dimarts, 21 de juliol de 2009

Jo tenia un amic...

Jo tenia un amic...

... que no era dels més extrovertits de la facultat, o si més no, no ho era a simple vista. Però que tenia un somriure molt dolç i era un noi molt divertit.
Tampoc és que jo anés sempre amb la colla de gent habitual amb qui ell anava, no. Però sí que havíem coincidit moltes vegades a la biblioteca, al bar, a la sala d’estudi i, fins i tot, de festa.

... que jo el considerava un bon amic. D’aquells que, encara que faci temps que no veus, saps que hi són quan els has de demanar un cop de mà o senzillament els pots telefonar per parlar-hi una estona, tant d’alegries com de penes.

... que era un noi molt intel•ligent, amb qui havíem compartit moltes aficions a banda del pur amor per les llengües del món. L’havia recomanat, fins i tot, per a una feina a Manresa, de traductor d’italià, la qual jo no podia agafar perquè ja treballava a l’ASI, i que va dur a terme a la perfecció i que va culminar amb un sopar d’agrariment, tots dos sols, al Globus, un dels restaurants que més m’agraden de la ciutat en què visc.

... que fa poc que es va casar i amb qui m’hagués agradat compartir la felicitat que sentia per a ell i la Sandra, perquè fossin feliços per molts i molts anys. Però que me’n vaig assabentar per terceres persones i una mica de casualitat, quan ja feia temps que havia passat.

... que he felicitat una i mil vegades cada vegada que ha arribat el seu aniversari, el seu sant i, fins i tot, el seu matrimoni. Per diverses fonts: telèfon i correu electrònic. Però de qui mai no n’he rebut, des de fa molt de temps, una resposta. Ha canviat de número de mòbil? Ja no llegeix els correus?

... que he cercat diverses vegades al Facebook per afegir-lo com a amic i he preguntat per ell a coneguts comuns, els quals m’han dit que si li escric un mail estarà content de tenir notícies meves després de tant de temps. I que jo, il•lusa de mi, he fet sense rebre cap indici, si més no, que l’havia rebut.

... que aquest proper divendres farà 28 anys i que m’agradaria felicitar de nou, però que de ben segur, ni que ho intenti, no rebré resposta per part seva. Quedes felicitat per endavant, Albert!

Jo tenia un amic...

... i em fa mal al cor haver-me adonat que ja no el tinc, malgrat haver-m’ho volgut negar a mi mateixa una i altra vegada bo i pensant que no podia ser; em dol haver-lo perdut i no saber, encara, ben bé per què.

Jo tenia un amic, i ara ja no el tinc.

2 comentaris:

marta ha dit...

I segurament no és per res en concret. És canvi, és oblit, és peresa. És, senzillament, la vida.

Gemma ha dit...

Tant de bo sigui així. Perquè, la veritat, he rumiat tantes vegades què dec haver fet malament o dit que no li hagi acabat d'agradar... i, de debò, que no se m'acut res.
Una abraçada als USA Marta! :)