dijous, 28 d’octubre de 2010

Una gran pèrdua...

En Joan Solà ha estat dels grans de la llengua catalana! La seva pèrdua és d'aquelles dures d'encaixar...

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Du bist... ;)


Sportfreunde Stiller *Ein Kompliment
Cargado por sdgs7o. - Ver más clips de música, videos en HD!

Ein Kompliment

(Sportfreunde Stiller)

Wenn man so will, bist du das Ziel einer langen Reise
die Perfektion ber besten Art und Weise
in stillen Momenten leise
die Schaumkrone der Woge der Begeisterung
bergauf mein Antrieb und Schwiung.

Ich wollte dir nur mal eben sagen, dass du das Größte für mich bist
und sichergeh'n, ob du denn dasselbe für mich fühlst
für mich fühlst.

Wenn man so will, bist du meine chill-out area
meine Feiertage in jedem Jahr
meine Süßwarenabteilung im Supermarkt
die Lösung, wenn mal was hakt
zu wertvoll, dass man es sich gerne aufspart
und so schön, dass man nie darauf verzichten mag.

Ich wollte dir nur mal eben sagen, dass du das Größte für mich bist
und sichergeh'n, ob du denn dasselbe für mich fühlst
für mich fühlst.

Ich wollte dir nur mal eben sagen, dass du das Größte für mich bist
und sichergeh'n, ob du denn dasselbe für mich fühlst
für mich fühlst.

divendres, 15 d’octubre de 2010

I tu, en què creus? Una de creences!

L'altre dia em van explicar l'anècdota dels bessons, que em va ajudar a plantejar-me totes les meves creences (enteses no només en el sentit moral i religiós, sinó com a detalls de la teva manera de pensar que et fan actuar de certa manera o de certa altra davant de qualsevol situació, per petita que sigui).

Una vegada, hi havia dos bessons, idèntics, nascuts de la mateixa bossa; eren clavats com dues gotes d'aigua, costava de distingir qui era l'un i qui era l'altre.
Per circumstàncies de la vida que ara no vénen al cas, cada un d'ells va anar creixent i relacionant-se amb colles d'amics ben diferents. No anaven mai junts, cadascú tirava pel seu cantó.

L'un va acabar sent el líder d'una colla d'amics, el "cabezilla", el guapo de la colla, qui es lligava totes les noies que volia, qui tenia èxit amb tot allò que feia, la gent el seguia, li feien cas, l'escoltaven... estava molt ben considerat, vaja.
L'altre, per sort o per desgràcia, no ho sabrem mai, va anar a parar a un grup de gent que més aviat destacava per sobre d'ell, tots eren guapos, alts, forts i ben plantats, "catxes" de gimnàs, que tenien molt més d'èxit amb les noies que no pas ell, que sempre aconseguien més èxits de tot tipus que no pas ell. Era com un xai en un grup de massa gent que predominava.

Un dia, el primer d'aquests bessons es trobava assegut a la barra d'un bar fent un tallat i llegint el diari. A l'altra punta de la barrra hi havia un grup de 3 noies, boniques, que somreien, se'l miraven, xiuxiuejaven a cau d'orella coses entre elles i tornaven a riure.
El noi se les mirava a elles també, els tornava el somriure, s'imaginava que estaven parlant positivament d'ell, de com el trobaven de guapo, etc.
"Sóc guapo!", pensava ell.

Un altre dia, el segon d'aquests bessons es va asseure a la mateixa barra del mateix bar, fent un tallat i també llegint el diari. A l'altra punta de la barra hi havia un altre grupet de 3 noies, boniques també, que somreien, se'l miraven, xiuxiuejaven a cau d'orella coses entre elles i també tornaven a riure.
El noi no podia ni mirar-les de vergonya que tenia, es tapava cada vegada més darrere del diari, es pensava que l'estaven criticant, que deien d'ell que era molt lleig i que se n'estaven rient a la cara. Aquell dia, el noi, va acabar marxant del bar, avergonyit i trist, per com d'humiliat s'havia sentit.
"No hi puc fer res, sóc lleig!", pensava.

Dos bessons, d'aspecte idèntic en què el caràcter no hi juga cap paper important. L'un, es pensava que era "el rei del mambo", i l'altre s'avergonyia de com era.
Mai no sabrem de què reien ni el primer grup de noies, ni el segon. Mai no sabrem si cap dels dos nois hi tenia res a veure, o senzillament parlaven de les seves coses sense fer-ne ni més ni menys, dels nois de l'altre cantó de la barra.

Allò que sí que sabrem és que les creences dels dos bessons, per més iguals que fossin exteriorment, eren ben diferents. I això els feia sentir més o menys segurs d'ells mateixos davant d'una mateixa situació.

La meva pregunta per a tots vosaltres és, doncs: esteu segurs que allò que creieu és la creença correcta? ;)
Canviar com un és, i més si és una creença que ve de lluny, de la infància, que està molt arrelada a la cultura i a la manera de ser de la gent de tot un país, és difícil. Però segurament que encara és més difícil conviure amb les angoixes que certes creences que tenim, sovint errònies, ens fan percebre d'una mateixa situació.

No seria més fàcil canviar la nostra creença de les coses abans d'acabar desequilibrats o mentalment destrossats?