A mi m'agrada ser així... alguna objecció?

Oi que sí? D'acord? Ok?
No? Ho ho creieu? Oi? Potser no?
Potser sí?
Val? Però... Perfecte! Genial! M'enteneu?
Ho voleu? De acuerdo? Yes! No!
Òndia! I tant! Oi tant que no!
Oi tant que sí! No ho creieu, vosaltres, també?
També? També! També...
Però? Tanmateix! Quina passada!

[...]

Jo, Gemma Gudayol i Sanclimens, en plenes facultats mentals, declaro que, d'acord amb la meva condició de correctora lingüística de català acreditada per la Junta Permanent de Català de la Generalitat de Catalunya, i també llicenciada en Traducció i Interpretació al català, entre d'altres estudis diversos que tinc, sóc perfectament conscient de l'ús del meu llenguatge quan escric correus electrònics, quan escric textos formals, quan parlo en entorns no professionals i quan parlo en termes estàndards.
I, perquè així consti, firmo aquesta entrada del meu blog personal en el lloc i la data que figuren al final del text, davant de qualsevol individu que em conegui, ni que sigui mínimament, i sàpiga com escric des de fa més de 4 anys, el qual, perquè hagi fet un curset recent d'escriptura de textos, es cregui amb dret de venir a dir-me que segons la seva opinió no redacto bé els textos que redacto.
(Incís: en un curs d'aquesta índole, com a mínim, t'han d'ensenyar la diferenciació de registres, contextos, escenaris, finalitat del text, etc., ja que no podem tractar tot text amb els mateixos criteris, això ho sabem tots, oi?).

Des de la feina, a avui dimecres 30 d'abril de 2008 (aniversari del meu amic Edu, que en fa 26 ;) ).

Gemma Gudayol i Sanclimens

PD: Jo sóc així, i a qui no li agradi com ho faig, té dues opcions: seguir-me llegint igualment, criticant-me, i arriscar-se a que, a banda d'escriure entrades del blog despotricant-ne, l'ignori per sempre més; o bé deixar de llegir-me! :) Així de fàcil, així de senzill, així de ràpid! Oi que sí? No ho creieu? ;p

Petonets!

Fora fantasmes! :)

Hi ha fantasmes i fantasmes...

Als que jo vull fer referència ara no són els de carn i ossos, no són aquells individus físics que es volen fer més els xulos que qualsevol altre i van de "fantasmes per la vida".
Tampoc em vull venir a referir als fantasmes que, per més que t'hi esforcis, encara et recorden moments del passat, bons o dolents (normalment solen tendir a ser més negatius que positius, però bé, sempre n'hi ha de tots, no?).

Avui em vull venir a referir a aquells fantasmes "emprenyadors", als que per més superades que tinguis les coses, en algun moment concret que, per circumstàncies diverses va ser un moment clau a la vida quan ho vas viure, sempre apareixen, sense saber per quin motiu.
Sabeu a quins fantasmes em refereixo? M'enteneu?

Doncs bé, avui m'he adonat, amb dos dies de retard, que un d'aquests fantasmes que durant més de 4 anys m'ha anat "emprenyant" (per fer servir el verb que calca l'adjectiu amb què he descrit aquest tipus de fantasmes) cada 27 d'abril... ENGUANY ja no ha vingut! Ja no hi és! L'he pogut fer fora... Visca!

I mira que en vaig tenir, d'oportunitats, diumenge eh, perquè entrés fàcilment a la meva ment, perquè les portes no van estar tancades en cap moment... però no va entrar. No sé per què, però no hi va entrar! I avui, quan de sobte m'he adonat d'això mentre conduia camí de la feina, m'he alegrat per tot el dia.

Qui diu que el temps no serveix per a res? Qui diu que el temps, trigui més o trigui menys, no fa la feina ben feta? A mi, no només em cura les ferides, sinó que fins i tot em permet fer fora els fantasmes "emprenyadors"!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ja m'ho diu sempre un bon amic meu, que cal que tingui paciència, que no en tinc gens, jo, de paciència, i que això ho fa que sóc jove i que amb el temps ja n'aprendré a tenir-ne. Potser sí. Bé, no, segur que sí! Han hagut de passar 4 anys perquè el dia 27 d'abril no m'irrompés a la memòria, encara que fos breument, el mateix pensament de cada any! 4 anys de paciència, però amb un resultat que ha valgut molt la pena!

Per tant, un somriure als llavis, i a mirar endavant, sempre endavant! :)

(Potser sí que la meva germana acabarà tenint raó i tot, i resulta que sóc més forta del que realment sóc conscient que sóc... ;P).

Moltes gràcies eh... per la felicitació...

Aspirar, fegar, treure la pols i netejar lavabo, de tot el pis; parlar per telèfon amb una de les meves millors amigues de la universitat que em felicitava pel meu aniversari i amb qui feia molt de temps que no parlava; descansar una estoneta per mal de cap; anar a buscar el pa, del dia; començar a preparar la "teca" del vespre pels convidats; i dutxar-nos i vestir-nos... amb menys d'un matí de temps d'un diumenge.
Llavors el viatge, a velocitat legal, la que toca, per no ser objectes de rebre cap multa ni tampoc posar en perill ni la nostra vida ni la dels altres ocupants de la carretera...
Manresa-Balsareny: 15-20 minuts, en funció de la retenció que et trobes de sortida...
Dinar familiar, amb unes poques ganes d'assistir-hi que ni os cuento... però que acabes fent l'esforç perquè clar, pobres, és Festa Major del seu poble, t'hi han convidat i et sap greu dir que no...
Avisem que anem tard, que se'ns ha complicat la cosa. No pas més de 20 minutets eh..., però sí, una mica tard! :( Sempre procuro no fer-ne, de tard. Ara bé, de vegades no es pot evitar.
Arribes i, el seu primer "hola, no patiu, acabem de començar... I, per cert, moltes felicitats" havia desaparegut de la boca, i en lloc d'això, una bronca monumental que ni us explico:
"Que ja està bé, que aquest jovent d'avui dia no són responsables ni són res, que no han estat ben educats (quina culpa en tenen mons pares, que jo arribi tard, eh?), que si es diu a una hora és a una hora, que si tomba que si gira..."!

Doncs sabeu què us dic? Que si no saben valorar l'esforç que vam fer anant a un dinar al qual no teníem ni putes ganes d'anar... Un altre dia, a prendre pel ... home, hi anirà el papa de Roma, a dinar amb ells! Que no pateixin, que si els ha de fer anar tan malament la nostra presència, no se n'hauran de preocupar pas més...

Ah, i fins que no em va dir "per molts anys!", va passar una bona estona llarga...

"Moltes gràcies, moltes gràcies per felicitar-me abans que res i per agrair tan sincerament que vinguéssim eh!!!"

Quin dia tan especial que vaig tenir... i tant! Sort que el dia anterior havia estat fantàstic; cansat però fantàstic. Però aquest capítol deixem-lo per a un altre dia ;)

I al cap d'un dia... jo em desperto! :)

"... de la sang del drac en sorgí un roser de roses vermelles. Sant Jordi en collí la més bonica de totes i la regalà a la princesa en senyal d'amor. FINAL."

Tant de bo la realitat sempre acabés tant bé com les llegendes o com qualsevol conte de fades, oi? Llàstima que això no acabi de ser del tot cert en el dia a dia, ans el contrari!

Tanmateix, tornem a la història de la llegenda de Sant Jordi. A molta gent li pot semblar una llegenda cursi, carrinclona, estúpida fins i tot... Però a mi m'agrada, tu! I m'agrada molt.
M'agrada pel que significa, m'agrada perquè és una diada nostra que tenim, m'agrada perquè... m'agrada per moltes coses.

Ens podem preguntar: cal que hi hagi un dia concret per expressar l'amor vers els éssers estimats? Ja sigui parella, família, amics... sigui qui sigui. Cal que existeixi aquest dia, es digui 23 d'abril, 14 de febrer o com sigui? Cal? I la majoria podríeu dir: i és clar que no, l'amor s'ha de demostrar cada dia, amb les petites coses, amb els detalls quotidians, etc. Una rosa, un llibre... això és consumisme i prou, tu, això és tot pur màrqueting, l'economia ho regeix tot, fins i tot els dies assenyalats...
I segurament aquesta majoria té raó. Ara bé, a mi m'agrada aquest dia, com també m'agrada el 14 de febrer, com també m'agrada... :)

I és que ja hi ha prou dies dedicats a commemorar penes, prou dies de reivindicació en contra d'una i altra cosa, prou dies negatius, que si per una vegada a l'any en tenim un de positiu, ni que sigui fixat, per què li hem de girar l'esquena? Ara comprem una rosa per simbolitzar la llegenda... sí, i què? Que els mossens no es mengen un tros de pa, que ells diuen que beneeixen, en record a no sé quin sopar que va fer Jesús abans de morir? I cap dels creients que van a missa ho troba ridícul, oi que no? Per posar un exemple entre molts d'altres que en podríem trobar.

D'altra banda hi ha el consumisme, sí! Una excusa perfecta per vendre com més roses millor i com més llibres millor! I vinga a editar a corre cuita llibres perquè el 23 es puguin treure a les paradetes del carrer! I vinga a enunciar que tal o tal escriptor signarà llibres a tal o tal lloc a tal o tal hora! I vinga a criar roses d'hivernacle, ara ja no només de vermelles, sinó de tots els colors possibles i inimaginables!
I què? Que potser els tenim enveja? Per un dia que les floristeries poden fer el seu agost o que els pobrets alumnes de batxillerat poden fer algun caleró per anar de viatge a final de curs, els ho hem de recriminar? Cada un mira pels seus interessos, i ben fet que fan! ;) Les immobiliàries i les constructores, fins fa ben poc si més no, no deixaven d'obtenir beneficis a costa del boom aquest dels pisos... i què? Algú els hi deia o hi feia res? No, oi? Doncs que cadascú faci el que cregui més convenient i ja està, home!

I si tenim un dia dedicat a la cultura, doncs tot això que hi guanyem, no? Que prou falta ens fa a tots plegat, estar culturalment ben nodrits! No trobeu? Perquè llavors diguin que la mitjana de la població no llegeix gaire o cada vegada llegeix menys! Si no hi hagués Sant Jordi, digueu-me, com sortiria aquesta estadística? Pobríssima, fijo!

Per tant, benvingut sigui i per molts anys el dia de Sant Jordi, de Sant Valentí i tot aquell que se li assembli!

Visca les diades! :)

Día 27... ¡y 27! ¿Debería de ser especial?

Pues sí, el próximo domingo 27 voy a cumplir 27 años...

A mi me gustaría que fuera un día especial, ya no por el simple hecho de que celebrar un cumpleaños siempre tiende a ser motivo de alegría, sino porqué va a ser un día único, que jamás se repetirá en mi vida: nunca más en mi vida, un 27 de abril cumpliré 27 años... ¿verdad?

¿Os ha pasado ya a vosotros, ese día? ¿Habéis ya coincidido con el día de vuestro cumpleaños en el cual cumplís la misma cantidad de años que tal día en cuestión? ¿Si sí, se os presentó un día diferente a los demás, o fue como todo el resto de días del año, o, al menos, como todo el resto de días de cumpleaños de los años anteriores?
A mi hermana le pasó el año pasado: cumplía 23 años el día 23 de febrero... Y, según ella, no hay nada diferente en tal ocasión...

Lo peor de todo es que eso es precisamente lo que me temía... que nada diferiría de los demás días del año, incluso de los demás cumpleaños que he vivido hasta ahora.
Sólo pasa que va a ser domingo... y, por lo menos, este año me ahorro las "pastitas" del curro, jejejejjeejejjejejejeje ;) Siempre queda bien decir que como caía en fin de semana, es por eso que no las llevo... jajajajja. ¡Aunque, a decir verdad, ese año no las hubiera llevado igualmente ni que hubiera caído en día laboral! ¡No me apetece, mira!

Mis ansias de que sea un día diferente y especial se pueden comparar, supongo, con otros días que supuestamente tendrían que haber sido especiales y que, en el fondo, fueron tan normales como cualquier otro. Se me ocurre, por ejemplo, el fin de año del 1999 hacia 2000. Cambio de siglo, cambio de milenio, cambio de todo... ¿Y cuál fue la diferencia respecto de otro fin de año cualquiera? Ninguna... al menos para mí. Pues domingo, imagino, que será un cumpleaños como cualquier otro... haré 27 años, sí... ¿y qué? ¡Seguramente que la gente se va a acordar mucho más del santo de mi abuela, como siempre me ha pasado en mi familia, que de mi cumpleaños! ;)

A lo mejor me llevo una sorpresa y los astros se conjuran para brindarme un espléndido y maravilloso y diferente cumpleaños... Pero, ¡no lo veo yo demasiado probable!

Sea como sea, tanto si llueve como si hace viento (si llueve, me alegraré, por la escasez de agua que tenemos aquí), tanto si me felicitan como si no, tanto si se trata de un día especial como no... lo importante será que habré cumplido otro año más, ¿no?
Otra semilla de mi árbol particular, esparcida por el camino de la vida, que espero fructifique como todas las demás para ofrecerme un futuro un poco más repleto de la experiencia de andar por tal vía.

¡Felicidades a todos los que cumplís años hoy, mañana o cualquier día! ¡Tantos tirones de orejas como años cumpláis! Y un besazo de regalo... ¡muah!

"Mentiders"

Aquesta és l'obra que tenim en cartera actualment en un dels dos grups de teatre amateur de què formo part.

D'una banda, faig "Pastorets" des de fa uns quants anys (n'he perdut el compte, ja) a Balsareny (antigament, a la Colònia Soldevila). M'agrada fer-ne, és una tradició ben bonica quan s'arriba a Nadal. I jo, com tots els de casa de tota la vida, sóc persona de gaudir de les tradicions, de les festes populars, de la cultura local, etc. M'omple, em sento bé participant-hi... no sé com explicar-ho. Potser el fet de ser de poble, i no de ciutat, hi té força a veure, no ho sé, però sigui com sigui, malgrat els meus camins em portin a indrets més llunyans o més propers a la cultura popular de tota la vida, em seguirà agradant tot aquest món.

I de l'altra banda, faig teatre amateur amb el Grup Escènic Navàs, des de fa més pocs anys, des del 2005. Amb ells he pogut interpretar ja 3 obres còmiques, una per a cada festa major, de les quals n'he après molt i penso que encara em queda molt camí per aprendre.
Però quan una cosa t'agrada, i t'ho passes bé duent-la a terme, sempre que no t'acabi absorvint fins a límits massa absorvidors, valgui la redundància, per què has de plantejar-te no fer-la?
I és que una mica em passa això... faig tantes coses, tinc tant poc temps per a mi mateixa, que de vegades em plantejo deixar de fer-ne moltes que estic fent, d'entre les quals hi ronda el teatre.

Però la sorpresa fou grata, l'altre dia, quan li vaig comentar al meu xicot que tornaria a representar "Mentiders" el proper 3 de maig a la mostra nacional de teatre amateur que es durà a terme pel pont de l'1 de maig a Pineda de Mar! "Mentiders", sobretot per la dificultat de poder-la traslladar a qualsevol teatre a causa de les dimensions i del gran volum del seu decorat, des que la vam estrenar l'estiu passat per festa major de Navàs, no l'havíem tornada a fer enlloc més, cap bolo, cap altra representació... i a mi personalment em va fer molta peneta: tant d'esforç preparant-la, per només fer-la 2 vegades en un mateix dia, i que allí es quedi? Noooooooooooooooo! Si més no que valgui la pena l'esforç i que la puguem dur a d'altres llocs... :) I ara ha sortit aquesta oportunitat! Tornar a riure mentre l'assagem, tornar a passar aquells nervis, nervis positius, d'abans de sortir a escena, tornar a gaudir dels aplaudiments del públic quan s'acaba (esperem que hi hagi públic i que els agradi mínimament per aplaudir, ni que sigui una mica ;) ), tornar a.... bé, com us ho diria, tornar a viure tots els bons moments que un esdeveniment com aquest et comporta.

La meva cara somrient, doncs, quan li explicava al meu xicot que la tornaríem a fer, em sembla que no es pot descriure: estava contenta, em sentia amb ganes de sortir corrent cap a l'escenari per assajar-la de nou, de tornar a recordar el text que tinc una mica oblidat, de... una felicitat que m'estava dient, indirectament, que això, almenys no de moment, no puc deixar de fer-ho, de dur-ho a terme! La UOC em supera, la feina del dia a dia amb els meus horaris sempre canviants m'ocupa més temps del que voldria, les hores de viatge, l'estudi d'idiomes.... tot m'absorveix i no tinc temps per a mi... Però una cosa tinc clara, i encara més després de sentir-me com em vaig sentir en aquell moment tan breu mentre comunicava la reempresa de l'obra de teatre, i és que NO penso deixar de fer teatre amateur en molt de temps!

Per tant, ja ho sabeu, si teniu ganes de venir a veure com gaudim a sobre l'escenari d'una passió que a tots els que en fem ens omple, teniu una cita amb la mostra nacional de teatre amateur a Pineda de Mar, pel pont de l'1 de maig d'enguany! :)
Si hi treieu el cap, no dubteu a passar-nos a saludar eh!

Una abraçada, per a tots els amants del teatre, i per als que no ho són també!

Estic enfadada amb el món?

La meva germana, una gran persona i podríem dir que de les que més m'importen en aquest món, sempre em diu de broma: "un dia, Gemma, et contractaré perquè vinguis a casa nostra (fent referència a casa seva i del seu xicot) perquè ens solucionis els problemes del dia a dia, aquells per als quals ens fa mandra moure'ns i en canvi, tu, en un plis els tens arreglats...".

I ella ho diu de broma... però a mi em fa rumiar, i em fa rumiar molt!

M'emprenya que la gent no compleixi amb allò que ha de complir per llei, o per justícia, o per moral, si més no... i m'emprenya de tal manera, que remoc cel i terra fins que trobo que tot s'ha tornat a posar al seu lloc.
Tant a nivell pràctic com a nivell moral.

Això em porta a enfadar-me amb el món, com diria la meva germana. "Gemma... o m'ho sembla a mi, o estàs enfadada amb el món en general?".
I jo sempre penso que ni una cosa ni l'altra, que senzillament vull que tot funcioni com als altres també els agradaria que funcionés si els passés a ells...
Però no sempre ho tinc al meu abast... i si passa això, que no està al meu abast real que les coses funcionin, ve la frustració...

La meva germana té raó, no caldria que m'ho prengués tot tan a pit, oi que no? Però, si no ho faig així, no sé de quina altra manera fer-ho!
Algú en té la més remota idea? Com ho encaro per no semblar que sempre estic enfadada amb el món? ;)

Take it easy, Gemma... otherwise... ;)

Fins aviat!
Gràcies per tot Met!

What a pity...

Recent events happened within the company where I work just have helped me to open my eyes a bit more... not just regarding the attitude of my collegues (if they deserve being so-called) at work towards people around them, but towards our society in general.

What a pity...

Although are still there some people who would do anything for helping others in spite of not obtaining anything in exchange, the huge other majority wouldn't move a single finger to defend or help a collegue, for instance.

Where have we reached nowadays? Is our society so selfish than you cannot even trust your collegues at work? Is there so much hypocrisy that no-one can think, not even for a short moment, to others instead of always to oneself? What are they afraid of?

I would not like having been in the skin of my sacked collegue, who recieved the support of hardly anybody apart from those belonging to the company's Trade Union!
Can you simply imagine that those who you consider your friends or collegues do not do anything to support you during your dismissal?

At least now I know that if this happens eventually to me, for instance, in the future, I will just be able to count on few people there (if they are still working there, of course!). And, as it would be said in my birth language: "one can just trust to himself for solving his or her own problems", meaning that do not expect others to help you when you need it; use your own strength to make your way on, otherwise no-one else will do it for you!

I hate this society where I live in... so selfish, so individual, so competitive... Until where will it reach? Hope not so much further...

Always ahead, sempre dritto, siempre adelante, immer gerardeaus, toujours en avant, sempre endavant!

De què ens serveix mirar enrere quan ja no hi ha res que pugui canviar allò que s'ha esdevingut?
Per aprendre'n dels errors, sí... però...

Per què hem de malgastar moments de la nostra vida pensant en què hagués pogut passar si... i deixar-nos perdre allò que se'ns presenta davant nostre?

El passat ja no tornarà! Si era un passat dolent, més val així... i si era un passat meravellós, sap greu que s'hagi acabat però no serveix de res lamentar-se'n. El regust de la dolcesa sempre ens quedarà a la boca, però a banda, si mirem sempre endavant, els nostres horitzons s'obriran per mostrar-nos camins i oportunitats que ni tan sols ens podem imaginar!

Ens ho deixarem perdre?

Deixem enrere allò que ens atabala, allò que ens ofega, allò que no ens deixa viure amb l'harmonia que voldríem viure... I obrim pas a tot allò que ens pot omplir de debò!

Sempre endavant! ;)