Noch ein Mal?

"Mama, mussen wir noch ein Mal schlafen? Oder?"

Traducció aproximada: "Mama, encara ens falta dormir una altra vegada, oi?"

Segurament que aquesta frase, o alguna de semblant, va ser la que ahir, el nostre nebot de gairebé 4 anyets que viu a Alemanya, va preguntar a la seva mare per saber quin dia hi arribàvem. I és que com que encara no té gaire clara la noció del pas dels dies, de les setmanes i dels mesos, com per ubicar-se bé i saber quan hi arribarem, ho compta per dies que encara se n'ha d'anar a dormir! :) És un bon sistema, oi?

I és que ja queda poquet per tornar-nos a retrobar! I en tenim unes ganes, que ni us ho explico...
La panxa ja em torna a fer pessigolles, aquelles pessigolles de nervis (nervis positius, eh), de quan fa molts dies que esperes amb il·lusió que arribi aquella data per a fer tal o tal cosa, aquells nervis que quan era petita no em deixaven estar quieta ni un minut i feien que tothom em digués que semblava "el cul del Jaumet", de tant bellugadissa com era, i aquells nervis que ara encara noto i que es manifesten de maneres diverses, segons les èpoques :)

Li podré parlar amb el meu alemany macarrònic i ja m'entendrà? O encara he d'esperar a millorar-lo una mica més? Ara es veu que li ha agafat per no voler parlar castellà, ni amb la seva mare, que és qui li n'ensenya. Fa veure que no l'entén. Quan en sap perfectament, però vès... Ho entén tot i fins i tot diu coses en castellà, per bé que el seu entorn sigui en alemany... Però ara li ha agafat per negar-s'hi rotundament. Ja li passarà, suposo... Però allò que em va fer més gràcia de tot, quan sa mare li va dir que amb els tiets de Barcelona hauria de parlar-ne, de castellà, perquè d'alemany no en saben, va ser la seva resposta: "... aber Gemma weiß ein bisschen Deutch auch...", ("... però la Gemma sap una mica d'alemany, també..."), com volent dir, ja n'hi haurà prou perquè m'entengui i no hagi d'esforçar-me a parlar-li en castellà... (i això que encara no sap que l'Emilio, també en comença a saber ja, d'alemany!)
Quin bitxo que està fet! Però, quina preciositat de nebot que tenim!

Bis morgen Familie! Wir werden bald in Deutschland sein! :)

Premi FORTUNA de blogs! :)

Per sorpresa meva, avui tenia un missatge al meu blog que passés a recollir "quelcom" pel blog d'en joanfer. Sense saber què hi podia passar a recollir, per allí, m'hi he dirigit de seguida.
I, vés per on, en joanfer m'ha atorgat un dels premis que ha volgut concedir a diversos blogs que segueix... el premi FORTUNA!
M'ha fet una il·lusió grandíssima. De fet, no coneixia l'existència d'aquest tipus de premis, i la trobo molt original i creativa. M'agrada, sí, m'agrada! I molt!

Cal que respongui a 4 preguntes molt concretes:

- Heroïna preferida: sens dubte, la meva mare! No cal dir que una mare ho és tot, gairebé! Però allò que aguanten les mares, cadascú s'ho sap. La meva es mereix aquest títol amb escreix! Suposo que les vostres també! :)

- Tres coses per les quals no et resistiries: un viatge (gairebé podria afirmar que, sigui al racó de món que sigui, HI VULL viatjar); la calma d'Ítaca (Grècia); i el somriure de tothom qui estimo, el somriure de la gent que pateix, el somriure de qualsevol infant del món... Qualsevol somriure afable, vaja!

- Dir alguna cosa d'un valor incalculable: la sinceritat per sobre de qualsevol altre cosa al món.

- Quines són les coses que més valores o t'agraden d'un blog?: la informació que conté i el sentiment amb què hi ha estat expressada!

És per tot això que el meu veredicte de premis és dual: d'una banda retorno el premi al joanfer, i al seu blog "Filosofia avui"; i, de l'altra, el dono a la Marta, i al seu blog Catalana del món, per escriure tant bé com ho fa, per lluitar per allò que desitja a la vida, i per ser tan autèntica com és!

L'Albert Einstein deia...

"No tengo talentos especiales, pero sí soy profundamente curioso."

I tornem-hi... ;)

Ahir al vespre em vaig emprovar el vestit. Sí, ahir tocava emprovar-se vestits, abans de començar l'assaig.
Aquesta vegada m'ha agradat a la primera. A la primera hem trobat un vestit en què em sento còmoda. És un vestit molt alegre, antic (l'obra és una mica "d'època") i de tons vermellosos, rosats, taronges, grocs... tot ratllat. Un vestit que aporta vitalitat, calidesa, energia i benestar. No ho sé, però el vestit m'agrada, m'agrada molt!
Falta acabar-hi de buscar les sabates que hi faran joc, de pensar quin pentinat ens faran i com ens maquillarem, i de veure com compaginarà, tot plegat, amb l'escenografia que hi hem preparat, que ja acaba d'estar enllestida.
Ja tinc ganes de posar-me a la pell d'un nou personatge, de ser, altra vegada, una persona diferent de jo mateixa. Tot i que hi ha qui diu que, aquesta vegada, el paper que hi faig s'assembla al meu tarannà habitual (en gran part de l'obra surto enfadada... jajajajajjajajajajajajajja), jo no ho penso pas. Em costa, a la seva manera, adoptar aquest posat. Per tant, penso que tan habitual en mi no deu ser, si em costa fer-ho bé, no? :) Altrament, seria bufar i fer ampolles per a mi, i no ho és, no, ja us ho puc ben assegurar! Però m'hi esforço tant com puc. Perquè, per treballar al costat d'un equip de gent tan excepcional com el que treballo, cal esforçar-s'hi per estar mitjanament a la seva alçada. Són uns cracks! És un equip increïble, em diverteixo moltíssim amb ells. Suposo que ja m'ho veuen a la cara quan ric pels descosits de les seves expressions, els seus gests o les seves frases còmiques... tot i que no els ho dic gaire sovint que, amb ells, passo molt bones estones. Aquesta vegada és al costat del Salva, dels Joseps, del Quim, de la Rosa, del Josep Mª, de la Rosita, de l'Annabel i del Ferran, que actuo. Però n'hi ha un munt més amb qui, malgrat no coincideixo amb ells aquest cop, també passem grans estones quan actuem plegats. I això que les hores d'assaig són intempestives, tenim tots son i estem cansats perquè hem tingut un dia ben atabalat i l'endemà cal llevar-se d'hora i, de vegades, al teatre hi fa fred perquè la calefacció està apagada... Però, malgrat tot, m'agrada!
Es tracta d'una obra còmica que ja tenim gairebé a punt, aquest vegada. El Grup Escènic Navàs, doncs, estrenarà, per Fira de Primavera de Navàs, que si no vaig equivocada caurà els propers dissabte 17 i diumenge 18 d'abril, una nova obra còmica (de fet, en seran dues de breus, una darrere de l'altra) que farà riure fins i tot als més ensopits!
No us la perdeu! Ens encantarà poder gaudir del vostre caliu i de poder sentir les vostres rialles des del públic. Això, per a un actor (amateur) no té preu!
Mil gràcies i a seguir gaudint d'aquest art per molt i molt de temps!

PD: Quan tingui els horaris exactes, us ho comunico! ;)

"BORRACHA"

Gràcies a un dels millors nois del planeta i bon amic meu, l'Edu, vaig conèixer el Miquel. El Miquel era l'encarregat de dirigir, durant tot el dia d'ahir, el rodatge del nou videoclip d'un dels meus grups de música preferits, STROMBERS, per al seu llançament a nivell espanyol. I, gràcies al Miquel, vaig poder-hi aparèixer d'extra/figurant! Amb un look tant "texà" com vaig poder trobar, amb texans, camisa blanca màniga curta, armilla texana i bambes converse, jo, tota decidida, cap a Cardona falta gent!
Quan en tingui el resultat, ja el penjaré.
De moment, i malgrat ser-hi puntualment a les 9 del matí amb una cara de son que feia caure de cul, l'experiència va ser molt bona, m'ho vaig passar molt bé, i vaig poder veure com treballava l'equip de professionals del Miquel & companyia de ben a prop!
El resultat serà molt bo, n'estic segura!
Aquí us deixo la cançó de "Borracha". Ara, l'han reeditada i hi ha força canvis tant musicals com, fins i tot, de lletra (aquesta és l'original del seu primer disc)!
Ah, i no us ho perdeu, la lletra la va escriure el BERTO, el qual va venir a fer-hi la seva aportació artística particular, també! ;)



PD: i, no us emborratxeu gaire, que queda lleig! Petons!

Fa riure... :)

PD: No en sé la font, ho dic d'entrada perquè podria ser que no fos cert. Però, si ho és, no m'estranyaria gaire tampoc. Hi ha de tot pel món... :P Oi?

---- 4 ----

El número 8 és el meu preferit! I no per cap superstició estranya, no...
Sinó perquè era el número que duia a la samarreta en Hristo Stoichkov, el meu ídol! :) Em sembla que era, justament, el seu caràcter al camp i a la vida en general allò que més m'agradava d'ell! ;p (Us sona? M'hi assemblo, o què?)!

Avui, en fa 4 només... però no deixa de ser la meitat de 8! Per tant, és un gran dia.
Un gran dia perquè 4 en són moltíssims per saber si una cosa es vol o no es vol... però també en són poquíssims, amb un futur ben llarg per endavant!

Endavant, sempre endavant! Oi?
Per molts anys més!

Ah, i TTM ;)

Per què?

De vegades hi ha coses que no acabo d'entendre. Bé, no només de vegades, no, sinó ben sovint em costen d'entendre segons quines situacions, maneres de fer, comportaments, actuacions, allò que diuen i allò que fan, que, sovint, no concorda, etc.
I fins a un cert punt, si parléssim de gent aliena a mi, ho podria mig entendre: ni m'hi va ni m'hi ve res, és normal, doncs, que no ho entengui tot, no?
Però quan es tracta de gent que tinc al meu voltant, amb un grau de proximitat més o menys elevat, segons s'escaigui, no m'acaba de cabre al cap.
Una de dues: o jo m'havia fet una idea totalment diferent de com eren en realitat, o bé sóc jo que, sense voler-ho, acabo resultant, per als altres, totalment diferent de com em perceben d'entrada.
És evident que no cal que tothom conegui el meu caràcter fort a primera vista. Si la relació esdevé estreta i ens acabem agafant confiança i estima, ja ho aniran veient i, si de debò volen continuar tenint-me al seu costat, ja trobaran la manera de "suportar-me". No ho creieu així? No cal dir que, per part meva, hi ha d'haver també la part d'esforç pertinent perquè això sigui possible. Això és evident! Però tampoc vull deixar de ser com sóc ni de pensar com penso perquè no agradi a tothom.
Hi ha mil maneres de fer, de dir les coses i d'actuar; i aquí rau la gràcia de la diversitat en general, si no, quin avorriment!; però perdre l'identitat pròpia perquè als altres no els agrada... mira, tu, i disculpeu-me l'expressió, "que s'hi posin fulles"!
I és que jo realment penso que un caràcter fort, com el meu, no és sinònim de dolent. Senzillament vol dir fort, que cal saber portar, que no és ni dòcil ni fàcil, però que amb bones dosis de comprensió i de sinceritat, i amb manca d'enganys i de jocs poc ètics de sotamà, em sembla que tampoc no deu costar pas tant!
I és que qui encara és al meu costat sap que, de dolenta, no en sóc pas. No me'n veig ni m'hi sento, ans al contrari. Sempre procuro ajudar a qui ho necessita, fins i tot si no ho tinc a l'abast i se m'escapa de les mans. Fins i tot llavors ho intento, tot i que més d'una i de dues vegades, n'he sortit escaldada! Per què la gent confon l'ajuda que els ofereixo? Tinc l'esperança que, algun dia, tothom qui l'ha confosa s'adoni que només era això, ajuda! Que les escridassades que alguna vegada hi hagin pogut haver, vegin que no van ser res més que escridassades per mirar de millorar les coses, res més. I que el fet que, per aquests motius poca-soltes, m'hagin anat apartant del seu costat, vegin que van ser, això, motius poca-soltes!
Jo continuaré tal com sóc ara! (D'acord... sí, sóc taure, del morro fort i tot això que diuen dels taures..., però bé, què?, no vaig pas poder triar el símbol del zoodíac, quan vaig néixer, no?).
Les decepcions que et vas emportant, durant la vida, dels altres, costen d'oblidar. I les coses, per molt que les vulguis canviar, quan ja han decebut, ja han decebut... i res torna a ser de la mateixa manera que abans de la decepció. Però sí que és d'agrair una paraula amable, que reconegui que es van equivocar amb tu, que et van malentendre. Això sempre és d'agrair, oi? Almenys, per a mi, sí que ho és.

Ell, el té ben merescut!

Als grans grans, ja poden passar anys i panys, que mai no s'obliden.

El Pepe n'era un!