dimarts, 16 de desembre de 2008

Una catifa de rei per al meu poblet!

Feia dies que no hi pujava, i ja ho començava a trobar a faltar.
La gent de la capital, vulguis que no, ja actua de la mateixa manera que la gent de poble, ja! Ben abrigadets de bon matí surten a comprar el pa, la fruita o el peix fresc, passegen pels carrers amb la bufanda que els tapa el nas i només els deixa veure els ulls i el vapor d'aire calent de l'expiració, i els guants,... però qui està acostumat a ser de poble, em sembla que mai s'acabarà d'acostumar a la fredor i indiferència d'una ciutat, més o menys gran. I és que no és el mateix! La gent del meu poblet també surt ben abrigadeta de bon matí a comprar el pa, la fruita o el peix fresc, però quan et passen pel costat, et coneguin més o menys, et fan una rialla amable i potser, amb això, ja n'hi ha prou per estar contenta una bona estona. Això qui menys, perquè sovint hi ha el "bon dia, què tal?", o l'"abriga't bé, noia, eh, que avui ha glaçat a la nit", entre d'altres.
I això, qui no ho ha viscut des de petit, li costa d'entendre-ho. Però qui sí que ho ha viscut i arriba un moment en què no ho té, ho troba a faltar!
Però bé, no us volia parlar del caliu dels pobles, avui! N'arribo a voler a parlar, i faig una dissertació de 30 pàgines... ;)
Avui volia mostrar la meva admiració per una part del meu poble que des que jo tinc consciència sempre hi ha estat, que a tota època de l'any és preciosa, i que l'altre dia quan vaig pujar a casa des de feia molts dies, em va captivar de nou.
Els arbres robustos que majestuosament fan filera a banda i banda del passeig, mig despullats per l'època de l'any en què som, semblava que, avergonyits, no deixessin acabar de caure les poques fulles que els queden a les branques per no destapar del tot les seves vergonyes i quedar nus enmig del fred gèlid hivernal. De primer les havien fet tornar de tots colors, abans de deixar-les anar. I les que ja havien caigut, amb una multiplicitat de colors que em sembla que ningú s'atreviria mai a comptar de tants que n'hi havia (ocres, grocs, color terra, rogencs, verds esgrogueïts, marrons, grisos...), formaven una catifa impressionantment bonica al llarg de tot el passeig. Una catifa de rei! Una catifa de rei per al meu poblet!
I és que el passeig del meu poble mai pot deixar indiferent a ningú: a tota època de l'any s'hi viu una sensació diferent, però alhora molt reconfortant. A l'estiu el trobem ple de gent que intenta fer-se passar la calor bo i conversant amb amics i coneguts a les diverses terrasses que hi ha; el passeig és ple de vida llavors. A la primavera, els arbres que havien perdut les fulles dues estacions ençà, rebroten i verdegen d'aquella manera tan vital; torna a haver-hi vida, al passeig! A la tardor, què us n'he d'explicar? Tot cicle de vida necessita un principi i un final per poder tornar a començar... oi? Les fulles, que ja arriben al seu final, cauen per deixar pas a unes noves generacions de fulles encara més verdes i més boniques. I, mentrestant, ens deixen un paisatge idíl·lic de tardor que ja ens agradaria de poder contemplar cada dia. Hi ha vida, també, llavors! I a l'hivern, amb les festes, les llums de colors que vesteixen els arbres despullats i que fan caliu enmig del fred, el gel i de vegades la neu, i la gent que, amb una mica més de pressa perquè el fred els empaita, corren amunt i avall per tenir-ho tot a punt per festes, també omplen de vida el passeig!
Com t'enyoro poblet meu, quan fa molts dies que no et vinc a veure!

2 comentaris:

marta ha dit...

I en tenim de fotos d'aquesta catifa?

Gemma ha dit...

No... Fetes meves, no... Potser en puc trobar alguna que hagi fet algú altre, però de moment, només tinc la imatge al meu cap.

De totes maneres, què més bonic que cadascú se la pugui imaginar com més li agradi, no? ;) O pujar a veure-la algun dia... :P

Petons!