dimarts, 20 de maig de 2008

Mirades

Avui m'ha vingut de gust inventar un text narratiu, per primera vegada, a veure què tal em surt. Aquí el teniu:

"Jo me’l vaig mirar per primera vegada a través del visor de la càmera de fotos abans d’asseure’ns tots a taula. Gairebé ni es movia, parlava a poc a poc i fluixet, i d’una manera estranya, poc usual entre els que érem allí; segons com, semblava que li fes vergonya i tot dirigir la mirada més enllà de la línia que dividia els del seu voltant de la resta dels assistents al dinar.
A mi em recordava tant a algú que conec! Però tant! I per això no podia deixar de mirar-lo. Em sembla que se’n va adonar i tot...; i si no ho va fer, devia ser perquè és ben despistat... perquè n’hi havia per adonar-se’n. Però no en fa la cara, no, de despistat. De fet, tot ell és un enigma: tan alegre i extravertit que se’l veu en segons quines situacions, i tan tímid que es torna en segons quines altres.
La càmera de fotos em va servir d’escut durant tot l’àpat; no només va dur a terme la funció que li pertocava com a tal, la d’immortalitzar aquells moments més còmics i anecdòtics amb coneguts i amics que allí hi havia, sinó que també em va permetre d’observar-lo més sovint del que hauria fet altrament, si no hagués estat a través del filtre.
Un somriure tímid, mitja rialleta poc sonora i algun acudit de tant en tant era tot allò que se li escapava de dir. Ell observava, s’ho mirava tot des del seu lloc, des de darrere de l’ampolla d’aigua que tenia a les mans, des de la seva perspectiva particular, diferent.
Me’l vaig mirar una i una altra vegada, i encara una altra... No podia deixar de mirar-lo de tant en tant. Em sembla que es devia desgastar una mica i tot, de tant que me’l vaig mirar.
En sortir del local plovia. Feia vent i una mica de fresca i tot. Un cel que no acompanyava gens a aquella estona tan càlida de restaurant que acabava de passar. Jo duia un paraigua, prou gros per a dues persones, tres fins i tot, ben acostadetes l’una de l’altra. La temptació d’oferir-li que m’acompanyés a aixopluc de la pluja sota del meu paraigua va ser tan gran que fins i tot em vaig atrevir a intentar plantejar-li. Un moment de dubte... un pessigolleig a la panxa... unes tremolors als braços que mai abans no m’havien agafat tan fortes... Evidentment, però, va ser un intent fallit, perquè a mi em va agafar de bracet la meva amiga de la infància que també havia vingut al dinar, ja que totes dues fem teatre amateur i, a aquell àpat, hi estàvem totes dues convidades; i a ell el va aixoplugar la noia amb la qual havia vingut al dinar.
Quin somni que hagués estat, tanmateix, si l’hagués pogut tenir al meu costat ni que només hagués estat un instant, oi?
Ja no hagués estat una mirada a través del visor de la càmera... sinó que hagués estat un encreuament de mirades, més properes, més sinceres, més dolces, més de tu a tu.
Durant l’estona del cafè, que va ser en un altre bar de la zona perquè el restaurant on érem ja tancaven, tres quarts del mateix. Jo xerra que xerra, vida amunt i vida avall, amb un altre noi que també és una passada; però ell, en canvi, a segon terme. Altra vegada reclòs en el seu món, sense dir res, dret a darrere del grup. Amb una constància persistent feia rodolar els glaçons del seu cafè amb gel pel got, com si volgués que es desfessin de cop, com si tingués pressa, com si el neguitegés alguna cosa. Però no ho semblava si no t’hi fixaves bé, perquè ell transmet calma i serenor a la vista de tothom.
Me’l vaig mirar una altra vegada quan es va acomiadar de tots.
Semblava cansat, badallava cada dos per tres... i es va retirar, amb tota la calma, la discreció i la serenor que li van ser possibles.
Jo me’l vaig mirar per darrera vegada quan obria la porta del bar per marxar a fora.
Jo me’l vaig mirar, per última vegada aquell dia, en aquest moment.
Em vaig girar i vaig continuar parlant amb l’altre noi.
Un segon més tard, en dirigir la mirada altra vegada cap a la porta inconscientment (o conscient, no ho tinc clar del tot) ja no hi era. Jo havia notat quelcom... em pensava que potser ell també m’havia mirat quan jo no me n’adonava... però la veritat és que ara ja no ho podré saber mai."

3 comentaris:

Laura rus ha dit...

"morajela"? atreveix-te sempre!

jo tantes vegades m'ho hauria hagut d'aplicar... soc tan cagadeta per aquestes coses... jejeje


petonsss

Maria Jesús Rodríguez Melero ha dit...

Carai!
Quina situació! Jo m'apunto al comentari de la Laura. Si no ens atrevim a fer-ho no sabrem mai si ens hem equivocat.
Però la imatge de la càmera és sensacional. És com ser invisible davant dels altres. Un testimoni privilegiat de moments que queden capturats per sempre i un espai per gaudir de sensacions que poden passar desapercebudes.
Magnífic el teu relat!

Gemma ha dit...

Moltes gràcies a totes dues. Malgrat que es tracta d'un relat fictici, no dic que no hi hagi punts de sensacions viscudes alguna que altra vegada, fa temps.
Tanmateix, que us agradi em fa feliç. M'encoratja a seguir-ne escrivint d'altres! Mil gràcies.
Val a dir, però, que ni que hagués estat real, coneixent-me com em conec, no hagués mogut ni un dit i m'hagués passat l'oportunitat per davant... :(

Una abraçada!

Gemma