Ara

Ara que estic de baixa perquè m'han operat i tinc més temps del compte per fer tot allò que durant el meu estrés quotidià no tinc temps de fer...
Ara que puc estar-me estones llargues (tot i que dreta o estirada a sobre del llit, asseguda no) davant de la pantalla del portàtil i estudiar, llegir, investigar coses, aprendre, distreure'm...
Ara que passo més hores al meu piset que no al carrer o fora de casa...
Ara que llegeixo totes les pàgines d'aquells llibres que durant la resta de l'any no trobo mai temps per llegir...
Ara que...
Ara és quan em decideixo d'escriure una nova entrada al blog, que fa dies que tinc una mica abandonat (que deu ser la trajectòria habitual dels blogs a la tardor, perquè vaig voltant pels meus blogs amics i ningú no és gaire prolífic últimament... :( i és una llàstima, perquè són gent amb mil idees i una redacció que ratlla la perfecció; però bé, ja vindran èpoques millors, no?).

I ara també és quan he tingut temps de rumiar en fets i anècdotes que m'han passat darrerament. N'hi ha de bones i de no tan bones, com sempre. Però m'agradaria destacar-ne una que em va fer molta il·lusió i que em va passar fa una setmaneta aproximadament.
Feia temps que no sabia res de res d'una persona amb qui m'havia escrit alguns mails ja feia uns quants mesos. No és que haguéssim tingut mai tracte directe, sinó que jo en sabia coses perquè ho preguntava, m'interessava pel que feia, etc. És una persona que sempre he admirat i que encara admiro ara. I, casualitats de la vida, un fet puntual, gràcies a un bon amic comú, vam començar a parlar un dia. Bé, qui diu parlar, diu enviar-nos correus electrònics. Però va arribar un dia en què no en vaig rebre cap de tornada. De primer no em volia amoïnar més del compte, perquè ja sé que és una persona molt ocupada i que fa moltes coses i que segurament que no devia ni tan sols tenir temps per consultar el correu electrònic. Però d'altra banda, no podia deixar de preguntar-me si jo havia fet o dit res que l'hagués molestat. Potser ha llegit el meu blog i no li ha agradat alguna cosa que hi he escrit, em deia jo. Però llavors em treia aquesta idea del cap, perquè pensava que segurament no sap ni que escric en un blog i no el llegeix. O potser, no ho sé, no li interessa el més mínim mantenir una correspondència virtual amb algú que ni li va ni li ve. Punt. En aquest sentit, no hi podia fer res, cadascú és lliure de triar a qui vol tenir al costat i a qui no, oi? I durant un temps vaig no pensar-hi, perquè tampoc m'hi volia capficar més del compte. Al capdavall, si mai no havíem parlat directament abans, perquè llavors ens haguéssim intercanviat 3 o 4 correus, tampoc era certesa de res, no? I van passar els mesos.
Però de tant en tant jo encara hi pensava, sobretot quan reenvies mails comunitaris i vas resseguint la llista de gent que tens a la llibreta d'adreces, i passes per sobre del seu nom, però no el marques perquè penses que no cal ompli-li la safata d'entrada amb correus que segurament no li interessen. Si els personals ja no els llegeix, imagina't els que són comunitaris. Però la idea que d'aquella persona feia temps que no en sabia res, no em marxava del cap. Després em vaig preocupar, potser li havia passat alguna cosa que no li permetia respondre els correus, i com que no tenia cap altra manera de comunicar-m'hi, doncs no ho podria esbrinar pas... En aquest sentit, fins i tot vaig preguntar a una amistat seva que treballa amb mi (tot i que no l'he vista mai personalment, perquè som a departaments diferents i només ens coneixem per telèfon) si en sabia res, que jo feia temps que no en tenia notícies, i si sabia si estava treballant en algun projecte nou que l'ocupava molt de temps, o si en sabia res en general, vaja. Aquesta persona, que té un nom que m'agrada molt, nom de continent, també em va dir que feia dies que no en sabia res i que les seves filles, motiu pel qual ells eren amics, també feia dies que no jugaven juntes ni es veien gaire.
Total, paciència i a esperar, em vaig dir jo. Potser algun dia en tornaràs a saber alguna cosa.
Abans d'arribar a la setmana passada, entremig, vaig veure una pel·lícula que me la va fer recordar. Una pel·lícula que van emtre per TV3, canal d'una de les empreses del grup de la CCMA, en què jo treballo.
I finalment va arribar la setmana passada. En una de les meves activitats habituals, hi era. Hi era després de tant de temps de no saber-ne res. Hi era, i una de les primeres coses que va fer en veure'm va ser explicar-me perquè no havia donat "senyals de vida" en tant de temps. Mireu si n'era de senzill, i jo tant complicat que m'ho havia fet, eh: s'havia mudat de casa, no tenia internet a la nova, quan anava a la biblioteca pública no s'hi estava gaire estona i tenia tants correus que no donava l'abast de lectura i resposta, i estava molt ocupat amb projectes i coses. Però ni s'havia enfadat amb mi, ni li havia passat res, ni res de res de res.
Bé, o almenys a mi no m'ho va semblar.

No sé quan podré tornar-hi a parlar una estoneta. Però em va fer il·lusió retrobar aquesta persona després de tant de temps, em va agradar parlar-hi, vaig estar contenta de saber-ne quelcom després de gairebé un any sense tenir-ne cap nova.
Només espero que aquesta persona també se sentís bé de parlar amb mi de nou.
Si és així, i si mai llegeixes aquest post, per què no m'escrius quatre ratlles, ni que siguin anònimes, de resposta? Em faria il·lusió, molta il·lusió.

Una abraçada i fins aviat (espero)!