A la meitat del camí

Avui, que ja en pot comptar cinquanta,

s'atura un moment i tomba el cap enrere.

Quin traç han seguit les petjades

que mig segle enrere van començar a caminar?

Per quins indrets estranys,

sense por, l’han arribada a portar?

Enmig del seu jardí de flors

n'hi albira dues d’especials,

formoses, tendres i boniques; fràgils.

Ai si amb un sol braç les pogués aixoplugar!

Perquè d’adversitats, a la vida,

n'hi ha a grapats;

i si no s’encaren amb fermesa,

constància, paciència i amor,

es fan més difícils de superar.

Un follet, llavors, la veu i li demana

si està contenta de ser on és,

si se sent orgullosa de tot esforç fet.

Tot just ara es troba

a la meitat del camí.

Quants somriures li resten,

com fins ara, encara per oferir!

Quantes mans li manquen,

com fins ara, encara per allargar!

Quantes bones paraules guarda,

com fins ara, encara per aconsellar!

Quants petons suaus té,

com fins ara, encara per fer!

Ara toca mirar endavant, sempre endavant!

I amb un somriure dissimulat,

ple de bons records

i carregat de noves il·lusions,

la Ramona es posa, de nou,

altra vegada a caminar!

Si, és cert, ja n’han passat cinquanta,

però quants més que en queden per comptar!

Per molts anys mama!

Gemma & Noemí