Si ho comparo... s'hi assembla!

No sabia si m'agradaria el poblet. Tenia por que m'hi hagués de quedar sense sentir-m'hi prou còmoda. Tenia por de sentir-me lluny de tot, lluny de les arrels i de tot allò que em defineix, només acaronada per la textura suau i càlida de l'aigua salada quan em banya els peus, en caminar per la sorra humida, qualsevol tarda d'estiu.
Tenia sensacions estranyes, contradictòries. Em feia il·lusió, però alhora tenia por.

Cotxe aparcat, zona blava, alarma del mòbil posada per saber quan arriba el límit de la zona blava. Era d'hora encara. Fem temps a la terrasseta d'un bar, al casc antic, perdut enmig de carrerons estrets però acollidors que voregen el mar i que donen personalitat a la part més bella de l'indret costaner en què em trobava. Era un poble desconegut per a nosaltres, però que de moment ens abraçava dolçament. Per sempre?

Casualitats de la vida, vaig transportar-me, per moments, al poble en què jo estiuejava quan era un infant. Casualitats de la vida, allí vaig tornar a sentir la mateixa sensació que fa 20 anys enrere, quan jo jugava a fet i amagar amb la meva germana, a la plaça del costat de l'església, vora el mar, en aquelles acalorades vesprades, mentre mons pares prenien un refresc a la taula de la terrasseta del bar del costat de la plaça on jugàvem la Met i jo.
Casualitats de la vida, allí també hi havia una plaça al costat de l'església, amb arbres i una font d'aigua potable enganxada en una de les parets exteriors de l'església, envoltada d'arbres i de fanals de llum més aviat esmorteïda. Casualitats de la vida, feia la mateixa olor que aleshores, temps ençà. Casualitats de la vida, o potser no tantes casualitats, m'hi vaig sentir bé. Una sensació de benestar em va recórrer el cos, em va fer posar la pell de gallina i em va arrencar un somriure dels llavis.
"Què tens?", em digué. "Res, només recordava com m'agradava d'anar a aquell poble, amb mons pares i ma germana, quan era una nena", vaig contestar-li.

No sé si hi acabaré fent parada. No sé si el preu del totxo arribarà a baixar suficientment com perquè m'ho torni a plantejar. No sé si tornaré mai més a sentir aquesta sensació que creia haver oblidat però que va venir-me a la memòria, com un llampec, només de sentir-me en una situació semblat a la de fa 20 anys. Només sé que el poblet em va agradar. Era un desconegut per a mi, però em va agradar. I no se sap mai per on ens durà la vida, oi?