Jo anava al volant, conduint de Navàs a Manresa, a la tarda, cap a quarts de 6. És l'hora que el sol decideix de deixar-nos en aquesta època de l'any, per tal de donar pas a la nit i, consegüetment, a un nou dia ple de llum i claror l'endemà. Però abans de marxar, quan en té ganes i està de bon humor, pinta el cel tan bonic com sap. Una multiplicitat de colors càlids i suaus, de primer grocs ataronjats i després ja més vermellosos, van traçant el seu rastre abans no es pongui darrere les terres llunyanes de l'horitzó.I les siluetes del paisatge més elevat s'observen precioses amb aquest fons de colors. Montserrat, per exemple. Una estampa genial, digna de ser fotografiada i enregistada per sempre. Llàstima que jo conduïa i no portava la càmera a sobre! ;)
Aquests tons em van transportar 3 anys enrere, al 2005, quan, des d'una llacuna d'un indret perdut de la selva amazònica del nord del Perú, pescant piranyes a sobre d'una canoa que tenia més pinta d'enfonsar-se que de res més, també se'ns va anar fent fosc i el cel es tenyia, també, d'aquests colors tan bonics. I és que les postes de sol, les miris des de la part del planeta que les miris, sempre encisen. Oi?
D'aquell dia de desembre de 2005 sí que en tinc el record fotogràfic. Aquí us el deixo.
Una abraçada ben càlida per a tothom!
3 comentaris:
Una fotografia preciosa! Ja fa tres anys que la Noe era al Perú? :O Com vola el temps...
Escolta, algun dia podriem fer un cafè, eh?
Petonsss
Es veritat, va ser genial, jo també ho recordo molts cops! Recordo més el Mogli nedant al riu ple de cocodrils i nosaltres allà esperant amb un sol lot i les serps pul·lulant per allà.... uaaaaa! adrenalina! jajjaajjaa
Vaya tela... tens raó Ada. Aquesta foto també la tinc, i fotem una cara d'incrèdules... jajajajjajajjajaja! No ens va passar res perquè Déu no va voler eh, perquè vaya tela. Però va ser genial! Jo hi tornava! :)
Fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada