dimarts, 29 d’abril de 2008

Fora fantasmes! :)

Hi ha fantasmes i fantasmes...

Als que jo vull fer referència ara no són els de carn i ossos, no són aquells individus físics que es volen fer més els xulos que qualsevol altre i van de "fantasmes per la vida".
Tampoc em vull venir a referir als fantasmes que, per més que t'hi esforcis, encara et recorden moments del passat, bons o dolents (normalment solen tendir a ser més negatius que positius, però bé, sempre n'hi ha de tots, no?).

Avui em vull venir a referir a aquells fantasmes "emprenyadors", als que per més superades que tinguis les coses, en algun moment concret que, per circumstàncies diverses va ser un moment clau a la vida quan ho vas viure, sempre apareixen, sense saber per quin motiu.
Sabeu a quins fantasmes em refereixo? M'enteneu?

Doncs bé, avui m'he adonat, amb dos dies de retard, que un d'aquests fantasmes que durant més de 4 anys m'ha anat "emprenyant" (per fer servir el verb que calca l'adjectiu amb què he descrit aquest tipus de fantasmes) cada 27 d'abril... ENGUANY ja no ha vingut! Ja no hi és! L'he pogut fer fora... Visca!

I mira que en vaig tenir, d'oportunitats, diumenge eh, perquè entrés fàcilment a la meva ment, perquè les portes no van estar tancades en cap moment... però no va entrar. No sé per què, però no hi va entrar! I avui, quan de sobte m'he adonat d'això mentre conduia camí de la feina, m'he alegrat per tot el dia.

Qui diu que el temps no serveix per a res? Qui diu que el temps, trigui més o trigui menys, no fa la feina ben feta? A mi, no només em cura les ferides, sinó que fins i tot em permet fer fora els fantasmes "emprenyadors"!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ja m'ho diu sempre un bon amic meu, que cal que tingui paciència, que no en tinc gens, jo, de paciència, i que això ho fa que sóc jove i que amb el temps ja n'aprendré a tenir-ne. Potser sí. Bé, no, segur que sí! Han hagut de passar 4 anys perquè el dia 27 d'abril no m'irrompés a la memòria, encara que fos breument, el mateix pensament de cada any! 4 anys de paciència, però amb un resultat que ha valgut molt la pena!

Per tant, un somriure als llavis, i a mirar endavant, sempre endavant! :)

(Potser sí que la meva germana acabarà tenint raó i tot, i resulta que sóc més forta del que realment sóc conscient que sóc... ;P).