dimecres, 11 de juny de 2008

Un llop amb pell de xai!

Si em poso a la pell d'ella, puc deduir que, aproximadament, es deu sentir així, tal com ho narro a continuació. Almenys, jo m'hi sentiria si em passés a mi:

"Un sentiment d'impotència t'omple de cap a peus quan t'adones que una persona amb qui havies confiat i compartit tantes coses, amb qui havies parlat de la vida i de la mort, de l'amor i de la soledat, del bé i del mal, del cel i de l'infern, de sexe, drogues i rock'n'roll, i per a qui gairebé et deixaries tallar un braç si calgués, li ha caigut la pell de xai que el cobria i ha mostrat la negror que el consumeix per dins.

La pregunta que em queda a dins és: realment n'és conscient del mal que ha fet i que pot continuar fent amb el seu comportament? Sap que fer el que ha fet no és ètic ni moral ni digne de qualsevol professional com ell ni de ningú en general? S'adona que té un problema i, tot i així, segueix amb aquesta pràctica abominable que fa esgarrifar només de pensar-hi? O és un malalt a qui cal saber entendre i ajudar, si convé?

Vull pensar que és la segona opció... però, ni que sigui així, per què no ens ha demanat mai ajuda? Per què no ha confiat en nosaltres per tal de solucionar el problema que té? Suposo que, perquè per més malalt que sigui, sap, sent i nota en el seu cor que això que fa no està bé. Si no, a què haurien de venir les seves fugides del món cada cop que reincideix? Per què s'hauria d'aïllar de tothom i, sobretot, de les víctimes a qui acaba de fer mal, cada vegada que hi torna? És conscient que és un monstre? Un monstre que necessita ajuda, però, i que potser pot convertir-se en persona... No ho sé.

I no és fins ara que sé tota la veritat que no he pogut anar lligant caps de moltes coses que han passat i que no acabava d'entendre del tot. Ho atribuíem a un baix estat d'ànim, principis de depressió... però no, la cosa era molt més greu. Tant, que fins i tot l'han hagut de cessar de la seva professió legalment. No ha estat fins ara que hem entès moltes coses.

Per dins meu s'hi barregen tot un seguit de sentiments contradictoris. Molt contradictoris. D'una banda és repugnant pensar que una amic teu pot haver fet això que has descobert, de pura casualitat i ja al cap de temps; se't regira l'estómac, et fa fàstig, vaja! I sobretot quan era un ferm defensor de tot allò que jo també defenso i que crec per sobre de tot...
Però d'altra banda, no puc deixar de pensar que jo estimo aquest amic meu com qualsevol altre amic de debò que tingui. I saber el que ha estat capaç de fer, no deixa de fer-me llàstia i pena, i m'inspira un sentiment de voler-m'hi apropar d'alguna manera. Tinc a les meves mans l'opció de donar-li un cop de mà? O només seria complicar més les coses (que no seria ni la primera ni l'última vegada que em passen experiències mai viscudes abans per voler donar un cop de mà)?

Què he de fer? És un llop, sí, un llop que si bé no ha matat mai a ningú, sí que ha ferit unes quantes vides innoscents, menors i desestructurades... Però ha estat sempre un llop? Els llops "humans" són llops de naixement i essència, o són llops que s'hi han tornat degut a algun motiu que la vida els hagi fet viure? L'he de perdonar? Bé, de fet, ell no sap encara ni tan sols que m'hi he enfadat i que estic a punt d'odiar-lo per sempre més... o no, o potser que estic a punt de perdonar-lo i de donar-li aquella mà que no ha pogut trobar enlloc més sempre que ha reincidit en aquest acte fastigós una i altra vegada. Ho sap la seva família, com és ell?
I, per què ha estat ara i no fa un temps, o bé mai, que he sabut tot això del meu amic? Segurament que hauria estat molt més feliç no sabent-ho! Ja ho diuen, oi, que "ojos que no ven, corazón que no siente"? A mi em dol l'ànima, ploro, i no sé com fer-ho per assumir, primer de tot la situació, perquè em sembla que no la tinc prou assumida del tot, encara; i segonament per actuar en conseqüència."

1 comentari:

Maria Jesús Rodríguez Melero ha dit...

Doncs no sé Gemma!
Depèn del mal que hagi causat aquest llop. Hi ha coses que cal perdonar, encara que no ens correpon a nosaltres arreglar.
Si és un monstre que necessita ajuda, millor deixa-ho en mans d'un professional. Que per això són.
El perdó és la millor opció perquè és un sentiment positiu que ens beneficia.
La qual cosa no vol dir que puguis seguir sent amiga seva. Una cosa és perdonar... i una altra ben diferent és seguir confiant en algú que no mereix la teva confiança. I la confiança és una cosa molt fràgil. És un vincle que quan es trenca costa tornar a reconstruir.
Sempre és espantós descobrir la part negativa de les persones. Però val més tenir els ulls oberts, encara que el que vegis t'esgarifi.
Val més saber la veritat.
Una abraçada!