diumenge, 28 de desembre de 2008

A la meitat del camí

Avui, que ja en pot comptar cinquanta,

s'atura un moment i tomba el cap enrere.

Quin traç han seguit les petjades

que mig segle enrere van començar a caminar?

Per quins indrets estranys,

sense por, l’han arribada a portar?

Enmig del seu jardí de flors

n'hi albira dues d’especials,

formoses, tendres i boniques; fràgils.

Ai si amb un sol braç les pogués aixoplugar!

Perquè d’adversitats, a la vida,

n'hi ha a grapats;

i si no s’encaren amb fermesa,

constància, paciència i amor,

es fan més difícils de superar.

Un follet, llavors, la veu i li demana

si està contenta de ser on és,

si se sent orgullosa de tot esforç fet.

Tot just ara es troba

a la meitat del camí.

Quants somriures li resten,

com fins ara, encara per oferir!

Quantes mans li manquen,

com fins ara, encara per allargar!

Quantes bones paraules guarda,

com fins ara, encara per aconsellar!

Quants petons suaus té,

com fins ara, encara per fer!

Ara toca mirar endavant, sempre endavant!

I amb un somriure dissimulat,

ple de bons records

i carregat de noves il·lusions,

la Ramona es posa, de nou,

altra vegada a caminar!

Si, és cert, ja n’han passat cinquanta,

però quants més que en queden per comptar!


Per molts anys mama!


Gemma & Noemí

dilluns, 22 de desembre de 2008

Renovar-se o morir! ;)

Enguany he canviat de personatge! Sí senyor, per fi he fet un pas endavant, sempre endavant, en la meva trajectòria a l'associació de pastorets de Balsareny. Tot i que el pas definitiu no el faré fins que pugui interpretar un diable, tant me fa quin, Satanàs o Llucifer, però un dels dos! Només per les ganes que des de fan tants i tants anys que tinc de fer-lo, ja sé que me'n sortiré prou bé! Perquè, de vegades, a la vida, la il·lusió hi fa molt més que qualsevol altra cosa, oi? Hauré d'esperar que la gent de la junta dels Pastorets de Balsareny deixi de ser tan masclista com ho és ara i permeti a una dona fer de diable.
Un diable no és un àngel caigut del cel? Oi que ho diuen? I si els àngels del cel els poden interpretar dones, perquè en teoria no tenen sexe, per què coi jo (per no dir una paraula més grossa) no puc fer de Llucifer! Aix, és que em treu de polleguera aquest tema eh! ;) El dia que m'ho permetin faré festa grossa! I us ho comunicaré, no en dubteu! Perquè sé que el dia, un dia o altre, arribarà. Que quan poso la banya a un lloc... ;)
Però bé, enguany, com a mínim, he deixat de banda la bondat de la Verge Maria per passar a ser una pastora enèrgica i amb empenta, que està farcida de diners (ben al contrari que l'actriu que la interpreta, la qual, de la grossa d'avui i de cap any no n'ha vist pas ni un duro... bé, ni un cèntim d'€uro) i que es casa amb un home tartamut! I no és que no em faci una mica de peneta deixar enrere el personatge de la Mare de Déu, perquè, en el fons, té la seva gràcia, sobretot si tu ets d'una manera de caràcter ben diferent i et costa canviar de registre per semblar que no hagis trencat mai cap plat. Però ja ho diuen, renovar-se o morir, oi? Doncs estic molt contenta amb aquest nou repte d'enguany! No sé si me'n surto prou bé encara. Sempre que es comença un paper per primera vegada potser es va una mica coix... però la il·lusió hi és. I només amb això ja penso que tan malament no deurà pas sortir, no?
Si algú vol veure'n el resultat, dels 4 dies que hi ha representació a Balsareny (25 i 28 desembre i 4 i 11 de gener), jo actuo els dies 28 i 11. Cada personatge té un o més actors que l'interpreten; així es dóna oportunitat a molta més gent d'intervenir-hi i no hi ha perill de quedar a l'estacada davant d'una possible malaltia imprevista d'algú!

http://www.pastoretsbalsareny.cat/

Molt bon Nadal a tothom, bones festes i els millors desigs per a l'any nou 2009 que d'aquí a ben poc encetarem.

Una abraçada ben càlida per a tothom.

dijous, 18 de desembre de 2008

S'acaba el dia

Jo anava al volant, conduint de Navàs a Manresa, a la tarda, cap a quarts de 6. És l'hora que el sol decideix de deixar-nos en aquesta època de l'any, per tal de donar pas a la nit i, consegüetment, a un nou dia ple de llum i claror l'endemà. Però abans de marxar, quan en té ganes i està de bon humor, pinta el cel tan bonic com sap. Una multiplicitat de colors càlids i suaus, de primer grocs ataronjats i després ja més vermellosos, van traçant el seu rastre abans no es pongui darrere les terres llunyanes de l'horitzó.
I les siluetes del paisatge més elevat s'observen precioses amb aquest fons de colors. Montserrat, per exemple. Una estampa genial, digna de ser fotografiada i enregistada per sempre. Llàstima que jo conduïa i no portava la càmera a sobre! ;)

Aquests tons em van transportar 3 anys enrere, al 2005, quan, des d'una llacuna d'un indret perdut de la selva amazònica del nord del Perú, pescant piranyes a sobre d'una canoa que tenia més pinta d'enfonsar-se que de res més, també se'ns va anar fent fosc i el cel es tenyia, també, d'aquests colors tan bonics. I és que les postes de sol, les miris des de la part del planeta que les miris, sempre encisen. Oi?
D'aquell dia de desembre de 2005 sí que en tinc el record fotogràfic. Aquí us el deixo.

Una abraçada ben càlida per a tothom!

dimarts, 16 de desembre de 2008

Una catifa de rei per al meu poblet!

Feia dies que no hi pujava, i ja ho començava a trobar a faltar.
La gent de la capital, vulguis que no, ja actua de la mateixa manera que la gent de poble, ja! Ben abrigadets de bon matí surten a comprar el pa, la fruita o el peix fresc, passegen pels carrers amb la bufanda que els tapa el nas i només els deixa veure els ulls i el vapor d'aire calent de l'expiració, i els guants,... però qui està acostumat a ser de poble, em sembla que mai s'acabarà d'acostumar a la fredor i indiferència d'una ciutat, més o menys gran. I és que no és el mateix! La gent del meu poblet també surt ben abrigadeta de bon matí a comprar el pa, la fruita o el peix fresc, però quan et passen pel costat, et coneguin més o menys, et fan una rialla amable i potser, amb això, ja n'hi ha prou per estar contenta una bona estona. Això qui menys, perquè sovint hi ha el "bon dia, què tal?", o l'"abriga't bé, noia, eh, que avui ha glaçat a la nit", entre d'altres.
I això, qui no ho ha viscut des de petit, li costa d'entendre-ho. Però qui sí que ho ha viscut i arriba un moment en què no ho té, ho troba a faltar!
Però bé, no us volia parlar del caliu dels pobles, avui! N'arribo a voler a parlar, i faig una dissertació de 30 pàgines... ;)
Avui volia mostrar la meva admiració per una part del meu poble que des que jo tinc consciència sempre hi ha estat, que a tota època de l'any és preciosa, i que l'altre dia quan vaig pujar a casa des de feia molts dies, em va captivar de nou.
Els arbres robustos que majestuosament fan filera a banda i banda del passeig, mig despullats per l'època de l'any en què som, semblava que, avergonyits, no deixessin acabar de caure les poques fulles que els queden a les branques per no destapar del tot les seves vergonyes i quedar nus enmig del fred gèlid hivernal. De primer les havien fet tornar de tots colors, abans de deixar-les anar. I les que ja havien caigut, amb una multiplicitat de colors que em sembla que ningú s'atreviria mai a comptar de tants que n'hi havia (ocres, grocs, color terra, rogencs, verds esgrogueïts, marrons, grisos...), formaven una catifa impressionantment bonica al llarg de tot el passeig. Una catifa de rei! Una catifa de rei per al meu poblet!
I és que el passeig del meu poble mai pot deixar indiferent a ningú: a tota època de l'any s'hi viu una sensació diferent, però alhora molt reconfortant. A l'estiu el trobem ple de gent que intenta fer-se passar la calor bo i conversant amb amics i coneguts a les diverses terrasses que hi ha; el passeig és ple de vida llavors. A la primavera, els arbres que havien perdut les fulles dues estacions ençà, rebroten i verdegen d'aquella manera tan vital; torna a haver-hi vida, al passeig! A la tardor, què us n'he d'explicar? Tot cicle de vida necessita un principi i un final per poder tornar a començar... oi? Les fulles, que ja arriben al seu final, cauen per deixar pas a unes noves generacions de fulles encara més verdes i més boniques. I, mentrestant, ens deixen un paisatge idíl·lic de tardor que ja ens agradaria de poder contemplar cada dia. Hi ha vida, també, llavors! I a l'hivern, amb les festes, les llums de colors que vesteixen els arbres despullats i que fan caliu enmig del fred, el gel i de vegades la neu, i la gent que, amb una mica més de pressa perquè el fred els empaita, corren amunt i avall per tenir-ho tot a punt per festes, també omplen de vida el passeig!
Com t'enyoro poblet meu, quan fa molts dies que no et vinc a veure!