dimarts, 10 de febrer de 2009

Organització!

Organització!
Això és allò que necessito actualment! Organització i calma!
Si no, hi acabo veient borrós, no sentint-hi bé i amb nàusees a l'estómac, i tots els metges em diuen que no tinc res fisiològic, que només és estrés.
I és que de vegades me'l busco, l'estrés... ho reconec.
La meva família té raó, sóc tossuda, i ja em poden anar avisant que m'hi deixaré la salut ja, que mira... no tinc remei! Amb això m'assemblo a una companya i bona amiga meva de la feina, que embarassada com està de 6 mesos i amb uns dolors de contraccions que no s'aguanta gairebé dreta, conseqüència dels nervis laborals quotidians, cada dia a les 8 del matí ja és davant del seu ordinador al peu del canó! No sap no estar-se a casa, i és que no s'adona que ara ja no va només per ella, sinó que hi ha en joc també la vida de la petitona que porta a la panxa. Però bé...
En el meu cas, doncs, la cosa només va per mi, per la meva salut (no porto cap petitona a la panxa ;P ni res per l'estil), però tots dos casos s'assemblen.
Sempre, malgrat el meu estrés diari i habitual, amb una mica d'organització, me n'he anat sortint prou bé de tot plegat. De vegades una mica més nerviosa que d'altres, però, al capdavall, tirant endavant, sempre endavant.
Aquesta vegada, però, no ho tinc tant clar: UOC, dues obres de teatre per estudiar, alemany, viatges planificats, feina, desplaçaments a la feina, reunions de teatre pel 25è aniversari del grup, família, feines de la llar, viure... No em queda temps per a res!!!
I, o m'organitzo una mica millor, o ja veurem què en surt de tot plegat.
Potser que deixi de fer-me l'heroïna i comenci, algun dia, a tocar de peus a terra, no? Que una ja comença a tenir una edat i la vida passa factura! :(
Què em recomaneu?

2 comentaris:

marta ha dit...

Doncs que deixis la feina :)

Algunes no tenim remei. Però hauries de deixar alguna cosa xica... però ho has de veure tu això.

Aleix a estones ha dit...

Jo feia 17 anys que anava al cau el dia que vaig decidir que no podia (si,si, no podia) continuar anant-hi...És com quan t'arranquen un queixal: fa mal, però pots continuar fent per la vida sense problemes. Això si, de tant en tant i quan menys t'ho esperes, trobes el forat, petit, imperceptible que t'ha deixat.

Tard o d'hora hauràs de fer una tria i quedar-te amb allò absolutament insustituïble.

Una abraçada!