dimecres, 10 de juny de 2009

Avui tenia ganes de tornar a escriure...

Hi ha tantes coses que voleien pel meu voltant aquests dies... Tantes! Però jo deixo que hi voleïn, lliures, tant com vulguin. Ja les caçaré al volt quan sigui el moment. Fins llavors..., paciència.

Ahir, quan caminava camí del santuari de Joncadella, vaig poder-me impregnar de l'olor dels camps i dels horts que, radiants, no paren de veure créixer plantes i vegetació abundant per tot arreu. Tomaqueres magnífiques, a punt de donar uns fruits boníssims, a mig madurar, amb uns colors verd fosc impressionants, tacades de pinzellades de roig de les tomaques que ja hi comencen de treure el cap. Mars de color groc i daurat, de blat ja gairebé madur, a punt de ser collit i degustat a taula gràcies a un bon pa cuit al forn de llenya ben esponjós, que onejaven al compàs del vent mentre cada espiga en particular dansava la seva pròpia dansa i abraçava les altres que tenia al costat. Alls de bruixa. Que en feia d'anys que no en veia, d'alls de bruixa! Des que sortia a passejar les tardes de primavera amb els meus avis, quan era petita, i la meva germana i jo corríem camins de terra enllà per veure qui arribava abans a un punt fixat arbitràriament i, de tant en tant, quèiem per terra i ens quedaven els genolls ben pelats. Aquella olor d'alls de bruixa em va transportar tant de temps enllà, que una llàgrima de nostàlgia em va caure galta avall. Però el ventet fresquet de quarts de nou del vespre i la calor que tota jo havia anat agafant de caminar força de pressa, de seguida la va eixugar. Un petit aqüeducte que encara avui transporta aigua per sobre seu cap a aquests horts que em van fer companyia durant tot el camí: a tocar de casa, un aqüeducte! Qui m'ho havia de dir, a mi, que m'encanta tot llegat antic, que en tindria un tan a la vora, quan me'n vaig anar a viure a Manresa. L'olor dels alls de bruixa, de la mateixa manera que de la ginesta o dels lilàs, m'agrada sempre de tornar a identificar enmig de totes les olors de primavera i estiu! O els pipiripips, més àmpliament coneguts com les roselles, que em van fer recordar aquell joc de criatures de "gall, gallina o pollet", encara aguantaven, majestuosament vermells, enmig de tanta verdor. I el cant dels ocellets, ja cap al capvespre, quan es concentraven tots junts en un mateix indret per aixoplugar-se de la nit que ja s'anava acostant.

I amb això, els exàmens de la UOC, la prova de lingüistes, les obres de teatre que encara he de representar, la feina, les cabòries diàries, els malentesos entre companys, la imaginació, les tasques diàries, les promeses que encara he de complir, els... anaven voleiant al meu voltant. Però encara ara hi voleien! I qui sap el temps que ho hauran de continuar fent, encara, fins que d'una espolsada els allunyi del meu voltant o bé els caci sens més i els doni per enllestits!

La realitat quotidiana és massa bonica perquè petites insignificàncies ens la facin ennegrir. Oi?

1 comentari:

marta ha dit...

Molt bonica la descripció del camp, m'hi he sentit enmig. A mi també m'encanta notar les olors dels lilàs.