dijous, 28 de gener del 2010

A casa meva cagàvem el tió, res de Pare Noels!

Quan ja havíem acabat de sopar, amb aquells nervis de.. “a veure què em cagarà aquest any?, ens hem portat bé, oi?, ens ha de cagar moltes coses”, el meu pare portava el tió a la cuina. El tapàvem ben tapat amb una manta de color rosa, mig esparrecada, però anava bé igualment eh, i vinga cops i més cops…

El picàvem tan fort, la meva germana i jo, perquè volíem que cagués taaaant… que una vegada, de tant fort que el vaig picar, se’m va trencar el bastó i tot. Sort que no va passar res, perquè vam continuar picant amb el bastó de la meva germana.

Primer sempre ens cagava les joguines més grosses i els paquets que feien més volum. I després, de mica en mica, anava cagant cada vegada menys coses i més petites. Una rajola de torrons, algunes monedes de xocolata… Fins que ja no cagava res més

I aquest any ja no vaig cagar el tió. Ja no toca! De fet, ja fa temps que no toca!

Aquest any jo era amb el meu xicot i la seva família, i el que vam fer va ser anar a fer una visita a la seva iaia, a l’abuela, a la residència d’avis del seu poble.

Quan hi vam arribar estaven acabant de sopar. No devien pas ser més de quarts de 7 de la tarda… però allí els fan sopar molt d’hora, pobres, perquè, també els posen a dormir ben dora.

L’abuela estava asseguda al costat d’una altra dona, que també ja havia acabat de sopar. A l’abuela li va costar de conèixer-nos, però aquesta altra dona, aquell dia, ho va tenir claríssim: es va aixecar amb la cara il·luminada i amb un somriure d’il·lusió, que es va agafar al braç del meu sogre. Ens va prendre per la seva família.

ES PENSAVA QUE ÉREM LA SEVA FAMÍLIA.

Fins que una senyora de les que les cuiden no la va agafar de les mans i li va recordar que nosaltres no érem la seva família, que la seva família POTSER ja l’aniria a veure un altre dia, que no es va adonar de la realitat.

I vaig plorar molt, i el meu xicot em deia que no ho fés, que no passava res, que era una dona gran i que s’havia confós… que era normal.

Però jo no podia deixar de pensar en quants dies devia fer que no rebia cap visita, aquella pobra dona.

I pensar que en realitat té una família. Però no la van a visitar mai. Sembla estrany que un gest tan fàcil, com una simple visita, els costi tant!

Tant de bo, aquell dia, hagués tingut un tió per regalar-li una família de veritat!

4 comentaris:

Ada Guilà ha dit...

Jolín que trist Gemma, realment les residències són llocs que serveixen, molts cops, d'abandó per les famílies i és realment molt trist, sort que l'abuela de l'Emilio tenia algú com vosaltres, la família, que la va anar a veure en dies com aquests en que tant es necessita la família.

Pel que fa el tió, a mi també m'agradava molt i ja fa anys que no ho fem. Però el dia de Nadal encara sento el meu germà, cada any, cada any cada any sens falta que diu: que no caguem el tió? I es que fan falta nens petits que amb aquella il·lusió als ulls encara creguin en fer cagar el tió.

Gemma ha dit...

Ei paia!

T'ha agradat?
Va ser el monòleg que vaig fer servir dimarts! ;)
I, a més a més, tot ens va passar de debò. O sigui que més real no podia ser!

A veure si t'animes a tenir nens i, encara que visquin a França, els ensenyis això de cagar el tió. Segur que els encantarà! No?

Petons i fins aviat!

Gemma

Ada Guilà ha dit...

Ei Gemma! Doncs sí, m'ha agradat molt! Segur que tindràs molta sort, ja veuràs! Petons!

joanfer ha dit...

Una història tendre i trista.
La veritat és que és una pena arribar a gran i que acabis arraconat per aquells que tant has estimat...