Il·luminades d'estiu... :)

Segurament que ho fa la calor... gairebé n'estic segura. Una calor insuportable que no para de fer-me suar com un pollastre a l'ast i que, a més a més, em col·lapsa el cervell.

Però, aquí us deixo, un parell de tonteries que m'han passat pel cap aquests dies, mentre barrinàvem la millor manera de dur a terme el nostre proper projecte amb els de teatre i la col·laboració extraordinària d'un gran artista navassenc el nom del qual no us revelaré encara! ;)

- 1a tonteria: m'agradaria que a Navàs hi hagués un museu!!! Sí, sí, un museu d'art contemporani i actual, que comenci de 0 i que recopili tot allò que es mereix passar a la posteritat!!! ;)
Evidentment que em van dir que m'havia il·luminat... però, de debò, jo ho deia en sèrio... :) Fins i tot se'm va acudir la primera peça que hi podria anar i tot... ;P

- 2a tonteria: ser, com sóc, tan coi de pàmfila que, cada vegada que llegeixo de nou el poema següent, em cau una llàgrima. "Oda a la Pàtria", de Bonaventura Carles Aribau. Per a mi, un dels millors poemes que s'han fet mai:

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

Que val que m'haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Vinga, a veure si refresca una miqueta el temps, i deixo de delirar d'aquesta manera... ;)

Bon estiu a tothom!!!