dissabte, 22 de setembre del 2012

"A vote for the gentle light" - "Un voto a favor de la cálida luz"

Un altre tipus de poesia que vaig descobrir gràcies a la recomanació d'un bon amic, i que m'ha agradat moltíssim. L'autor del poema és Charles Bukowski, i s'inclou dins del llibre "what matters most is how well you walk through the fire", traduït per Eduardo Iriarte al castellà, titulat "lo más importante es saber atravesar el fuego".

A VOTE FOR THE GENTLE LIGHT

burned senseless by other people's constant
depression,
I pull the curtains apart,
aching for the gentle light.
it's there, it's there
somewhere,
I'm sure.

oh, the faces of depression, expressions
pulled down into the gluey dark.
the bitter small sour mouths,
the self-pity, the self-justification is
too much, all too much.
the faces in shadow,
deep creases of gloom.

there's no courage there, just the desire to
possess something -admiration, fame, lovers,
money, any damn thing
so long as it comes easy.
so long as they don't have to do
what's necessary.
and when they don't succeed they
become embittered,
ugly,
they imagine that they have
been slighted, cheated,
demeaned.

then they concentrate upon their
unhappiness, their last
refuge.
and they're good at that,
they are very good at that.
they have so much unhapiness
they insist upon your sharing it
too.

they bathe and splash in their
unhappiness,
they spash it upon you.

it's all they have.
it's all they want.
it's all they can be.

you must refuse to join them.
you must remain yourself.
you must open the curtains
or the blinds
or the windows
to the gentle light.
to joy.
it's there in life
and even in death
it can be
there.

Charles Bukowski


UN VOTO A FAVOR DE LA CÁLIDA LUZ

abrasado hasta perder el sentido por la
constante depresión de otros,
descorro las cortinas,
anhelando la cálida luz.
está ahí, está ahí
en alguna parte,
estoy convencido.

ah, los rostros de la depresión, expresiones
sumergidas en la oscuridad viscosa.
las boquitas amargadas,
la compasión por uno mismo, la justificación de los actos propios pasa
de la raya, pasa de la raya con creces.
los rostros ensombrecidos,
profundas arrugas de pesar.

ahí no hay coraje, sólo el deseo de
poseer algo: admiración, fama, amantes,
dinero, cualquier cosa, maldita sea,
mientras llegue sin esfuerzo.
mientras no tengan que hacer lo que
sea necesario.
y cuando no triunfan se
tornan resentidos,
malcarados,
imaginan que los han
desairado, engañado,
ninguneado.

entonces se concentran en su
desdicha, su último
refugio.
y se les da bien,
se les da muy bien.
tienen tanta desdicha
que insisten en
compartirla.

se sumergen y chapotean en su
desdicha,
te salpican con ella.

no tienen más que eso.
no quieren más que eso.
no pueden ser más que eso.

niégate a unirte a ellos.
sigue siendo tú mismo.
abre las cortinas
o las persianas
o las ventanas
a la cálida luz.
a la dicha.
está en la vida,
e incluso en la muerte
puede
estar.

Traducció d'Eduardo Iriarte

dimecres, 12 de setembre del 2012

"A Navàs arriba el tren" - Fira de Primavera 2012

Tot i que el post arriba amb una mica de retard, per la passada Fira de Primavera de Navàs, aprofitant que sempre és una edició adreçada a la promoció econòmica, industrial i comercial del poble i rodalies, el Grup de Teatre Jove, conjuntament amb la banda de múscia de l'Escola de Música de Navàs, vam voler retre un petit homenatge al TREN, aquell mitjà de transport que tan important va ser durant l'època industrial i de les colònies per pujar a buscar a carbó a les mines de Cercs, i que recorria tot l'eix del Llobregat, aportant progrés i prosperitat a tots els pobles per on feia camí. El rigor històric i les fonts documentals de la història, són reals, i ha estat gràcies a l'historiador navassenc Josep Mª Badia que en Quim Pujolar va poder escriure un text tant acurat i proper a la realitat de l'època. Tots els personatges que hi apareixen van existir de debò!
Gràcies i espero que en gaudiu tant com nosaltres vam gaudir-ne representant-ho!