dijous, 28 de gener de 2010

A casa meva cagàvem el tió, res de Pare Noels!

Quan ja havíem acabat de sopar, amb aquells nervis de.. “a veure què em cagarà aquest any?, ens hem portat bé, oi?, ens ha de cagar moltes coses”, el meu pare portava el tió a la cuina. El tapàvem ben tapat amb una manta de color rosa, mig esparrecada, però anava bé igualment eh, i vinga cops i més cops…

El picàvem tan fort, la meva germana i jo, perquè volíem que cagués taaaant… que una vegada, de tant fort que el vaig picar, se’m va trencar el bastó i tot. Sort que no va passar res, perquè vam continuar picant amb el bastó de la meva germana.

Primer sempre ens cagava les joguines més grosses i els paquets que feien més volum. I després, de mica en mica, anava cagant cada vegada menys coses i més petites. Una rajola de torrons, algunes monedes de xocolata… Fins que ja no cagava res més

I aquest any ja no vaig cagar el tió. Ja no toca! De fet, ja fa temps que no toca!

Aquest any jo era amb el meu xicot i la seva família, i el que vam fer va ser anar a fer una visita a la seva iaia, a l’abuela, a la residència d’avis del seu poble.

Quan hi vam arribar estaven acabant de sopar. No devien pas ser més de quarts de 7 de la tarda… però allí els fan sopar molt d’hora, pobres, perquè, també els posen a dormir ben dora.

L’abuela estava asseguda al costat d’una altra dona, que també ja havia acabat de sopar. A l’abuela li va costar de conèixer-nos, però aquesta altra dona, aquell dia, ho va tenir claríssim: es va aixecar amb la cara il·luminada i amb un somriure d’il·lusió, que es va agafar al braç del meu sogre. Ens va prendre per la seva família.

ES PENSAVA QUE ÉREM LA SEVA FAMÍLIA.

Fins que una senyora de les que les cuiden no la va agafar de les mans i li va recordar que nosaltres no érem la seva família, que la seva família POTSER ja l’aniria a veure un altre dia, que no es va adonar de la realitat.

I vaig plorar molt, i el meu xicot em deia que no ho fés, que no passava res, que era una dona gran i que s’havia confós… que era normal.

Però jo no podia deixar de pensar en quants dies devia fer que no rebia cap visita, aquella pobra dona.

I pensar que en realitat té una família. Però no la van a visitar mai. Sembla estrany que un gest tan fàcil, com una simple visita, els costi tant!

Tant de bo, aquell dia, hagués tingut un tió per regalar-li una família de veritat!

dimarts, 26 de gener de 2010

“Tan cerca, tan lejos”

Barcelona Photobloggers inaugurarà, el proper 5 de febrer, a Arenys de Mar, una exposició fotogràfica molt bonica titulada "Tan cerca, tan lejos".

A mi, la foto que més m'agrada és la número 12! ;)
Però, realment, totes valen molt la pena. Si teniu l'oportunitat d'anar-hi, no us la deixeu escapar!

http://barcelonaphotobloggers.org/2010/01/26/exposicion-tan-cerca-tan-lejos/

http://convocatorias.barcelonaphotobloggers.org/

diumenge, 24 de gener de 2010

Que nadie

No deixeu que ningú us ho faci mai! :)

Endavant, sempre endavant!

divendres, 22 de gener de 2010

Al matí, el mar es desperta

AIGUA, TERRA, FOC i AIRE

Personificar els 4 elements i, així, poder crear personatges, va ser la base del curs que vam fer d'interpretació, el cap de setmana del 19 i 20 de desembre de l'any passat la meva germana i jo a càrrec d'una gran actriu i professora, la Sali Cervià.

El mar es va despertar, el rierol saltava, la cascada lliscava, l'arbre arrelat a la terra es movia amb la brisa, el foc cremava fort i suau, el vent es pentinava i trucava a la porta, etc., etc., etc. Tot un món d'emocions i de sentiments que cal viure'ls des de dintre, sense pensar ni reflexionar gaire en allò que són, sinó deixant-se dur per l'emoció, pels sentits, per l'instint!

Tota una experiència digna de ser repetida ben aviat.
També imparteix un curs sobre els colors de l'arc de Sant Martí i les obres d'art de pintors coneguts. Ha de ser una canya! Ja tinc ganes de fer-lo.

dimarts, 12 de gener de 2010

Podem reinventar allò que ja està inventat?

Fa dies que hi dono voltes... i em sembla que ja ha arribat el moment que ho torni a proposar.
N'hi haurà que potser s'ho agafaran de broma, se'n riuran o em tractaran de "tocada del bolet"; però jo ho tornaré a provar igualment. A veure què tal va, aquesta vegada.
M'explico.
El dijous 4 de novembre de 2004, mireu si en fa d'anys, ja, d'això, se'm va acudir que entre els companys de feina amb qui més m'avenia podíem fer que les jornades laborals, sobretot de bon matí, no fossin tan dures. Que no costés tant de venir-hi, que entre tots, cada dia una persona diferent, féssim, de bon matí, "EL MAIL PER ALEGRAR EL DIA A TOTHOM!".
Vaig començar jo escrivint-ne un, que he recuperat i que ara us transcriuré, literalment, una mica més avall. I cada dia, algú n'escrivia un altre, de ben diferent i amb allò que més li venia de gust d'explicar, de dir, de mostrar, etc., per animar els altres... Els tinc tots desats en una carpeta i, la veritat, van sortir-ne coses molt bones.
Alguns dels companys que ho vam fer aleshores ja no treballen aquí, però n'hi ha d'altres que sí.
Els ho tornaré a proposar, a veure què els sembla... I n'hi afegiré d'altres. Penso que últimament els ànims, a l'empresa on treballo, van de baixa... i això no pot ser! :)

Endavant, sempre endavant! Oi?
Aquí us deixo el text d'aquell primer correu electrònic meu, del 2004.

"Us heu aturat a pensar mai si, durant el dia, ens queda un moment per nosaltres mateixos, per reflexionar amb el nostre jo interior i quedar-hi amb pau i harmonia per acabar el dia amb positivisme (si fem aquesta reflexió de bon matí), o per dormir plàcidament i encetar un nou dia de bon humor (si fem aquesta reflexió al vespre)?
Voldria que aquestes quatre línies d'avui només ens inspiressin coses bones, coses boniques que ens poden ocórrer o que podem pensar i que ens poden fer el dia molt diferent, més màgic, més especial, més bonic!

Tots tenim prou penes i problemes (cadascú se sap les seves, no cal que les cataloguem per veure les de qui són més importants que les de qui altre) per pensar que pesen més que les coses bones que ens poguem imaginar. Però no és veritat! NO ho és... I només ho podrem notar, ho sentirem si ENS HO CREIEM! Ens ho hem de creure, i així tot serà més fàcil, per dura que sembli la costa que hem de pujar cada dia.

Jo he trobat aquest moment, i us el vull descriure! Ja feia dies que hi pensava, però mai no trobava aquests cinc minutets que em falten per plasmar-lo amb escriptura! Fins avui no m'he adonat, però, que ara entenc perquè m'agrada tant venir a treballar i tornar cap a casa en cotxe, i no haver de viure a Barcelona... Perquè aquest moment meu que us comento és mentre vaig en cotxe, i em poso la meva música, i ningú m'atabala, i vaig conduint però immersa en el meu món, i tinc temps per pensar en tot... en allò que he de fer, que he fet i que me'n sento orgullosa, que he fet i que no m'ha acabat de convèncer, en mi, en què vull, en com em sento, en qui vull i qui no al meu costat, en qui m'envolta, en la vida, en el paisatge, en la natura... en tot! Però el que més m'impressiona, i em deixa absorta en un núvol passa durant els viatges del matí! Heu vist mai una sortida del sol, amb calma, i sense haver de córrer amunt i avall per les presses de la vida quotidiana!? M'imagino que sí! I jo en dono gràcies perquè gairebé ho veig cada dia! I no en un paisatge idílic, en un bosc o a la platja, no... no us penseu! Sinó en una carrtera, plena de cotxes i contaminació, mentres vorejo els polígons industrials plens de xemeneies fumejant que no fan més que treure fum i més fum... i enterboleixen el paisatge! Però l'essència de la sortida del sol és la mateixa! Els raigs rogencs que tenyeixen el paisatge de mil colors càlids quan tant sols traspunta el dia i el sol avança tímidament darrere de les muntanyes.... I notar que la seva energia, encara que de lluny, ens omple i ens enforteix per començar ben contents el dia... Un paisatge dibuixat pel més gran dels pintors... un paradís que no ens hauríem de deixar perdre mai... Una injecció de força i vitalitat per arribar a la feina una mica de més bon humor... Unes pinzellades de colors a la nostra vida, un pèl tenebrosa i fosca! ;P PODER és VOLER!

Una abraçada a tothom! US ESTIMO MOLT A TOTS (encara que alguns putots no us ho cregueu)!!!

Gemma"

Doncs, ja està tot dit! Aquest és el meu primer correu per alegrar el dia...
Qui s'anima a continuar, demà?

dilluns, 11 de gener de 2010

Un gran actor!

És una canya d'actor! I, si no, jutgeu-ho vosaltres mateixos!

dissabte, 2 de gener de 2010

Tu mirada :)