada) que conec s'han quedat embarassades durant el 2008. El meu pare, finalment, ha accedit anar al dentista després de molt de temps insistint-li que ho havia de fer. Etc., etc., etc.

Digueu-me, com us heu notat vosaltres, duarant el 2008? Són falòrnies, això dels tancaments i obertures de cercles, o també sentiu que durant el 2008 us han passat (a vosaltres o al vostre entorn) més coses que de normal?

Un petó!

dijous, 18 de setembre de 2008

T'admiro!

N’he conegudes força, de dones, durant els 27 anys i escaig de vida que fa que sóc al món, però cap ha aconseguit atraure la meva admiració com ho ha fet ella.
Ni de les conegudes, ni de les que te n’expliquen coses, ni de les que surten a la televisió, ni de les... Cap no és com ella.

Té defectes, sí, i molts! Alguns que no canvia perquè no pot, però d’altres que no canvia perquè no vol, malgrat se li insisteixi enormement.
Té defectes, sí, i qui no en té cap, oi? Però penso que les virtuts que engloba superen amb escreix i de sobres els defectes que pugui tenir.

Si li foten un clatellot, somriu i mira endavant, i no passa res; si li’n foten un parell, s’aixeca, no s’hi torna i també segueix endavant; si li somriuen, ella torna la rialla; si la vida la fa caminar per mil adversitats, les encaixa com una campiona, malgrat la deixin abatuda com una pilota de beisbol colpejada una i altra vegada, i les encara sense por; si les filles li aporten disgustos, els supera amb paciència i constància; si la critiquen, fa com si sentís ploure, però procura no posar-se al nivell d’aquells que l'han criticada a ella; si li demanen un cop de mà, els allarga els dos braços, febles, però tots dos, per aixoplugar qui sigui; si li deuen diners, no gosa reclamar-los, malgrat ella sempre paga puntualment a tothom; si el món l’ofusca, troba la manera de girar-li l’esquena i seguir endavant, sempre endavant; si ha de plorar, procura no fer-ho davant de qui estima per no preocupar-los, i plora en silenci per buidar la pena que li corre per dins; si se li presenten gent a casa per dinar o per sopar, d’improvís, no tanca mai la porta a ningú i sempre té un plat a taula per a ells; si no sap com es fa un cosa, demana ajuda o ho aprèn a fer per ella mateixa; si bé no és gaire amant d’afalacs o compliments, estima sense límit i té un cor immens; si li demanen ajuda, l’ofereix sense esperar ni demanar res a canvi; si li demanen opinió, la dóna se’ns rancor, però a la vegada deixa que t’equivoquis per tu mateix i aprenguis dels errors,... Si... Hi ha tantes coses bones que us en podria dir!

T’admiro, mama! I t’estimo moltíssim!

dimecres, 10 de setembre de 2008

ICELAND, la terra de gel!

Quin país tan bonic per poder ser present en el present...

En una sola illa hi trobem tantes meravelles de la natura, que gairebé es fa impossible creure que hi ets realment: volcans, camps de lava, llacs immensos, rius, valls i muntanyes de mil colors, cascades de mooooooolts metres d,alcada, glaciars, icebergs, llacunes, etc., etc., etc.

M,encanta ser present en el present en un lloc així...

Gracies a tu, Emilio, per haver-me animat a anar-hi! Aixo és fantastic!

(A Islandia no hi ha el mateix teclat que a Espanya... ;) ).

dilluns, 25 d’agost de 2008

Popurri

Aquests dies, abans de marxar de viatge de vacances (toquem fusta, i ferro i tot allò que calgui tocar perquè tot vagi bé, aquesta vegada sí!), estic fent endreça de moltes coses, estic avançant molt en reorganització de ment, espai i lloc!
Fotos per un cantó, pis per un altre, pensaments per més enllà... Coses que feia dies i dies, potser molt de temps que em calia fer, i que no trobava mai el moment.
Ara, entre preparatius del viatge, nervis per l'estrena de l'obra de teatre de demà, dinars i sopars de festa major, concerts i orquestres, i més son que no pas temps per dormir, he trobat aquests foradets de temps per reorganitzar-me. I sabeu què? Que ara penso... ostres, i per què no ho havies fet abans? S'hi troba tant d'alleugeriment... :) Deu ser filosofia Feng-Shui, que a mi m'encanta tant!

"Sabuduría: Crecimiento. En algún momento todo se disuelve para crear nuevas formas. Enlaza armoniosamente lo viejo con lo nuevo."

"Relación: Gratitud. Gratitud es el pequeño diamante en toda relación. Por favor y gracias se dan la mano y mágicamente aparece una sonrisa."

No us n'heu adonat mai que, de vegades, sense saber per què, quan us mireu, se us dibuixa un somriure als llavis? :) Ara que procuro ser-ne conscient, tant com puc, encara em perdura més el somriure: primerament pel mateix motiu que hi ha aparegut, i en segon lloc per haver-me'n pogut adonar a temps i alegrar-me que hi sigui, i poder-lo allargar una estona més.

Un petonet a tothom!

dijous, 21 d’agost de 2008

Altra vegada llàgrimes...

... però aquesta vegada no són d'emoció, sinó de tristesa.
Avui, mirant les notícies de l'accident d'avió amb més de 150 morts fins ara d'ahir a la tarda a Barajas (Madrid), la pell se m'ha posat de gallina, i no m'ha marxat mentre han durat les imatges.
Llàgrimes de dol i de suport, doncs, a totes les persones que han perdut familiars en aquest fatídic accident. Tanmateix, llàgrimes d'esperança per als supervivents de l'avió d'Spanair que miraculosament han salvat la vida.

dimecres, 20 d’agost de 2008

Llàgrimes d'emoció...

... mai m'hagués imaginat que veure com pujaven al podi la Gemma i l'Andrea, a Beijing, em fes plorar. Però sí, així ha estat.
Aquest matí, de casualitat, he posat la tele per veure quin esport tocava avui als Jocs Olímpics de Xina, i he vist la final de natació sincronitzada.
Jo mai no he estat gaire fan de cap esport en concret, de cap excepte de la natació.
Des de ben petita, des que vaig aprendre a nedar, i fins gairebé als 20 anys, no vaig deixar de practicar aquest esport mai. Era genial, el trobo tan a faltar!
M'hauria de tornar a apuntar a piscina... ja ho sé, l'excusa de la manca de temps i l'estrés no ho són, d'excuses... però bé!
I allò que m'hauria encantat a la vida, a banda de nedar, hauria estat fer natació sincronitzada. Un somni que, a hores d'ara, ja puc donar per perdut. Bé, per perdut a hores d'ara i fa uns quants anys també, perquè si no es comença de petit... això és com tot, oi?
I m'he de conformar de veure-ho per la televisió...
I avui, quan la Gemma i l'Andrea han obtingut la plata amb aquest esport, i han pujat al podi ben emocionades, no he pogut contenir les llàgrimes i han baixat galtes avall, al mateix ritme que les seves!
Aix... quin esport més bonic! Felicitats noies!

dimarts, 19 d’agost de 2008

"Quan ell és ell... i ella!"

- Obra de teatre còmica.
- Dimarts 26 d'agost de 2008 (Festa Major 2008).
- Grup Escènic Navàs.
- 18:00 pm o 22:00 pm.
- Al Casal Sant Genís de Navàs.
- Reserva i venda d'entrades a:
* Calçats Castella: 93.839.02.47
* Josep Seriols: 93.839.07.99
- 7 €uros.
- Intèrprets: Nuri Majoral, Glòria Molas, Emma Ribera, Anabel Cunill, Guillem Obradors, Josep Oliva, Gemma Gudayol, Quim Pujolà, Josep Serra, Josep Mª Simó, Joana López.
- Direcció: Josep Mª Simó.

Us hi esperem a tots!!!!!!!! I bona Festa Major 2008!

dilluns, 18 d’agost de 2008

Quin dia tan bonic!

Avui fa sol, sóc vora el mar i ara aniré a la platja!
Estic de vacances, la meva família està bé de salut i puc veure el meu nebodet alemany que feia dies que no veia!
Què més puc demanar a la vida?
No penso permetre que res ni ningú estpatlli aquest dia ni els que encara han de venir!
Visca la vida!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

divendres, 15 d’agost de 2008

Part IX - FINAL

A la Glòria li va costar temps refer-se de tot plegat.
No es podia acabar de creure que en Llorenç hagués estat tan dèspota amb ella, que no se l'hagués estimat mai... Ella volia mantenir una espurna d'esperança al cor que en algun moment ell també hagués sentit el mateix que ella... però no era així, i això li feia molt de mal!
A banda que ell tampoc hi ajudava gaire en aquest sentit, ja que més d'una vegada, quan ja feia temps que ho havien deixat córrer, la trucava per saber com estava i per felicitar-la quan era el seu aniversari (que, casualment, el feien el mateix dia, però amb deu anys de diferència...). La pitjor vegada per a la Glòria fou, deixant de banda la de l'intent de "línia eròtica", quan ell la va telefonar per "avisar-la" que assistiria a un sopar de cloenda de temporada del grup de litografies acompanyat per l'Olivia altra vegada. Va simular que la trucava per saber com estava, però en realitat només la volia "avisar" que havia tornat amb la seva dona i que, és clar, si ella també assistia a l'acte, que procurés no muntar cap espectacle quan els veiés junts de nou! "Que desgraciat que ets, fill de puta. No tan sols em fas passar per tot el que he passat, sinó que et vols assegurar que no munti cap escàndol davant de tots els teus amics, eh! Però per qui m'has pres, imbècil? Tinc molta més integritat que tu i que deu mil com tu tots junts, per tant, sé com m'he de comportar i no cal que em truquis per assegurar-te'n!", va pensar la Glòria, però no li va dir, és clar.
En Llorenç no va parar de comportar-se així fins que es va assegurar que la Glòria no parlaria del tema en públic mai... Quan hi havia sessió de teatre amb descomptes especials per als del grup de litografies i ells dos hi pensaven assistir, primer la trucava per assegurar-se que ella no hi aniria o, que si hi anava, no muntés escàndols... Etc.
Però la Glòria, i allí va demostrar molta més humanitat que qualsevol del grup de falsos de litografies, mai no va fer res per posar en perill la situació que havia recuperat en Llorenç després de deixar-la. No tenia perquè fer-li mal. L'odiava per tot allò que li havia fet a ella, però no tenia perquè desitjar-li maldat. Era un sentiment contradictori, d'una banda li hagués agradat que en Llorenç, algun dia, s'hagués sentit com la va fer sentir a ella; però d'altra banda, no sabia com mostrar-li repugnància ni odi a la cara, ans al contrari. Per tant, va decidir respectar la decisió del Llorenç i no comentar mai res a ningú!
Sorpresa seva fou, però, quan va conèixer, al cap dels anys (potser 4 o 5 ja en devia fer, que la història amb en Llorenç s'havia acabat), que tot l'esforç que havia fet davant dels del grup de litografies per dissimular i no posar en perill res, havia estat un esforç en va: tots, pràcticament tots els del grup ho sabien des de bon començament, i havien estat fent l'hipòcrita davant seu! Ella estava segura que l'havien titllada de "meuca" en endavant per l'esquena, perquè evidentment eren amics d'en Llorenç i mai no veurien que el responsable de gairebé tot havia estat ell, sinó que a l'hora d'assenyalar algú amb el dit seria ella; però no podia suportar la falsedat i la hipocresia d'aquella gent que, per davant li feia bona cara, i per darrere devien dir-li de tot! Si li haguessin girat l'esquena, la Glòria segurament s'hauria sentit millor! No millor perquè se sentia culpable de tot plegat, però sí millor perquè ells haurien estat coherents amb allò que pensaven i no pas uns hipòcrites i falsos dels nassos! "Quin fàstig que fa tot plegat, i que podrida que està la societat, vagis on vagis", pensava ella.
La Glòria tampoc entenia, i ho havien comentat més d'una vegada amb una bona amiga d'ella, com l'Olivia, després de saber tot allò que en Llorenç li havia fet i amb qui, i tot plegat, havia accedit a perdonar-lo i a tornar al seu costat com si res no hagués passat. O era una dona de caràcter molt feble, o es devia estimar amb bogeria el Llorenç per poder ser capaç de perdonar-li tot allò. Elles, la Glòria i l'amiga, no ho haurien pogut perdonar mai, allò. "Segurament que no trigaran a tenir un fill", comentaven. Evidentment, el fill no va trigar a néixer. Estava cantat! Pobret, només desitjaven que no hagués de pagar la criatura tota la situació dels seus pares. Però bé, tampoc volien capficar-s'hi més del compte, a partir d'aleshores ja no era el seu problema, sinó el del Llorenç i l'Olivia, i ja s'ho farien!
Tanmateix, una cosa sí que va quedar-li marcada per sempre més a la vida a la Glòria: "Mai més no vull ni un home casat, ni algú amb parella o nòvia, ni tan sols algú que encara estigui ferit per una relació anterior. O nets del tot, o res!". I això anava per ella també, fins que no estés neta completament de tota la merda que acabava de viure, no es veuria capaç de començar res més amb ningú. I així fou!
I el temps anava passant, i la Glòria havia pogut recuperar la il·lusió per viure l'amor intensament. La seva nova parella donava mil voltes a uns i altres, sense necessitat de comparació amb ningú, i l'omplia de tal manera que tenia intenció d'intentar no cometre els mateixos errors que anteriorment i vetllar perquè la relació fos divertida, duradera i sincera.
Anys més tard, però, la Glòria, quan li venia a la memòria tot allò que havia viscut amb en Llorenç (perquè la Glòria era de la mena de gent que podia superar les coses, les podia assumir, les podia fins i tot perdonar, però no les podia oblidar mai, perquè ella creia que només els que pateixen demència cerebral o els morts són els únics capaços d'oblidar, però mentre hi hagi una petita espurna de lucidesa a la ment humana, era impossible oblidar tot el que s'havia viscut: es podia quedar més o menys amagat al cervell, enterrat més profundament o menys, però no s'aconseguia suprimir-ho mai del tot), se li va moure per dins seu la necessitat, inexplicable, de buidar-ho tot. Ho tenia enterrat, sí, però llavors necessitava expulsar-ho cap a fora.
I se li va acudir que explicaria la seva història amb en Llorenç, des del seu punt de vista personal de com ho havia viscut i de com s'havia sentit, en 3a persona i amb els noms reals canviats, en forma de narració per capítols. I ho va publicar.
El seu nom el va canviar per "Gemma" (nota de l'autora: ostres, igual que jo! ;) ); en Llorenç es diria "Lluís"; la seva germana Núria i l'Arnau es dirien, al relat de ficció, "Noemí i Albert"; l'Ariadna i en Daniel serien "l'Ada i el David"; l'Olivia, "Olga"; l'Alexandra i en Joan es dirien "Alba i Jorge", i així successivament amb tots els noms de la història que havien configurat la seva vida real, per tal de poder-la passar a ficció. Buscaria un nom que comencés amb la mateixa inicial que el nom de la vida real, i explicaria totes les seves vivències d'aquella època en tercera persona i amb els noms canviats!
No pretenia res amb aquella iniciativa literària, res de res a banda de poder treure's de dins una merda que hi duia enterrada des de feia temps i que la Glòria creia que ja era hora que se n'alliberés per tal de poder deixar-se omplir de mil milions de coses més bones que la vida li podia oferir.
Aleshores era feliç! Li feia una mica de "cosa" dir que era feliç a la gent que l'envoltava, perquè molts no ho passaven tan bé com caldria i li sabia greu demostrar la seva felicitat quan la resta no n'era tant; però la veritat era que era molt feliç en aquell moment, i quan va poder acabar de posar el punt final a l'història escrita de la relació que feia anys havia tingut amb en Llorenç, no us podeu ni imaginar quin pes es va arribar a treure de sobre i quin descans li va suposar tot plegat.
Ella era absolutament conscient que no era ni la primera ni l'última dona que es trobaria en una situació com la que ella havia viscut, que n'hi havia de molt pitjors i tot, amb maltractaments físics a banda de psicològics, etc. I no per això es considerava ni més víctima ni menys. Senzillament n'era una més, una de tantes que havia patit per culpa d'un fill de puta integral. Una que havia pogut, malgrat tot, explicar la història i treure-se-la de dins per poder seguir caminant endavant sense tants rocs a l'esquena. "Tant de bo tothom qui pateix per alguna cosa", pensava ella, "fos prou valenta per explicar-ho sens més. Com de bé que se sentirien, un cop ho haguessin fet".
Així, doncs, aquella era la història de la Glòria, que si servia a algú més per no passar pel mateix, doncs més que millor!, però si malgrat tot només havia servit perquè ella se sentís neta i alliberada, tanmateix, ja havia valgut prou la pena!

FINAL (ja no continuarà més ;p ).

dijous, 14 d’agost de 2008

Part VIII

Una altra vegada, en Llorenç li va parlar de la Laura, una companya de feina seva, alta, morena, molt jove i divertida, que també estava fotuda perquè s'estaven separant amb el seu xicot. A la Glòria ja li va semblar que en parlava massa sovint, ja, de la Laura, però no va voler insistir-hi per no semblar gelosa. En Llorenç i la Laura compartien l'afició de l'esquí. A la Glòria no li agradava gens esquiar, no en sabia ni tenia cap ganes d'aprendre'n, ja que la primera i última vegada que hi havia anat va acabar amb 5 punts de sutura al cap que le'n van fer desdir per sempre més. Anava sovint, doncs, a esquiar amb la gent de la feina els dissabtes i la Glòria es quedava a casa seva. L'última vegada, però, hi va anar sol amb la Laura, ningú més. I eren les deu del vespre i encara no havien tornat de la Molina... N'hi havia per preocupar-se'n? Aquesta situació va donar pistes molt clares a la Glòria que la seva relació amb en Llorenç no anava bé.
Les amigues de la Glòria ja li deien, ja, que no estava anant pel bon camí... Ella, malgrat tot, continuava navegant al costat del Llorenç vingués la tempesta que vingués.
La darrera setmana d'estar junts, però, gairebé ja no es van ni veure. La Glòria el telefonava per quedar, perquè curiosament s'apropava Setmana Santa i a ella li hauria agradat fer alguna escapada junts fora de Catalunya, o algun viatget, ni que hagués estat petit, a algun lloc. En Llorenç, però, l'evitava. Li posava excuses per no haver de quedar amb ella, que si se n'anava a esquiar, que si anava a dinar a casa dels seus pares, que si no tenia diners per permetre's una escapadeta de més d'un dia seguit, etc.
Dilluns de Pasqua d'aquell any... feia més d'una setmana que no es veien... la Glòria era a casa dels seus amics Alexandra i Joan de visita, juntament amb la seva germana Núria i l'Arnau... i va rebre una trucada d'en Llorenç. Volia veure-la, li va demanar que anés a casa seva tan aviat com pogués. La Glòria tenia ganes de veure'l perquè feia dies que no es veien, però ja va pressentir que alguna cosa no anava bé, que s'acostava el final de tot plegat. De totes maneres, cap a cal Llorenç falta gent!
Va arribar-hi i va entrar al menjador. Es notava que en Llorenç havia estat fent neteja del pis, i va veure que totes les coses que la Glòria li havia deixat durant tot aquell temps eren totes juntes en un pilot a sobre de la taula, com "a punt" perquè algú se les endugués. "Mal senyal", va pensar, però no va dir res. Com sempre, no va dir res. No va caldre parlar gaire més, en Llorenç va besar-la, va abraçar-la, la va fer seure al sofà i li va dir que ho havien de deixar córrer perquè eren incompatibles.
La Glòria no va saber què dir. De fet, no va ni obrir la boca. Les llàgrimes li van començar a baixar galtes avall, com una magdalena, però no li sortia cap paraula. Ella ja havia presentit aquell final aquell dia, sabia que comparèixer a la cita aquell dia era senyal de comiat amb en Llorenç, però malgrat tot, no va poder evitar plorar a llàgrima viva.
En Llorenç provava de consolar-la amb abraçades i petons. Li anava dient que era fantàstica, que era una noia molt forta i que ell sabia que ho podria superar fàcilment, que l'estimava moltíssim però que precisament per això ho havien de deixar córrer, que...
I la Glòria vinga plorar!
(Comentari de l'autora: que fill de puta, el paio aquest! Omplint-se la boca de paraules d'amor falses, però a la vegada, tallant la relació! Cabronàs!).
La Glòria no podia deixar de plorar. Ella no entenia perquè li estava dient que l'estimava però que no s'hi podia fer res. Ella era de les que pensaven que quan s'estima algú de debò s'ha de lluitar per allò que se sent, hi hagi més o menys traves. L'amor pot moure fronteres, barreres i tota mena d'impediments! Ella ho havia aguantat tot per l'amor que li tenia al Llorenç. Si ell tant se l'estimava a ella, per què es rendia a la primera de canvi? Encara no s'havia adonat, la pobra Glòria, que en Llorenç no l'havia estimada mai...
Ella vinga plorar.
I una estona abans de marxar, en Llorenç, que també semblava fer-se l'afectat per la situació, va començar a besar la Glòria d'una manera més provocadora. Li va intentar treure la samarreta i descordar-li els sostenidors... La Glòria, malgrat el seu estat de xoc, llavors sí que va saber reaccionar. No ho havia fet fins aleshores, de reaccionar, però quan es va adonar que en Llorenç tenia la intenció d'acabar aquella relació de la mateixa manera que ho havia fet amb la seva primera parella, "amb un polvo de comiat"..., per allí sí que no hi va passar! Ja s'havia rebaixat massa vegades per en Llorenç, ja havia deixat caure la seva dignitat massa cops per ell. Més, ja no! I encara menys si es tractava del final.
Va eixugar-se les llàgrimes, va deixar-lo amb "la paraula a la boca", va recollir les coses que molt "amablement" en Llorenç li havia posat a punt, va agafar la jaqueta i va marxar!
Des d'aquell dia, no es van tornar a veure mai més com fins llavors.
La Glòria va tornar a casa dels seus amics, que li havien dit que l'esperarien tant si trigava molt com poc, ja que ja es veien a venir el xàfec... i on també hi havia, encara, la seva germana i l'Arnau esperant. I sort en va tenir, d'ells! La van abraçar i li van donar suport mentre va durar la plorera. Allò sí que eren uns amics... i la resta, tonteries! En els bons moments i en els dolents, sempre que calgués!

Continuarà...

Al maco...

Hi ha moments a la vida que sembla que hagin de passar desapercebuts, perquè semblen insignificants, però de vegades marquen més que grans esdeveniments o celebracions.
Ahir em va passar, i avui, sense saber com, m'han sortit aquestes quatre ratlles del cor, mentre conduia, del Masnou a Manresa:

M'agrada veure com somrius,
i somriure amb tu!
M'agrada veure com em mires,
i tornar-te aquesta mirada.
M'agrada notar com em toques,
com m'acarones,
i poder tocar-te i acaronar-te jo!
M'agrada que somiïs, m'agrada somiar,
i m'agrada que somiem junts!
M'agrada escoltar-te
i m'agrada com parles;
m'agrada conversar amb tu!
M'agrada si m'abraces,
m'agrada quan m'agafes la mà.
M'agrada com penses, i m'agrada
pensar amb tu de nosaltres.
M'agrada que em besis
i m'agrada besar-te jo!
M'agrada que m'ajudis
i poder ajudar-te jo també.
M'agrada passejar amb tu,
i que caminem junts endavant!
Sempre endavant!
M'agrada sentir que m'estimes,
m'agrada estimar-te.
M'agrada agradar-te,
però sobretot, m'agrades TU!

dimarts, 12 d’agost de 2008

Part VII

En Llorenç no suportava de la Glòria que li estigués a sobre, que volgués saber d’ell sempre, que li telefonés cada tarda, etc. Ell, d’alguna manera, fugia de la rutina controladora d’un matrimoni que, al capdavall, es basava en donar explicacions sempre de tot allò que feia, on anava i amb qui estava, i volia trobar a fora de casa tot el contrari: llibertat, desenfrenament, poc control, fer allò que li rotés i quan li rotés, esbarjo, etc. No volia donar explicacions d’allò que feia ni d’allò que deia a ningú. Ni tan sols a la seva nova parella. No li ho havia dit mai, a ella, això, però la Glòria li notava. La Glòria, tanmateix, no pretenia cap intent de control per sobre d’ell, senzillament tenia ganes de trucar-lo perquè no l’havia vist en tot el dia (sobretot durant la setmana, quan ella s’estava a Barcelona i ell no hi podia baixar pel que fos); tenia ganes de saber de les seves coses perquè volia conèixer-lo més profundament, saber què sentia, què pensava, què opinava, com era,... Tot el normal que una parella novella vol fer, en principi, i saber de l’altre membre de la parella, vaja; sens més. Ho trobava ben natural! Tanmateix, al Llorenç no li agradava, i això fou, sobretot, el motiu pel qual la relació no va anar bé. Això, i el fet que ell no l’estimava, és clar.
La Glòria, d’altra banda, quan feia repàs de tots els moments que no voldria repetir mai més amb en Llorenç ni amb ningú, perquè no eren bons moments, en trobava uns quants! Potser massa i tot! Sí, segur, massa moments dolents.
Recordava la vegada, molt al principi d’haver llogat el pis, que es van passar tota la tarda sencera mirant diapositives d’ell i de l’Olivia, de viatges que havien fet durant el seu matrimoni fins llavors. La Glòria, sense dir res, s’empassava diapositiva rere diapositiva perquè pensava que potser, així, si en Llorenç es desfogava, se sentiria millor. Tanmateix no sabia que, ni allò servia al Llorenç per desfogar-se (sinó més aviat per sentir nostàlgia dels bons moments viscuts amb l’Olivia), ni a ella li aniria bé emocionalment. “
Tant de bo no s’hagués endut mai les diapositives amb ell, quan va marxar de casa”, pensava la Glòria.
També volia oblidar quan ell no deixava de parlar-li de les seves antigues parelles, abans de casat, de com n’eren de bones al llit i de com l’havia marcat la primera relació de debò amb una noia, una noia que casualment també formava part del grup de litografies i que la Glòria coneixia perfectament. Un cercle massa tancat, aquell de les litografies. En Llorenç li va explicar com es va acabar aquella relació i el perquè. Li va detallar que, el dia que sabia que s’estaven acomiadant per sempre més, no van parar de fer l’amor tota la nit seguida, en senyal de comiat.
La Glòria havia notat que al Llorenç, el tema sexual, el tibava molt, potser massa i tot. Però ho va desestimar bo i deduint que es tractava d’un home i que aquestes coses, en homes, eren del tot normals. Tanmateix, a ella, li va tocar viure un parell de situacions relacionades amb el tema amb en Llorenç, que no va trobar tan normal, mentre estaven junts, i fins i tot una d’extra quan ja feia més d’un mes que no es veien i que ho havien deixat córrer.
Primerament, i per desgràcia de la Glòria que no se’n va adonar fins que la història no es va haver acabat del tot, en Llorenç li va dir per primera vegada “
t’estimo” a la Glòria quan va voler anar-se’n al llit amb ella, no feia ni 4 dies que s’havien conegut. Sense afecte, la Glòria, era incapaç d’anar-se’n al llit amb algú... i això ell ho sabia. Solució? Dir-li que l’estimava... Tot resolt. En Llorenç va acabar satisfet d’aquella nit; la Glòria, tanmateix, no pas. Però ell ni se’n va adonar.
En segon lloc, un dia que la va anar a visitar a Barcelona al vespre, amb la intenció de quedar-s’hi a dormir fins l’endemà, malgrat l’estretor del llit, després d’haver-se embolicat dues vegades seguides, a altes hores de la matinada, quan la Glòria estava cansada perquè l’endemà s’havia de llevar d’hora i no “en tenia més ganes”, ell encara la buscava per tercera vegada. Davant de la repetida negativa per part de la Glòria, en Llorenç es va mosquejar, es va vestir d’una revolada, va fotre un cop de porta, i se’n va tornar a casa seva, sens més. Així de senzill, i així de complicat a la vegada. “
Una cosa hagués estat que no ens haguéssim embolicat cap vegada aquesta nit”, pensava la Glòria, “però quan ja anàvem per la tercera... no pot ser que s’hagi enfadat per això, no pot ser”. I no entenia res. No entenia res..., però ell ja havia marxat carretera amunt.
I la pitjor de totes, quan ja no estaven junts i tot just la Glòria s’intentava refer del xoc emocional que tot plegat li havia causat, quan la Glòria acabava de saber que en Llorenç havia tornat amb la seva dona d’abans, quan... Un divendres nit cap a la matinada de dissabte, sobre quarts de 6, va sonar el mòbil de la Glòria. Ella, que normalment el posava en silenci durant la nit perquè no la despertés res, només amb l’objectiu de veure l’endemà si tenia algun missatge o alguna trucada perduda, aquella nit, llei de Murphy, se’l va descuidar amb veu. Era en Llorenç, tornava de festa, se li notava a la veu que havia begut, i molt!, i va començar a fotre-li un rotllo que ni tan sols ella entenia. Fins que les neurones no es van situar, la Glòria no entenia res. No ho entenia, però l’aguantava. Llavors es va penedir de no haver-li penjat el telèfon abans, però no ho va fer. No ho entenia fins que ho va entendre. En Llorenç pretenia fer-la servir de substitut de “línia eròtica”... Això després d’un mes i escaig d’haver-se deixat i quan ell ja tornava a estar amb l’Olivia! No calia dir-hi res més. Punt i a part.


Continuarà...

dilluns, 11 d’agost de 2008

Part VI

Malgrat tot, en Llorenç també tenia necessitat d’explicar-ho a algú, no tant per content, sinó per rebre consell dels seus amics: estava fent bé?, com ho veien?, de debò que podia sortir bé la història?, etc. A la Glòria li va dir, per sobre, que ho havia explicat a un parell d’amics seus, per tenir algú amb qui parlar-ne. I des d’aleshores, el Llorenç sempre patia perquè no se’ls trobessin mai enlloc, durant les seves sortides de cap de setmana, per la carretera, en tombar alguna cantonada, comprant en algun hipermercat, etc. Sempre amb un ull a sobre de tothom qui els envoltava, per no trobar-se en una situació violenta, vaja. Que violenta per la Glòria no n’hagués estat gaire; ara bé, per al Llorenç, molt!
La Glòria i el Llorenç tanmateix, entre d’altres coses, durant els prop de tres mesos que van estar junts, van viure moments de tot: moments de felicitat i que sempre els quedarien al record com a bons moments (la Glòria era de la mena de persones que pensava que les bones vivències no calia pas oblidar-les, malgrat que el resultat final no fos satisfactori; i que les dolentes calia expulsar-les de dins per quedar tranquil·la del tot, en pau amb ella mateixa), però també moments no tan bons, o més aviat que els marcarien d’alguna manera, i que els ajudarien a saber, a partir de llavors, per on i per què no voldrien tornar a passar cap dels dos.
Si la Glòria es posava a recordar els bons moments, els primers que li venien al cap eren aquests: aquell cap de setmana inoblidable, quan feia poques setmanes que estaven junts, a Castellfollit de la Roca i Besalú. Un indret entranyable, un lloc encantador, una història que s’observava en cada pedra d’aquell pont medieval, en cada franja del penya-segat de basalt, en cada... Les fotografies que tenia d’aquell dia ho deien tot.
O també, aquella escapada a Vic, on van sopar en un restaurantet molt acollidor prop de la plaça del mercat, la de les arcades, sota la llum de la lluna i amb el fred de febrer... I on van parlar una mica de tot, de la vida, de com veien el futur, de la família, de... En Llorenç va veure un parell de cerveses, i en tornar els van aturar els Mossos d’Esquadra per fer-lo bufar... Ell patia per marcar, però no va donar pas positiu i els van deixar continuar sense cap problema.
Recordava també la festa d’aniversari de la seva germana Núria, que havia organitzat conjuntament amb el seu xicot Arnau, pel 20è aniversari d’ella. Va ser en una casa rural, amb tots els amics de la colla: l’Ariadna i el Daniel, l’Alexandra (que estava embarassada de la seva primera filla, llavors) i el Joan, la seva germana i el seu cunyat, i també ells dos. En Llorenç no sabia si anar-hi, era passar el cap de setmana en una casa rural i valia força diners. I com que estava en tràmits de separació i no en tenia gaires, de diners, la seva part ja la va pagar la Glòria. Allò que comptava era poder estar tots junts! Va ser molt divertit. En Llorenç va haver de marxar tot el dia del dissabte perquè operaven al seu pare dels ulls, i havia d’estar al seu costat. Però cap al vespre va tornar a pujar-hi. Un cap de setmana inoblidable, sens dubte, per uns i per altres. Les fotografies que en guardava la Glòria ho demostraven, també.
O el record d’ells dos al cotxe, enmig de la nit negra i estrellada, asseguts al seient del darrere, i ell cantant-li cançons a l’orella. La preferida d’ell (que li va comentar que també havia estat una de les que van cantar el dia que en Llorenç es va casar amb l’Olivia) era “Que tinguem sort”, i la Glòria restava embadalida quan ell li cantava, amb aquella veu tan bonica que tenia. Quin poder tan ... tan “fort” que té l’enamorament, oi?, que fa que no s’hi vegi més enllà del nas?
I el poema que ella li va escriure a ell, un dia que s’havien passat tot el dia al pis de lloguer perquè a fora plovia i els feia mandra sortir... La Glòria encara el guardava, aquell poema, enmig de tots els altres que havia escrit des que tenia 15 anys... Era aficionada a aquest gènere literari, malgrat que pensés que no era gaire bona en el tema i per això no s’atrevia mai a mostrar les seves petites creacions a ningú.
Tots aquells records tan bonics, i tants d’altres, segurament no li marxarien mai de la memòria. Però, calia que en marxessin, si eren coses bones? Ella pensava que allí no hi feien cap nosa.
Els records que sí que voldria expulsar de dins, però, foren els que li van deixar un regust molt més amarg de boca. Els que, al capdavall, acabarien fent pesar més la balança i desembocarien a un trencament irremeiable.


Continuarà...

WALL-E

Wall-E, aquest robot tan simpàtic, la pel·lícula del qual han estrenat a la gran pantalla fa poc, realment és un robot entranyable i carismàtic; tant, que a mi em va encantar veure'l en pel·lícula.

Malgrat el poc diàleg que hi ha, no és una pel·lícula gens gens pesada, de fet, ni te n'adones que parlen tan poca estona.


A banda, vaig anar-la a veure en català. Jo sempre potencio el cinema en català. Penso que si no hi ha espectadors que vegin pelis en català, mai no acabarem tenint un bon doblatge al català, a l'alçada del llegat de doblatge que hi ha en castellà, per exemple. Per tant, cap a veure-la en català s'ha dit! Fa il·lusió que un robot parli la teva llengua... :) Tot i que, de fet, va dir ben poca cosa el pobre...


Així, doncs, que si us feia mandra acompanyar-hi als més menuts de la casa, no patiu, també és apta per a adults; o potser sóc jo, que encara tinc ànima de Peter Pan... ;)

diumenge, 10 d’agost de 2008

Es va espatllar... però ho he arreglat! :)

Ahir a la tarda vaig arreglar la bikinera (aparell elèctric per fer sandivitxos de pernil dolç i formatge) que ens van regalar els nostres amics de Navàs quan vam fer el sopar d'innauguració del piset de Manresa.
Va ser una putada que, el segon dia en què la fèiem servir, se'ns acudís posar-hi doble de formatge del cremós i es fongués de tal manera que acabés entrant a dins de la resistència on hi ha els cables que fan funcionar la bikinera, bo i deixant-la fora de servei!
Doncs ahir, amb paciència, la vaig desmuntar tota, la vaig ben netejar, la vaig tornar a muntar i al final, malgrat la meva poca esperança, va tornar a funcionar.
Tant de bo totes les coses a la vida fossin tan fàcils d'arreglar com aquella bikinera! Oi?

Un petonàs de diumenge!

dimecres, 6 d’agost de 2008

Part V

La Glòria sabia, però, que al Llorenç li calia temps per poder anar duent a terme tot allò que calia perquè ella es cregués que l’estimava, tal com li deia; sabia que no era cosa de bufar i fer ampolles, vaja. I és per això que va decidir aguantar al costat del Llorenç fins que tot estigués resolt i no hi hagués res que impedís la seva relació.
El Llorenç havia de parlar amb l’Olivia, li havia de dir què passava, li havia de dir que es volia separar, havia de deixar casa seva fins aleshores, havia de solucionar els temes del banc, s’havia de buscar un lloc on viure (a casa dels seus pares no hi volia anar, va dir-li), etc. I tot això no es feia amb 4 dies...
Si bé és cert que va acabar, encara que per poc temps, llogant un pis per a ell tot sol (i per a la Glòria, per quan l’anava a veure, sobretot els caps de setmana que tornava al poble, fastiguejada de la vida estressant de Barcelona d’entre setmana), va haver de fer aquest pas molt a insistència d’ella, que ja estava tipa de passar-se els caps de setmana amb ell amagant-se de tot i de tothom a petició d’ell, i en canvi veure com entre setmana ell tornava cada dia a casa amb l’Olivia, malgrat dormien en llits separats, segons ell li deia, per passar-hi la nit. La Glòria ho consentia, sí, perquè el pobre Llorenç no tenia enlloc més on anar, de moment, i tampoc no podia baixar cada dia a Barcelona a veure-la, bé perquè treballava, bé perquè ella compartia pis amb més gent i el llit era individual, i, és clar, era una mica incòmode per dormir-hi, si més no. Però això no deixava de fer sentir a la Glòria en segon terme, encara.
El Llorenç no volia dir-ho a ningú, això seu i de la Glòria. No volia que ningú els veiés junts, que ningú sabés que “s’estimaven”, que ningú els pogués relacionar més enllà del grup d’aficionats a les litografies. No podien anar agafats de la mà pel carrer per la zona, no podien anar a sopar a un restaurant com qualsevol altra parella, no podien anar al cinema, no podien... no podien fer res de res. Es passaven el dia o bé tancats al pis de lloguer (quan en Llorenç va tenir-ne un de llogat) al llit, o bé al cotxe perduts per camins rurals de muntanya, o bé a Barcelona al pis de la Glòria (al llit), o bé escapant-se tan lluny com podien de la zona geogràfica on vivien perquè no els reconegués ningú.
I la Glòria no entenia perquè ho volia així, ell. En Llorenç li va explicar que era millor, que fins que no hagués resolt tot el tema de la separació (que deia que ho portava entre mans, tot i que mai no va anar a veure cap advocat ni res, l’única cosa que sí que va fer va ser anar a un consultor matrimonial a veure què li aconsellava, més per temes emocionals d’ell, ja que no estava gens segur d’allò que estava fent, que no pas per temes pràctics de resolució de problemes davant d’una separació), i com que els seus pares eren grans i no els volia donar cap disgust perquè ells s’apreciaven molt l’Olivia, i fins que no fos definitiu... etc., etc., etc. La Glòria estava tan enamorada del Llorenç, se’l començava a estimar tant (i li havia fet saber, gran error!), que malgrat no agradar-li gaire la situació, li va fer cas i va acceptar de viure amagats de la societat que els envoltava. Tanmateix, però, ella estava contenta, no tenia res de què amagar-se, era feliç perquè tenia parella (si se’n podia dir així), i volia explicar-ho a tothom, cantar-ho als 4 vents! Ho va explicar, ella sí, i ja li va dir al Llorenç que ho faria, a la seva família (la seva mare, en saber-ho, no li va fer gens de gràcia, gens, però no li va dir ni mu; si una cosa tenia de lloable la mare de la Glòria era que la deixava equivocar per ella mateixa, malgrat no estigués d’acord amb el comportament de la seva filla gens ni mica i la fes patir d’allò més) i als seus amics més propers de la feina, de la universitat i de tota la vida. Tenia la necessitat d’explicar-ho, de compartir allò que la feia tan feliç malgrat que fos una cosa agafada amb pinces; una felicitat que tanmateix es basava en poc més que un parell de trucades per telèfon cada dia, anar-se’n al llit cada cap de setmana, i fer petites escapades amb cotxe lluny, per no trobar-se a ningú... però bé, estava contenta i volia dir-ho ben alt a tothom! Es conformava amb això, de moment. Estimava al Llorenç i, de moment, amb això en tenia prou. I de mica en mica veia que en Llorenç anava complint allò que li prometia. O almenys això era allò que ella es pensava.


Continuarà...

dimarts, 5 d’agost de 2008

Part IV

El Llorenç va començar a lloar la Glòria: que si era molt guapa, que si tenia un somriure molt bonic, que si li encantava que fos tan joveníssima, que no es podia creure que algú tan increïble com ella s’hagués fixat en algú com ell, que si... bla, bla, bla... Tanmateix, a la Glòria només li va venir una cosa al cap, a l’instant, immediatament: “I la teva dona, què?, perquè jo, ja t’ho dic ara i d’entrada, en primer lloc no penso ni vull ser el segon plat de ningú, qui vulgui estar amb mi només ha de voler estar amb mi i prou; i en segon lloc, no vull fer mal a ningú ni que ningú pateixi per culpa meva”. Que n’era d’innocent, la Glòria! No s’havia adonat, ni s’adonaria mai mentre durés la relació amb en Llorenç, que de culpa, ella, no en tenia cap ni una. Si algú estava fent una cosa mal feta era ell, que enganyava a la seva dona amb algú altre, i que també l’enganyava a ella amb falses promeses que mai no compliria... però la Glòria, de culpa, cap ni una. Quina culpa ha de tenir una noia de 22 anys d’enamorar-se d’una persona que li correspon, quan ella està lliure, i ben lliure? Però la Glòria no ho va acabar de veure mai així! Sempre es va sentir malament i culpable pel mal que podia estar fent, indirectament, a l’Olivia. L’Olivia era el nom de la dona del Llorenç. I també perquè ja sabia com solia ser la gent i el malparlar que tenien certes persones, que encara que una tercera persona (en aquell cas concret, ella) no sol tenir culpa de res, sempre es tendeix a titllar-la de mala persona, de trencadora de matrimonis, de fresca (per no dir-ho més gros), etc.
Aquell dia a Montjuïc, però, en Llorenç, per no provocar la ruptura immediata tot just després del primer encontre i del primer petó, va començar, llavors, a fer servir una tàctica molt utilitzada per qualsevol persona que vulgui fer pena a algú altre, és a dir, es va començar a fer la víctima. La Glòria, però, no es va adonar de la tàctica, ella s’ho va empassar tot, tot coll avall... Li va explicar que ja feia molt de temps que amb l’Olivia no estaven bé, que es discutien cada dos per tres, que no ho podia aguantar més, que es passava mil hores fora de casa treballant per no haver de tornar al seu costat, que no li agradava que li diguessin què havia de fer i què no, que la vida al costat de l’Olivia era avorrida, monòtona i un desastre, que ja feia temps que volia marxar de casa però que no acabava mai de trobar el moment per fer-ho perquè hi havia massa entrebancs pel mig (casa, cotxes, comptes corrents als bancs, família, etc.), que ja no s’hi hauria d’haver casat mai, però que ho va fer perquè en aquella època l’Olivia passava per un mal moment personal i va semblar que era una bona manera per animar-la, però que llavors se’n penedia totalment perquè aquell matrimoni l’estava ofegant i l’havia lligat de mans i peus... Pobre, que estava fet pols, vaja. I la Glòria se l’escoltava, el mirava amb il•lusió i no deia res. Procurava entendre’l malgrat a ella no li hagués passat mai tot això que en Llorenç li explicava, però procurava entendre’l i volia ajudar-lo a sortir del pou en què s’havia ficat.
De totes maneres, altra vegada li van venir a la memòria paraules de persones amigues seves que no li volien cap mal: “
Glòria, sobretot, que et demostri amb fets tot això que et promet amb paraules. D’un home casat, no te’n refiïs mai! Només si va acomplint tot allò que et promet pots pensar, i encara així és difícil de creure, que la cosa va de debò amb tu. Si diu que deixarà la dona però no la deixa, aire que vol dir vent! Si diu que t’estima, però està amb les dues alhora, bon vent i barca nova, que no som pas poligàmics nosaltres, eh! Si diu que... Només si et demostra amb fets les promeses d’amor que et professa, només així, pots confiar-hi una mica, i tot i això anar amb peus de plom amb tot...”.
Aquestes paraules li donaven voltes i més voltes pel cap, i no li’n deixarien de donar en cap moment, de tots els dies que duraria la seva consegüent relació sentimental.


Continuarà...

El teu estiu

14 anys després, però amb la mateixa força que quan es va emetre per TV3, aquesta cançó de SAU em porta molt bons records i m'encanta!
Tant us la podeu aplicar a l'estiu, com a l'hivern, primavera o tardor! La qüestió és gaudir del present a tope!
Que acabeu de passar un bon estiu! :)



Treu la pols de la maleta,
avui pots creure en tu.
Omple-la de mil promeses,
recupera el què has perdut.
Sigues tu el teu equipatge
i el vent el teu escut.
Que comenci el teu viatge
el que sempre tu has volgut.

No el pots deixar escapar,
ha arribat el teu estiu.

Lliga el temps a les sabates
i deixa'l pel camí.
Surt d'aquí amb la llum de l'alba
fins que caigui la nit.
Perquè el sol ja no perdona,
ja no perdona res,
Saps molt bé que hauràs de fer-ho
abans no arribi el fred;
la calor és cosa d'hores
i el fred és molt intens.

No el pots deixar escapar,
és el teu estiu.
No el pots abandonar,
és el teu estiu.
Tira't la vida a l'esquena,
no perdis més el fil.
No el deixis escapar,
ha arribat el teu estiu.

Si creus que això s'acaba,
sigues qui vols ser.
Treu-te el sol de la butxaca
i posa-te'l a la pell.
Mai veuràs l'última tarda
ni mai l'últim adéu.
Si és cert que són quatre dies,
digues-me què penses fer;
la vida t'està esperant
molt lluny del teu carrer.

divendres, 1 d’agost de 2008

Part III

La veritat és que sí que va ser-ne, de possible.
El dia de l’exposició, enmig de gent que feia el pica-pica i mirava litografies, entre parlaments de l’un i de l’altre, i una mica de confusió de tot plegat, el Llorenç va fer-li amb gestos a la Glòria, bo i tenint la seva dona al costat mateix, però sense que ningú se n’adonés, el senyal que ja la trucaria. L’un tenia el telèfon mòbil de l’altre perquè tothom tenia el de tothom pràcticament al grup, per poder avisar si un dia no es podia assistir a la reunió, etc.
I dit i fet, l’endemà mateix, mentre la Glòria conduïa camí de la feina, va rebre aquella trucada. Una trucada que, si bé esperava amb delit, la va fer tremolar una bona estona: suor freda, mostrar-se absent i desconcentrada en tot allò que havia de fer després, etc.
Havien quedat per l’endemà, a Barcelona, a sota de les torres que hi ha al començament de l’Avinguda Maria Cristina, a tocar de la Plaça Espanya i de Montjuïc. Concretament a la torre de la dreta, mirant cap al castell. La Glòria vivia a Barcelona aleshores. Ella era d’un poblet de l’interior, però com que la feina la tenia prop de la ciutat comtal, havia decidit instal·lar-s’hi feia poc per no haver de viatjar tant cada dia. Compartia pis amb una amiga seva molt boja, que havia conegut l’estiu anterior en uns campaments lingüístics, la Gina. La Gina, n’era tant de boja! Tant! Tanmateix, malgrat la seva bogeria permanent (en el bon sentit de la paraula), semblava que, per una vegada a la vida, tocava més de peus a terra que no pas la Glòria, perquè quan la Glòria li va explicar tota la història (una història que encara no havia ni començat, com aquell qui diu) seva i del Llorenç, es va posar les mans al cap i va intentar de totes totes que no acudís a la cita l’endemà. Evidentment, la Glòria no li va fer cas. Potser sí que, amb paraules literals de la Gina, “
el Llorenç segurament només es voldrà aprofitar de tu, seràs com una aventura i prou i, quan se’n cansi, et deixarà més penjada que un fuet”, però la Glòria, més innocent que un nen petit de 3 anys amb una pilota, no estava segura d’allò que li diria el Llorenç si no anava a la cita a comprovar-ho per ella mateixa.
I això mateix va fer.
Vora els volts de les 7, quan ja s’estava amagant el sol, es van trobar al lloc indicat. Es van saludar amb dos petons a la galta, tot i que a la Glòria li va semblar que el Llorenç feia un moviment de cara estrany, com si li anés a fer d’entrada un petó als llavis.
Van caminar direcció cap a Montjuïc. Tots dos estaven una mica avergonyits, no sabien gaire què dir-se. La Glòria el deixava parlar a ell, i si deia alguna cosa, era una banalitat com qualsevol altra: com li havia anat la feina aquell dia, com li anaven els estudis d’italià (aleshores estudiava italià a l’Institut Italià de Cultura de Barcelona), que havia deixat d’assistir a una classe de tai-txi per poder quedar amb ell, etc.
De sobte, el Llorenç, que no va poder més, la va aturar, la va fer callar, la va tibar del braç enmig d’una de les escales que hi ha a Montjuïc, i li va fer un petó als llavis llarguíssim. Tan llarg que la Glòria va tenir temps de passar por, alegria i fred mentre durava el petó. També li va confessar que ja li hagués fet d’entrada, en trobar-se sota la torre, però com que ella havia girat la cara per fer-los-hi a les galtes, doncs que ho havia respectat; però que llavors ja no s’havia pogut aguantar més i li havia fet. Amb un posat de mascle dominador, va afegir-hi: “
i tu també ho estaves desitjant, oi?”. “Doncs què vols que t’hi digui, la veritat, no acostumo a besar a ningú a la primera cita, però bé...”, va pensar la Glòria, però no li va dir res.

Continuarà...

dijous, 31 de juliol de 2008

Part II

Ella es pensava que tothom era bona persona per naturalesa, que ningú no enganyava ningú sense motiu, que no hi havia necessitat de deixar-se dominar només pels instints d’animal que tothom té a dins, que amb la veritat sempre per davant es podia anar molt lluny. I ella, això s’ho aplicava, i tant que s’ho aplicava!
Ell, tanmateix, sembla que no ho veia de la mateixa manera. I és que en el fons només es va tractar d’això, de no veure les coses de la mateixa manera, de no voler el mateix, de no... Això, i res més que això va ser allò que els va portar al fracàs total. Bé, si més no, fracàs per a ella. Perquè, ... ell ..., ell ben content!
La Glòria, sense saber ni com ni perquè, després de força anys de conèixer el Llorenç i mai haver-s’hi fixat més enllà de la veu tan dolça que tenia, aquell Nadal se’n va enamorar com una boja. Es va enamorar d’un home que ella veia inaccessible, hi havia massa entrebancs pel mig: era casat, era deu anys més gran que ella, a banda de la seva afició per les litografies i alguns pensaments polítics, tenien poques coses en comú, ... Vaja, un enamorament que no s’aguantava per enlloc! I ella ho tenia clar, i intentava actuar en conseqüència sense que ningú s’adonés d’allò que li passava.
Ho intentava, sí, però no ho va acabar d’aconseguir. Un bon amic del Llorenç se’n va adonar a la primera de canvi. Se’n va adonar, però a ella mai no li va comentar res. Tampoc no és que haguessin parlat mai més de 4 paraules seguides, amb en Sebastià! La manca de confiança amb ella i l’amistat que en Sebastià tenia amb en Llorenç hi van tenir força a veure. Però no només se’n va adonar en Sebastià, d’això... sinó que el mateix implicat en l’assumpte, el propi Llorenç, no va trigar a saber-ho! Tant de bo no se n’hagués adonat mai, en Llorenç, de tot plegat. Potser l’afer amb la Glòria no hauria existit mai i ella no hagués acabat tan feta pols com ho va fer. Però potser havia de passar i ja està, i això va servir a tots dos per construir, a partir del fracàs, el seu camí de nou endavant a la vida. Oi? És clar que, com sempre, a uns els va costar ben poc i a d’altres una bona colla de dies, refer-se de tot plegat... però bé, com sempre li havia dit l’àvia a la Glòria, “no hay mal que por bien no venga”. Tot i que de vegades, segons quins mals, triguen massa a marxar.
Al Llorenç, doncs, sembla que li va agradar sentir-se atret per una noia molt més jove que no pas ell, li donava seguretat a la vida, el rejovenia, vaja!, i va decidir començar a jugar les seves cartes.
Durant les reunions de preparació de l’exposició nadalenca, primer, es dedicava a fer-li saber a ella que s’havia adonat del que li passava i que, segons com, estava disposat a correspondre-li... Com ho feia? Doncs davant de tothom, malgrat que ningú se n’adonava, mirada que es creuaven, mirada que acabava amb una
guinyada d’ull per part d’ell. Li encantava guinyar l’ull, hi tenia la mà trencada.
I a la Glòria, tot sigui dit, li encantava sentir-se així, malgrat que cada vegada que s’hi trobava, girava la mirada tan de pressa com podia per dissimular i es posava vermella com un tomàquet. Podia ser possible, doncs, que allò que ella creia impossible, pogués veure la llum algun dia no gaire llunyà?


Continuarà...

dimecres, 30 de juliol de 2008

Part I

Avui m'agradaria tornar-me a atrevir amb la narrativa de ficció. Aquesta vegada, però, serà un lliurament per parts, un relat que no comença i acaba avui, tot en un, sinó que anirà tenint capítols durant els propers dies... Quan arribi al capítol final, us aviso, don't worry! :)

Ja em direu què us en sembla... ;)

Tothom li deia, sí, però a la Glòria no li importava. Ella a la seva. Per una vegada a la vida, malgrat no ser la seva dinàmica general, s’havia deixat endur més pel cor que pel cap... Però el desenllaç estava cantat des del començament!
Ben cantat, sí... però la Glòria devia ser sorda al principi, perquè fins que li va caure la bena dels ulls no va ser capaç de copsar les notes d’aquella maleïda melodia! I quan ho va fer la van eixordar... eixordar de tal manera que, fins que una altra melodia molt més dolça no va entrar a la seva vida al cap del temps, hi va anar sentint malament, sordejant, vaja.
Llavors tot va tornar a ser harmoniós i ple de joia altra vegada, llavors hi va tornar a sentir bé; però durant un temps, poc temps, tanmateix més intens que mai, va viure encegada per unes notes distorsionadores que ara desitja no haver de tornar a sentir mai més, ni per casualitat.

El subjecte en qüestió es deia Llorenç. Amb la Glòria no havien parlat gairebé mai més de tres o quatre frases de cordialitat seguides. Pertanyien a la mateixa associació, una mena de grup una mica curiós de col·leccionistes de litografies antigues amb qui es reunien cada divendres i cada diumenge, dels últims 3 mesos de l’any, per preparar l’exposició nadalenca que cada any hi havia al casal cultural de la ciutat. El Llorenç era un home discret, passava dels trenta, una mica calb i amb ulleres, estava casat i la seva dona també anava a les reunions de grup, tenia una veu punyent, d’aquelles que no deixen indiferent, i, malgrat que sempre mirava de passar tan desapercebut com podia, era força popular al grup, ja que es tractava de bona part de la seva colla d’amics de tota la vida. Això li donava, en certa manera, una confiança de moviment i d’actuació que pocs tenien al grup. La Glòria, en canvi, havia arribat a entrar en aquell grup una mica de casualitat: coneixia la cosina d’una amiga que hi estava ficada, i una mica engrescada per l’una i per l’altra, s’hi va anar involucrant. Sense gaire veu ni vot, al començament, tanmateix. Els primers anys, potser va ser capaç d’aportar només un parell de litografies al conjunt, però a mesura que passava el temps, se sentia més còmode entre aquella gent, i al final ja tenia força pes al resultat final de l’exposició anual.
La Glòria no tenia parella, feia més d’un any que ella i el seu xicot s’havien separat per desavinences diverses (per estar més estones discutint que no pas contents, més valia deixar-ho córrer, deia ella); feia poc que havia acabat de fer els 22 anys i es pensava que la vida ja només li podia oferir alegries, que de disgustos ja n’havia tingut prou! Però poc sabia que no havia viscut ni la meitat de coses que llavors, més endavant, la farien créixer com a persona i com a dona. Que n’hi quedava, encara, de camí per recórrer després d’aquell Nadal caòtic...


Continuarà...

Was liebe ich? Was hasse ich?

Fa dies que tenia ganes d'escriure alguna cosa al blog amb alemany. Però, ara mateix dubto de si penjar això que he escrit o no, perquè, la veritat, és que si no hagués estat per la correcció del Carles, el meu professor d'alemany, a qui agraeixo infinitament la paciència que té amb els que tot just ens iniciem en l'idioma i l'esforç que ha fet corregint el text (Vielen Dank Carles!), aquest text que ve a continuació no tindria ni cara ni ulls ni res de res.
Tot just he fet primer de l'EOI i el nivell, com veureu, és moooooooooooolt baix. Però em fa il·lusió, mira, ja que el títol del blog el tinc en alemany (immer gerardeaus = sempre endavant), doncs volia escriure-hi alguna coseta també en aquesta llengua.
Tracta la meva experiència, el cap de setmana passat, a la platja... Amb les meduses! :(

"Gestern und vorgestern war ich am Vormittag am Strand in El Masnou. Ich liebe den Strand! Wie ich aus einem Dorf in der Nähe von den Bergen bin, liebe ich jede Sekunde am Strand, weil das ist, was ich normalerweise nicht habe.

Die Sonne hat geschienen, das Wasser war perfekt (nicht sehr kalt, nicht sehr warm, und auch sehr transparent), und es war nicht viele Leute da. Ein perfekter Tag, um am Strand zu bleiben!

Aber...

Ja, es ist immer ein “aber...”, doch!

Aber das Wasser war voll von Quallen! Sehr große Quallen! Viele Quallen!
Und ich hasse die Quallen! Ich hasse sie sehr! Ich habe getrost im Wasser geschwommen, als eine super große Qualle neben mir war! Und ich bin zurückgeblieben und ich bin vom Wasser schnell ausgegangen!

Die gelbe Fahne war da, um die Leute zu warnen, denn sie kannten vorab, die Quallen waren da, aber niemand hat auf die gelbe Fahne geachtet!
Mehrere Väter haben probiert, die Quallen zu fischen, aber niemand hat sie am Ende gefischt.

Ich liebe den Strand, aber ich hasse die Quallen! Also... wir können sagen, dass ich den Strand ohne Quallen liebe! ;)

Viele Küsse für euch!

Bis bald."

dijous, 24 de juliol de 2008

"Per què?" d'Strombers



Jo només vull un món molt bonic
com els petons dels meus amics.

Per què hi ha merda pel terra
si el planeta no s'ho pot empassar?
Per què abandonem un gos
si ell només ens volia estimar?
Per què es cremen els boscos
i no ho volem aturar?
Per què multinacionals
no paren de guanyar?

I diu que l'home, espècie intel•ligent,
no hi ha paraules, pel bé que hem fet.
Bastants menys arbres, oxigen per a la gent,
Evolució sostenible...

Perquè jo només vull un món molt bonic
com els petons dels meus amics,
i la natura oxigenada,
i de savis és rectificar
que ningú és perfecte.

Per què el Vaticà és ric i mafiós,
però té tant poder de convicció?
Per què tothom protesta moltes lleis
i no s'arregla res?
Per què els castigats són els pobres
si no han fet res més que néixer en aquest món?
Per què creiem en un Déu bo
si amics meus han mort?

I diu que l'home, espècie intel•ligent,
no hi ha paraules, pel bé que hem fet.
Bastants menys arbres, oxigen per a la gent,
Evolució sostenible...
I diu que l'home, espècie intel•ligent,
doncs a que ve la violència i matar gent.
I l'enveja no regala, ni calma ni un riu de veritat.
Fer fàcils les coses és ser intel•ligent.

Perquè jo només vull un món molt bonic
com els petons dels meus amics,
i la natura oxigenada,
i de savis és rectificar
que ningú és perfecte.
[Bis]

I diu que l'home,
no hi ha paraules,
bastants menys arbres.
Evolució sostenible...

dimarts, 22 de juliol de 2008

Les peces d'un puzle...

Ahir, a la matinada, vaig acabar el puzle que tenia començat, dels Girasols, de Van Gogh! 1.000 peces, una darrere l'altra, es van anar encaixant, amb més o menys dificultat, al lloc que els corresponia.
M'agradaria tant que a la vida, les peces, fossin tan fàcils d'encaixar com en un puzle...
Les peces que componen la vida, sovint, si no s'han perdut, s'han descolorit, i si no, se les ha menjat el gos. N'hi ha poques que es mantinguin unides, sense desenganxar-se, per molt i molt de temps.
I comprar-les de nou, a banda que triguen molt de temps en arribar, mai no són les originals, segur que el to de groc canvia, o el blau cel no és tan cel com el primer...
Quan una peça ha caigut, s'ha perdut o se l'ha menjada el gos... és difícil de trobar-hi el pedaç perfecte. I ja ens podem entossudir a reparar-la, ja... que les esquerdes s'hi veuran per més guix que hi posem per cobrir-les.
És en aquests moments del puzle, quan la cosa ja veus que no xuta per enlloc, que m'adono que l'única solució és canviar de puzle. Si no són els girasols, ja serà el Guernica, o la Gioconda, o... però quan un puzle està tan desestructurat que ja no fa goig ni de veure... aire i endavant, sempre endavant! Endavant per tornar a començar amb peces noves, plenes de gent per conèixer, d'il·lusions que encara hem de viure, de llocs per visitar, d'indrets per habitar, ... Allò a què estem acostumats, per ser només allò que sempre hem vist de petits o hem tingut a la vora per circumstàncies diverses de la vida, no significa que sigui allò que ens convingui. Oi que no?
Em sembla que aviat tancaré un cercle que fa massa temps que tinc obert i que no trobo mai el moment per acabar-hi de dibuixar el traç que tancarà la circumferència... El tancaré i em sentiré molt, molt i molt alleugerida. Serà com canviar de puzle! Potser de puzle no, però sí de peça, una peça amb massa pes en mi que no em deixa nedar per la superfície.

Moltes felicitats Roger!

Ahir va ser l'aniversari del meu fillol, el Roger! Va fer 4 anyets... I déu n'hi do, de com n'és d'entremaliat per només tenir 4 anys! :)
La seva mare sempre em diu, però, que és un nen molt bo i que té un cor tan gran, que això li disculpa qualsevol entremaliadura que pugui fer. I, de fet, no és per dir-ho ni perquè sigui el meu fillol eh, però té tota la raó del món.
Me l'estimo moltíssim! I a tota la seva family també: la mare Nuri, el pare Jaume i el seu germanet petit d'un any Miquel!
You'r the very best! Un petonàs.

dilluns, 21 de juliol de 2008

"El Cafè del Canonge"

Dissabte vaig tenir el doble plaer de poder anar a sopar en aquest establiment. I dic doble plaer perquè, en primer lloc, hi vaig anar amb la meva germana, i sempre m'agrada tenir una conversa de germana a germana, i ningú més. I, últimament, ho puc fer ben poc sovint. Això fou un primer plaer. El segon plaer va ser perquè aquest local, que aparentment no té res de diferent dels altres, em va sorprendre molt gratament. Segon plaer. Penso repetir, segur!

Una decoració impressionantment bona i acurada i ben triada, un ambient agradable, una carta molt variada i ben assequible, i un tracte tan amable, que a pocs llocs el trobes. I amb això, que jo, al principi era una mica reticent d'anar-hi, eh! Si no hagués estat per la insistència de la meva germana, ni tan sols hagués descobert mai el lloc.

I la particularitat, ara sí, és que aquest local està tutelat per AMPANS, i la gent que hi treballa, són gent que pertany en aquesta associació i que segurament els seria difícil de trobar una altra feina a fora. Gràcies a iniciatives com aquesta, es poden complir il·lusions de moltes persones que, altrament, no podrien veure mai la llum.

"El Cafè del Canonge"
Passatge Canonge Montanyà, núm. 2
08241 Manresa
Tel. 93.872.56.58
canonge@ampans.cat
www.ampans.cat

Us transcric literalment el text que hi ha als fulletons-targeta d'aquest lloc, en què tant s'hi pot esmorzar, dinar, berenar com sopar! :)

El CAFÈ DEL CANONGE és un pas endavant en la història d'un somni que va començar a Manresa fa més de quaranta anys.
Pares i mares amb fills amb discapacitat i persones sensibilitzades pels problemes d'aquelles famílies, van decidir tirar endavant un projecte, AMPANS, per fer créixer en igualtat d'oportunitats uns infants que, fins aleshores, vivien al marge dels seus drets.
Van creure en un futur millor on l'escola, el treball i l'amistat esdevinguessin els principals valors. Van somiar fins i tot poder tenir una casa per als seus fills per quan ells ja no poguessin cuidar-los.
Any rere any, AMPANS ha treballat per cobrir les necessitats de suport i millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat. Avui el ventall de serveis és molt ampli i dóna cobertura a més de cinc-centes persones de totes les edats en els àmbits educatiu, ocupacional, laboral, residencial i tutelar.
El CAFÈ DEL CANONGE neix amb la voluntat de ser una alternativa laboral adreçada a les persones amb dificultats per incorporar-se al mercat laboral ordinari, i alhora, donar resposta a les necessitats d'una atenció integrada.
Volem també participar i col·laborar en la dinamització cultural de la ciutat i formar-ne part activa. Per aquest motiu s'organitzaran exposicions, xerrades, degustacions, tertúlies, etc.
Al CAFÈ DEL CANONGE (el local disposa de connexió wifi) us oferirem cafès, esmorzars, dinars i sopars amb una acurada carta d'amanides, torrades, taules, coques, postres...
Creiem en la feina ben feta i en la capacitat de les persones, en el seu esforç i dedicació.
Creiem en la importància dels detalls i en la força de la il·lusió.
Gràcies per ajudar-nos a fer realitat aquest somni.

I us puc ben assegurar, que d'il·lusió n'hi posen, i molta!
I si en costa de poc, fer feliç a algú, oi? Amb un cafetó una tarda de pluja, un soparet amb els amics, un dinar amb la família, etc., en aquest lloc, i un munt de gent feliç, sense gairebé haver-ne estat conscient.

A partir d'ara, si hem d'anar a sopar a Manresa i trio jo, us duré aquí! Qui s'hi apunta?

dijous, 17 de juliol de 2008

De mal educats n'hi ha a tot arreu... I sí, a la feina també!

Cada vegada intento posar-me menys nerviosa davant de les coses que abans em feien saltar a la primera... i de debò que ho estic aconsenguint. Si abans li hagués clavat algun moc, avui he callat. M'ha costat, però he callat.
No valia la pena discutir amb qui no es mereix ni que hi discuteixin i refredar encara més una relació de companys de feina que ja ratlla la congelació, gairebé.

De totes maneres, ha estat per veure-ho per un foradet. Us ho explico:
A la sala de distensió de la nostra empresa hi ha una taula amb lloc per a 6 comensals (hi solen dinar tots aquells que porten carmanyola, per torns, perquè sempre són més de 6 i no hi cap tothom). Quan algú arriba a la sala per dinar, i algú dels que ja hi és ja està fent el cafè, normalment aquest segon se sol aixecar i cedir el lloc a qui encara ha de dinar. Per educació, per gentilesa, perquè tothom té dret a dinar a l'hora, vaja.

Doncs no: "Jo sóc més xulo que ningú i, malgrat que veig que hi ha gent dreta al meu voltant menjant-se l'entrepà, em quedo tan repapat a la cadira, havent-me acabat fins i tot el cafetó, fins que em roti... És la meva hora de dinar, oi?, doncs l'aprofito fins a les últimes conseqüències, i la resta que es fotin, haver-se afanyat més a venir!" Quin grandíssim xxxxxxxxx, li he estat a punt de dir de tot i més! Encara no entenc com m'he aguantat. I amb això que no era per a mi el lloc eh, ja que jo ja seia en una punta de la taula, ben cofoia...

Total, que al món, de gent maleducada i sense manies, n'està ple, ple fins dalt! Encara no entenc com hi caben tots juntets en un sol món... Jo crec que aviat es faran nosa i, una de dues: o deixen de ser tan arrogants i cedeixen una mica i s'adonen que només posant-hi un granet de sorra el món pot ser molt millor, o això fotrà un pet que val més no veure-ho!