Qui ho havia de dir?

Em llevo, em fa mal, sí, però penso que ho puc aguantar. Esmorzo i em prenc tots els medicaments: antibiòtic, antiinflamatori, etc.

Me'n vaig a la feina, em fa un mal horrible només de seure al cotxe i intentar conduir. Tanmateix, ho faig, amb tensió, amb esforç, però ho faig.
Llei de Murphy, la meva companya arribarà tard perquè va al metge, i jo em trobo retencions de trànsit. Bé, què hi farem, almenys he pogut anar a treballar, penso jo.

El dolor s'intensifica. Quan m'assec, a la cadira, a la tassa del vàter, on sigui que m'assec, em tiba, em fa més mal que no pas quan estic dreta. Tot i que la meva manera de caminar d'autòmata tampoc no denota gaire alegria, que diguem.

Aguanto fins havent dinat, però al final no puc més. Me'n vaig d'urgències i deixo la feina abans d'hora.

Altra vegada el malson del cotxe. Una horeta fins a casa. Se m'han ofert molt amablement per dur-me però no ho he acceptat. Em sap greu, cadascú té les seves coses, i no cal anar molestant els altres.

Me'n vaig al pis, agafo els papers, mons pares apareixen per ajudar-me (prèvia trucada per part meva), aviso a ma germana i a uns amics, i directe cap a la clínica.

El metge que m'atén, amb un segon de veure-ho, en té prou per dir... "vaig a veure si hi ha cirurgià disponible, si no en tenim aquí t'enviem a l'altre hospital, però això t'ho hem d'obrir avui mateix". Imagineu-vos si era gros...

Un parell o tres d'hores d'espera, mentrestant una analítica de sang i un calmant directe a la vena, i a esperar que acabin totes les operacions planificades per poder entrar jo a quiròfan.

Només ha estat cirurgia ambulatòria, no pas de quiròfan pròpiament dit. Però és que de moment només ho han drenat, més endavant hi haurà l'operació de debò. Amb epidural inclosa, que és una de les coses que més temo... però bé, si s'ha de fer, es fa, no?

De moment, uns dies de baixa, seure tant poc com pugui, i cures cada dia. Espero que aviat ho torni a tenir ben curat.

Qui m'havia de dir a mi, un dimarts normal i corrent com qualsevol altre, que amb un sol dia em passarien tantes coses! La vida és així, oi? Mentre puguem anar saltant els obstacles rai... que diuen, no?