dimarts, 2 de març del 2010

Per què?

De vegades hi ha coses que no acabo d'entendre. Bé, no només de vegades, no, sinó ben sovint em costen d'entendre segons quines situacions, maneres de fer, comportaments, actuacions, allò que diuen i allò que fan, que, sovint, no concorda, etc.
I fins a un cert punt, si parléssim de gent aliena a mi, ho podria mig entendre: ni m'hi va ni m'hi ve res, és normal, doncs, que no ho entengui tot, no?
Però quan es tracta de gent que tinc al meu voltant, amb un grau de proximitat més o menys elevat, segons s'escaigui, no m'acaba de cabre al cap.
Una de dues: o jo m'havia fet una idea totalment diferent de com eren en realitat, o bé sóc jo que, sense voler-ho, acabo resultant, per als altres, totalment diferent de com em perceben d'entrada.
És evident que no cal que tothom conegui el meu caràcter fort a primera vista. Si la relació esdevé estreta i ens acabem agafant confiança i estima, ja ho aniran veient i, si de debò volen continuar tenint-me al seu costat, ja trobaran la manera de "suportar-me". No ho creieu així? No cal dir que, per part meva, hi ha d'haver també la part d'esforç pertinent perquè això sigui possible. Això és evident! Però tampoc vull deixar de ser com sóc ni de pensar com penso perquè no agradi a tothom.
Hi ha mil maneres de fer, de dir les coses i d'actuar; i aquí rau la gràcia de la diversitat en general, si no, quin avorriment!; però perdre l'identitat pròpia perquè als altres no els agrada... mira, tu, i disculpeu-me l'expressió, "que s'hi posin fulles"!
I és que jo realment penso que un caràcter fort, com el meu, no és sinònim de dolent. Senzillament vol dir fort, que cal saber portar, que no és ni dòcil ni fàcil, però que amb bones dosis de comprensió i de sinceritat, i amb manca d'enganys i de jocs poc ètics de sotamà, em sembla que tampoc no deu costar pas tant!
I és que qui encara és al meu costat sap que, de dolenta, no en sóc pas. No me'n veig ni m'hi sento, ans al contrari. Sempre procuro ajudar a qui ho necessita, fins i tot si no ho tinc a l'abast i se m'escapa de les mans. Fins i tot llavors ho intento, tot i que més d'una i de dues vegades, n'he sortit escaldada! Per què la gent confon l'ajuda que els ofereixo? Tinc l'esperança que, algun dia, tothom qui l'ha confosa s'adoni que només era això, ajuda! Que les escridassades que alguna vegada hi hagin pogut haver, vegin que no van ser res més que escridassades per mirar de millorar les coses, res més. I que el fet que, per aquests motius poca-soltes, m'hagin anat apartant del seu costat, vegin que van ser, això, motius poca-soltes!
Jo continuaré tal com sóc ara! (D'acord... sí, sóc taure, del morro fort i tot això que diuen dels taures..., però bé, què?, no vaig pas poder triar el símbol del zoodíac, quan vaig néixer, no?).
Les decepcions que et vas emportant, durant la vida, dels altres, costen d'oblidar. I les coses, per molt que les vulguis canviar, quan ja han decebut, ja han decebut... i res torna a ser de la mateixa manera que abans de la decepció. Però sí que és d'agrair una paraula amable, que reconegui que es van equivocar amb tu, que et van malentendre. Això sempre és d'agrair, oi? Almenys, per a mi, sí que ho és.

4 comentaris:

joanfer ha dit...

Vaig sentir una vegada que per a demanar perdó de veritat, calia dir tres coses: ha estat culpa meva, no tornarà a repetir-se, què puc fer per esmenar-ho. Generalment molts es salten el tercer pas; alguns no arriben ni al primer.
Sóc del que pensa que el conflictes s'han de resoldre dialogant. Així pots veure els dos punts de vista enfrontats i les coses acaben veient-se sempre d'una altra manera.
Jo estic molt lluny de tenir un caràcter fort. Al contrari. I amb les persones que el tenen, és ben curiós, ho m'hi entenc a la perfecció, o no hi ha forma de conviure. En qualsevol cas, no podem pensar que ens hem d'avenir amb tohom. És una qüestió de química, suposo.

(Ostres, quin rotllo t'he fotut, gairebé em surt un post sencer! jajajaj)

Gemma ha dit...

Gràcies Joan. No m'ho havia parat a pensar mai, això de les 3 coses, però tens molta raó ara que ho dius!
De debò, merci!

Lluís Gerard ha dit...

Encara que pensis que tens un caràcter fort, penso que no has fet mai res amb mala fe, com a mínim en tot el que jo he vist. I que per sobre de tot, sempre mires pel bé de la majoria. Potser ho podries canviar un concepte diferent com "caràcter cívic". Una altra cosa que passa sovint és que hi ha gent vol ser escoltada però a la vegada no vol escoltar, a aquests ni cas.
Estic segur que si penses que el que fas està ben fet, sigui en benefici teu o de la gent que t'envolta, de ben segur que està bé, que no te maldat.

Gemma ha dit...

Gràcies Lluís Gerard!
De fet, jo no m'ho pensava fins que un dia em vaig adonar que tothom em deia el mateix: que tinc mal caràcter, que sóc del morro fort, que patim, que patam. I, davant de les evidències de tothom, no m'ha quedat cap altre remei que anar-ho assumint, de mica en mica.
Però això sí que és cert, que no faig mai res pensant en que puc fer mal als altres. Almenys, no conscientment. Gràcies pel comentari, m'ha alegrat molt de rebre'l, de debò.
Una abraçada.