Tic-tac, tic-tac, tic-tac...

No hi ha temps per a res... Coses, coses i més coses no paren d'aparèixer, com bolets, a la meva agenda. Ja no hi ha cap espai buit... tinc els caps de setmana fins a finals de juny pleníssims... Que si comunions, pacs de la UOC, teatre, taller de teatre, sopars i dinars, caps de setmana de rural, exàmens oficials de l'EOI, la feina, les retencions a la carretera cada matí, ...
El ritme és frenètic i el meu cos i la meva ment comencen a sentir-se, una mica, només una mica, col·lapsats!
Culpa meva!? Segur que sí... però no puc evitar emplenar els foradets de la meva agenda amb coses que vull i que m'agrada fer, amb coses que sento el deure moral de fer, i amb coses que, encara que no tinc gaire ganes de fer, vull acabar perquè ja les he començades i, quan jo em proposo una cosa, no la deixo fins que no l'acabo!
Però, mentrestant, el temps passa i ahir ja va fer 29 anys que corro per aquests móns de Déu... Bé, que corro és un dir, perquè amb la de coses que porto a la motxilla i a l'esquena, córrer, allò que se'n diu córrer, no gaire! El temps córre per mi i jo només puc caminar, feixugament, al seu costat amb la llengua fora i buscant una pedra prou grossa on aturar-me a reposar! La trobaré?

PD: Fotografia d'Emilio Jurado.