dimecres, 26 de novembre de 2008

Perduda en l'infinit!

M'encanta mirar els estels abraçada al teu cos càlid.
La llum que desprèn cada puntet lluminós perdut en la immensitat de la negror de l'univers m’hipnotitza. Podria passar-me hores i hores observant-los, sense dir res, talment com el moviment de les onades del mar o les espurnes d'una llar de foc encesa, només escoltant la teva veu dolça que m'explica les constel·lacions i què és què, o senzillament notant l'aire càlid de l'estiu o gèlid de l'hivern a la cara.
Quan el fred apreta, evidentment, només es fa suportable si m'abraces amb totes les teves forces.
Si fa caloreta, n'hi ha prou que m'agafis la mà i pugui sentir-te ben a prop meu.
I si en sóc de feliç amb poca cosa, oi? No em cal gaire més per passar una estona agradable al teu costat.
I quan plou i els estels no es veuen, o quan fa tant de fred que ni les guilles no gosen sortir dels seus amagatalls, sempre em queda el meu cel particular. Un cel fet a mida, que puc observar quan vull. Un cel que, les nits en què m'endormisco sola a dins del llit, em transporta al teu costat talment com si m'abracessis i em fessis un petó dolç i suau als llavis, un petó de bona nit.
M'encanta perdre'm en l'infinit!

5 comentaris:

marta ha dit...

Algú pot estar ben content d'aquests pensaments :)

Gemma ha dit...

;)

Maria Jesús Rodríguez Melero ha dit...

Inventem el cel, la terra i la vida que volem perquè els desitjos es materialitzin. Posant un trocet d'ànima en cada intent perquè de la nostra força floreix l'amor al voltant nostre.
No falla mai! Així que invenar-se el cel és el primer pas per accedir-hi.
Un petó!

VALENTÍ GUBIANAS i ESCUDÉ ha dit...

Que bé que escrius! Ja et tinc enllaçada al meu bloc!

Aleix a estones ha dit...

Hola Gemma! a través del bloc del Valentí he descobert el teu, i he fet una passejada...està molt bé, tot el que dius! A partir d'ara, quedes enllaçada al meu. Per cert, visita'l quan vulguis!

Una abraçada