Ella es pensava que tothom era bona persona per naturalesa, que ningú no enganyava ningú sense motiu, que no hi havia necessitat de deixar-se dominar només pels instints d’animal que tothom té a dins, que amb la veritat sempre per davant es podia anar molt lluny. I ella, això s’ho aplicava, i tant que s’ho aplicava!
Ell, tanmateix, sembla que no ho veia de la mateixa manera. I és que en el fons només es va tractar d’això, de no veure les coses de la mateixa manera, de no voler el mateix, de no... Això, i res més que això va ser allò que els va portar al fracàs total. Bé, si més no, fracàs per a ella. Perquè, ... ell ..., ell ben content!
La Glòria, sense saber ni com ni perquè, després de força anys de conèixer el Llorenç i mai haver-s’hi fixat més enllà de la veu tan dolça que tenia, aquell Nadal se’n va enamorar com una boja. Es va enamorar d’un home que ella veia inaccessible, hi havia massa entrebancs pel mig: era casat, era deu anys més gran que ella, a banda de la seva afició per les litografies i alguns pensaments polítics, tenien poques coses en comú, ... Vaja, un enamorament que no s’aguantava per enlloc! I ella ho tenia clar, i intentava actuar en conseqüència sense que ningú s’adonés d’allò que li passava.
Ho intentava, sí, però no ho va acabar d’aconseguir. Un bon amic del Llorenç se’n va adonar a la primera de canvi. Se’n va adonar, però a ella mai no li va comentar res. Tampoc no és que haguessin parlat mai més de 4 paraules seguides, amb en Sebastià! La manca de confiança amb ella i l’amistat que en Sebastià tenia amb en Llorenç hi van tenir força a veure. Però no només se’n va adonar en Sebastià, d’això... sinó que el mateix implicat en l’assumpte, el propi Llorenç, no va trigar a saber-ho! Tant de bo no se n’hagués adonat mai, en Llorenç, de tot plegat. Potser l’afer amb la Glòria no hauria existit mai i ella no hagués acabat tan feta pols com ho va fer. Però potser havia de passar i ja està, i això va servir a tots dos per construir, a partir del fracàs, el seu camí de nou endavant a la vida. Oi? És clar que, com sempre, a uns els va costar ben poc i a d’altres una bona colla de dies, refer-se de tot plegat... però bé, com sempre li havia dit l’àvia a la Glòria, “no hay mal que por bien no venga”. Tot i que de vegades, segons quins mals, triguen massa a marxar.
Al Llorenç, doncs, sembla que li va agradar sentir-se atret per una noia molt més jove que no pas ell, li donava seguretat a la vida, el rejovenia, vaja!, i va decidir començar a jugar les seves cartes.
Durant les reunions de preparació de l’exposició nadalenca, primer, es dedicava a fer-li saber a ella que s’havia adonat del que li passava i que, segons com, estava disposat a correspondre-li... Com ho feia? Doncs davant de tothom, malgrat que ningú se n’adonava, mirada que es creuaven, mirada que acabava amb una guinyada d’ull per part d’ell. Li encantava guinyar l’ull, hi tenia la mà trencada.
I a la Glòria, tot sigui dit, li encantava sentir-se així, malgrat que cada vegada que s’hi trobava, girava la mirada tan de pressa com podia per dissimular i es posava vermella com un tomàquet. Podia ser possible, doncs, que allò que ella creia impossible, pogués veure la llum algun dia no gaire llunyà?
Continuarà...
dijous, 31 de juliol del 2008
dimecres, 30 de juliol del 2008
Part I
Avui m'agradaria tornar-me a atrevir amb la narrativa de ficció. Aquesta vegada, però, serà un lliurament per parts, un relat que no comença i acaba avui, tot en un, sinó que anirà tenint capítols durant els propers dies... Quan arribi al capítol final, us aviso, don't worry! :)
Ja em direu què us en sembla... ;)
Tothom li deia, sí, però a la Glòria no li importava. Ella a la seva. Per una vegada a la vida, malgrat no ser la seva dinàmica general, s’havia deixat endur més pel cor que pel cap... Però el desenllaç estava cantat des del començament!
Ben cantat, sí... però la Glòria devia ser sorda al principi, perquè fins que li va caure la bena dels ulls no va ser capaç de copsar les notes d’aquella maleïda melodia! I quan ho va fer la van eixordar... eixordar de tal manera que, fins que una altra melodia molt més dolça no va entrar a la seva vida al cap del temps, hi va anar sentint malament, sordejant, vaja.
Llavors tot va tornar a ser harmoniós i ple de joia altra vegada, llavors hi va tornar a sentir bé; però durant un temps, poc temps, tanmateix més intens que mai, va viure encegada per unes notes distorsionadores que ara desitja no haver de tornar a sentir mai més, ni per casualitat.
El subjecte en qüestió es deia Llorenç. Amb la Glòria no havien parlat gairebé mai més de tres o quatre frases de cordialitat seguides. Pertanyien a la mateixa associació, una mena de grup una mica curiós de col·leccionistes de litografies antigues amb qui es reunien cada divendres i cada diumenge, dels últims 3 mesos de l’any, per preparar l’exposició nadalenca que cada any hi havia al casal cultural de la ciutat. El Llorenç era un home discret, passava dels trenta, una mica calb i amb ulleres, estava casat i la seva dona també anava a les reunions de grup, tenia una veu punyent, d’aquelles que no deixen indiferent, i, malgrat que sempre mirava de passar tan desapercebut com podia, era força popular al grup, ja que es tractava de bona part de la seva colla d’amics de tota la vida. Això li donava, en certa manera, una confiança de moviment i d’actuació que pocs tenien al grup. La Glòria, en canvi, havia arribat a entrar en aquell grup una mica de casualitat: coneixia la cosina d’una amiga que hi estava ficada, i una mica engrescada per l’una i per l’altra, s’hi va anar involucrant. Sense gaire veu ni vot, al començament, tanmateix. Els primers anys, potser va ser capaç d’aportar només un parell de litografies al conjunt, però a mesura que passava el temps, se sentia més còmode entre aquella gent, i al final ja tenia força pes al resultat final de l’exposició anual.
La Glòria no tenia parella, feia més d’un any que ella i el seu xicot s’havien separat per desavinences diverses (per estar més estones discutint que no pas contents, més valia deixar-ho córrer, deia ella); feia poc que havia acabat de fer els 22 anys i es pensava que la vida ja només li podia oferir alegries, que de disgustos ja n’havia tingut prou! Però poc sabia que no havia viscut ni la meitat de coses que llavors, més endavant, la farien créixer com a persona i com a dona. Que n’hi quedava, encara, de camí per recórrer després d’aquell Nadal caòtic...
Continuarà...
Ja em direu què us en sembla... ;)
Tothom li deia, sí, però a la Glòria no li importava. Ella a la seva. Per una vegada a la vida, malgrat no ser la seva dinàmica general, s’havia deixat endur més pel cor que pel cap... Però el desenllaç estava cantat des del començament!
Ben cantat, sí... però la Glòria devia ser sorda al principi, perquè fins que li va caure la bena dels ulls no va ser capaç de copsar les notes d’aquella maleïda melodia! I quan ho va fer la van eixordar... eixordar de tal manera que, fins que una altra melodia molt més dolça no va entrar a la seva vida al cap del temps, hi va anar sentint malament, sordejant, vaja.
Llavors tot va tornar a ser harmoniós i ple de joia altra vegada, llavors hi va tornar a sentir bé; però durant un temps, poc temps, tanmateix més intens que mai, va viure encegada per unes notes distorsionadores que ara desitja no haver de tornar a sentir mai més, ni per casualitat.
El subjecte en qüestió es deia Llorenç. Amb la Glòria no havien parlat gairebé mai més de tres o quatre frases de cordialitat seguides. Pertanyien a la mateixa associació, una mena de grup una mica curiós de col·leccionistes de litografies antigues amb qui es reunien cada divendres i cada diumenge, dels últims 3 mesos de l’any, per preparar l’exposició nadalenca que cada any hi havia al casal cultural de la ciutat. El Llorenç era un home discret, passava dels trenta, una mica calb i amb ulleres, estava casat i la seva dona també anava a les reunions de grup, tenia una veu punyent, d’aquelles que no deixen indiferent, i, malgrat que sempre mirava de passar tan desapercebut com podia, era força popular al grup, ja que es tractava de bona part de la seva colla d’amics de tota la vida. Això li donava, en certa manera, una confiança de moviment i d’actuació que pocs tenien al grup. La Glòria, en canvi, havia arribat a entrar en aquell grup una mica de casualitat: coneixia la cosina d’una amiga que hi estava ficada, i una mica engrescada per l’una i per l’altra, s’hi va anar involucrant. Sense gaire veu ni vot, al començament, tanmateix. Els primers anys, potser va ser capaç d’aportar només un parell de litografies al conjunt, però a mesura que passava el temps, se sentia més còmode entre aquella gent, i al final ja tenia força pes al resultat final de l’exposició anual.
La Glòria no tenia parella, feia més d’un any que ella i el seu xicot s’havien separat per desavinences diverses (per estar més estones discutint que no pas contents, més valia deixar-ho córrer, deia ella); feia poc que havia acabat de fer els 22 anys i es pensava que la vida ja només li podia oferir alegries, que de disgustos ja n’havia tingut prou! Però poc sabia que no havia viscut ni la meitat de coses que llavors, més endavant, la farien créixer com a persona i com a dona. Que n’hi quedava, encara, de camí per recórrer després d’aquell Nadal caòtic...
Continuarà...
Was liebe ich? Was hasse ich?
Fa dies que tenia ganes d'escriure alguna cosa al blog amb alemany. Però, ara mateix dubto de si penjar això que he escrit o no, perquè, la veritat, és que si no hagués estat per la correcció del Carles, el meu professor d'alemany, a qui agraeixo infinitament la paciència que té amb els que tot just ens iniciem en l'idioma i l'esforç que ha fet corregint el text (Vielen Dank Carles!), aquest text que ve a continuació no tindria ni cara ni ulls ni res de res.Tot just he fet primer de l'EOI i el nivell, com veureu, és moooooooooooolt baix. Però em fa il·lusió, mira, ja que el títol del blog el tinc en alemany (immer gerardeaus = sempre endavant), doncs volia escriure-hi alguna coseta també en aquesta llengua.
Tracta la meva experiència, el cap de setmana passat, a la platja... Amb les meduses! :(
"Gestern und vorgestern war ich am Vormittag am Strand in El Masnou. Ich liebe den Strand! Wie ich aus einem Dorf in der Nähe von den Bergen bin, liebe ich jede Sekunde am Strand, weil das ist, was ich normalerweise nicht habe.
Die Sonne hat geschienen, das Wasser war perfekt (nicht sehr kalt, nicht sehr warm, und auch sehr transparent), und es war nicht viele Leute da. Ein perfekter Tag, um am Strand zu bleiben!
Aber...
Ja, es ist immer ein “aber...”, doch!
Aber das Wasser war voll von Quallen! Sehr große Quallen! Viele Quallen!
Und ich hasse die Quallen! Ich hasse sie sehr! Ich habe getrost im Wasser geschwommen, als eine super große Qualle neben mir war! Und ich bin zurückgeblieben und ich bin vom Wasser schnell ausgegangen!
Die gelbe Fahne war da, um die Leute zu warnen, denn sie kannten vorab, die Quallen waren da, aber niemand hat auf die gelbe Fahne geachtet!
Mehrere Väter haben probiert, die Quallen zu fischen, aber niemand hat sie am Ende gefischt.
Ich liebe den Strand, aber ich hasse die Quallen! Also... wir können sagen, dass ich den Strand ohne Quallen liebe! ;)
Viele Küsse für euch!
Bis bald."
dijous, 24 de juliol del 2008
"Per què?" d'Strombers
Jo només vull un món molt bonic
com els petons dels meus amics.
Per què hi ha merda pel terra
si el planeta no s'ho pot empassar?
Per què abandonem un gos
si ell només ens volia estimar?
Per què es cremen els boscos
i no ho volem aturar?
Per què multinacionals
no paren de guanyar?
I diu que l'home, espècie intel•ligent,
no hi ha paraules, pel bé que hem fet.
Bastants menys arbres, oxigen per a la gent,
Evolució sostenible...
Perquè jo només vull un món molt bonic
com els petons dels meus amics,
i la natura oxigenada,
i de savis és rectificar
que ningú és perfecte.
Per què el Vaticà és ric i mafiós,
però té tant poder de convicció?
Per què tothom protesta moltes lleis
i no s'arregla res?
Per què els castigats són els pobres
si no han fet res més que néixer en aquest món?
Per què creiem en un Déu bo
si amics meus han mort?
I diu que l'home, espècie intel•ligent,
no hi ha paraules, pel bé que hem fet.
Bastants menys arbres, oxigen per a la gent,
Evolució sostenible...
I diu que l'home, espècie intel•ligent,
doncs a que ve la violència i matar gent.
I l'enveja no regala, ni calma ni un riu de veritat.
Fer fàcils les coses és ser intel•ligent.
Perquè jo només vull un món molt bonic
com els petons dels meus amics,
i la natura oxigenada,
i de savis és rectificar
que ningú és perfecte.
[Bis]
I diu que l'home,
no hi ha paraules,
bastants menys arbres.
Evolució sostenible...
dimarts, 22 de juliol del 2008
Les peces d'un puzle...
Ahir, a la matinada, vaig acabar el puzle que tenia començat, dels Girasols, de Van Gogh! 1.000 peces, una darrere l'altra, es van anar encaixant, amb més o menys dificultat, al lloc que els corresponia. M'agradaria tant que a la vida, les peces, fossin tan fàcils d'encaixar com en un puzle...
Les peces que componen la vida, sovint, si no s'han perdut, s'han descolorit, i si no, se les ha menjat el gos. N'hi ha poques que es mantinguin unides, sense desenganxar-se, per molt i molt de temps.
I comprar-les de nou, a banda que triguen molt de temps en arribar, mai no són les originals, segur que el to de groc canvia, o el blau cel no és tan cel com el primer...
Quan una peça ha caigut, s'ha perdut o se l'ha menjada el gos... és difícil de trobar-hi el pedaç perfecte. I ja ens podem entossudir a reparar-la, ja... que les esquerdes s'hi veuran per més guix que hi posem per cobrir-les.
És en aquests moments del puzle, quan la cosa ja veus que no xuta per enlloc, que m'adono que l'única solució és canviar de puzle. Si no són els girasols, ja serà el Guernica, o la Gioconda, o... però quan un puzle està tan desestructurat que ja no fa goig ni de veure... aire i endavant, sempre endavant! Endavant per tornar a començar amb peces noves, plenes de gent per conèixer, d'il·lusions que encara hem de viure, de llocs per visitar, d'indrets per habitar, ... Allò a què estem acostumats, per ser només allò que sempre hem vist de petits o hem tingut a la vora per circumstàncies diverses de la vida, no significa que sigui allò que ens convingui. Oi que no?
Em sembla que aviat tancaré un cercle que fa massa temps que tinc obert i que no trobo mai el moment per acabar-hi de dibuixar el traç que tancarà la circumferència... El tancaré i em sentiré molt, molt i molt alleugerida. Serà com canviar de puzle! Potser de puzle no, però sí de peça, una peça amb massa pes en mi que no em deixa nedar per la superfície.
Moltes felicitats Roger!
Ahir va ser l'aniversari del meu fillol, el Roger! Va fer 4 anyets... I déu n'hi do, de com n'és d'entremaliat per només tenir 4 anys! :) La seva mare sempre em diu, però, que és un nen molt bo i que té un cor tan gran, que això li disculpa qualsevol entremaliadura que pugui fer. I, de fet, no és per dir-ho ni perquè sigui el meu fillol eh, però té tota la raó del món.
Me l'estimo moltíssim! I a tota la seva family també: la mare Nuri, el pare Jaume i el seu germanet petit d'un any Miquel!
You'r the very best! Un petonàs.
dilluns, 21 de juliol del 2008
"El Cafè del Canonge"
Dissabte vaig tenir el doble plaer de poder anar a sopar en aquest establiment. I dic doble plaer perquè, en primer lloc, hi vaig anar amb la meva germana, i sempre m'agrada tenir una conversa de germana a germana, i ningú més. I, últimament, ho puc fer ben poc sovint. Això fou un primer plaer. El segon plaer va ser perquè aquest local, que aparentment no té res de diferent dels altres, em va sorprendre molt gratament. Segon plaer. Penso repetir, segur!
Una decoració impressionantment bona i acurada i ben triada, un ambient agradable, una carta molt variada i ben assequible, i un tracte tan amable, que a pocs llocs el trobes. I amb això, que jo, al principi era una mica reticent d'anar-hi, eh! Si no hagués estat per la insistència de la meva germana, ni tan sols hagués descobert mai el lloc.
I la particularitat, ara sí, és que aquest local està tutelat per AMPANS, i la gent que hi treballa, són gent que pertany en aquesta associació i que segurament els seria difícil de trobar una altra feina a fora. Gràcies a iniciatives com aquesta, es poden complir il·lusions de moltes persones que, altrament, no podrien veure mai la llum.
"El Cafè del Canonge"
Passatge Canonge Montanyà, núm. 2
08241 Manresa
Tel. 93.872.56.58
canonge@ampans.cat
www.ampans.cat
Us transcric literalment el text que hi ha als fulletons-targeta d'aquest lloc, en què tant s'hi pot esmorzar, dinar, berenar com sopar! :)
El CAFÈ DEL CANONGE és un pas endavant en la història d'un somni que va començar a Manresa fa més de quaranta anys.
Pares i mares amb fills amb discapacitat i persones sensibilitzades pels problemes d'aquelles famílies, van decidir tirar endavant un projecte, AMPANS, per fer créixer en igualtat d'oportunitats uns infants que, fins aleshores, vivien al marge dels seus drets.
Van creure en un futur millor on l'escola, el treball i l'amistat esdevinguessin els principals valors. Van somiar fins i tot poder tenir una casa per als seus fills per quan ells ja no poguessin cuidar-los.
Any rere any, AMPANS ha treballat per cobrir les necessitats de suport i millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat. Avui el ventall de serveis és molt ampli i dóna cobertura a més de cinc-centes persones de totes les edats en els àmbits educatiu, ocupacional, laboral, residencial i tutelar.
El CAFÈ DEL CANONGE neix amb la voluntat de ser una alternativa laboral adreçada a les persones amb dificultats per incorporar-se al mercat laboral ordinari, i alhora, donar resposta a les necessitats d'una atenció integrada.
Volem també participar i col·laborar en la dinamització cultural de la ciutat i formar-ne part activa. Per aquest motiu s'organitzaran exposicions, xerrades, degustacions, tertúlies, etc.
Al CAFÈ DEL CANONGE (el local disposa de connexió wifi) us oferirem cafès, esmorzars, dinars i sopars amb una acurada carta d'amanides, torrades, taules, coques, postres...
Creiem en la feina ben feta i en la capacitat de les persones, en el seu esforç i dedicació.
Creiem en la importància dels detalls i en la força de la il·lusió.
Gràcies per ajudar-nos a fer realitat aquest somni.
I us puc ben assegurar, que d'il·lusió n'hi posen, i molta!
I si en costa de poc, fer feliç a algú, oi? Amb un cafetó una tarda de pluja, un soparet amb els amics, un dinar amb la família, etc., en aquest lloc, i un munt de gent feliç, sense gairebé haver-ne estat conscient.
A partir d'ara, si hem d'anar a sopar a Manresa i trio jo, us duré aquí! Qui s'hi apunta?
Una decoració impressionantment bona i acurada i ben triada, un ambient agradable, una carta molt variada i ben assequible, i un tracte tan amable, que a pocs llocs el trobes. I amb això, que jo, al principi era una mica reticent d'anar-hi, eh! Si no hagués estat per la insistència de la meva germana, ni tan sols hagués descobert mai el lloc.
I la particularitat, ara sí, és que aquest local està tutelat per AMPANS, i la gent que hi treballa, són gent que pertany en aquesta associació i que segurament els seria difícil de trobar una altra feina a fora. Gràcies a iniciatives com aquesta, es poden complir il·lusions de moltes persones que, altrament, no podrien veure mai la llum.
"El Cafè del Canonge"
Passatge Canonge Montanyà, núm. 2
08241 Manresa
Tel. 93.872.56.58
canonge@ampans.cat
www.ampans.cat
Us transcric literalment el text que hi ha als fulletons-targeta d'aquest lloc, en què tant s'hi pot esmorzar, dinar, berenar com sopar! :)
El CAFÈ DEL CANONGE és un pas endavant en la història d'un somni que va començar a Manresa fa més de quaranta anys.
Pares i mares amb fills amb discapacitat i persones sensibilitzades pels problemes d'aquelles famílies, van decidir tirar endavant un projecte, AMPANS, per fer créixer en igualtat d'oportunitats uns infants que, fins aleshores, vivien al marge dels seus drets.
Van creure en un futur millor on l'escola, el treball i l'amistat esdevinguessin els principals valors. Van somiar fins i tot poder tenir una casa per als seus fills per quan ells ja no poguessin cuidar-los.
Any rere any, AMPANS ha treballat per cobrir les necessitats de suport i millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat. Avui el ventall de serveis és molt ampli i dóna cobertura a més de cinc-centes persones de totes les edats en els àmbits educatiu, ocupacional, laboral, residencial i tutelar.
El CAFÈ DEL CANONGE neix amb la voluntat de ser una alternativa laboral adreçada a les persones amb dificultats per incorporar-se al mercat laboral ordinari, i alhora, donar resposta a les necessitats d'una atenció integrada.
Volem també participar i col·laborar en la dinamització cultural de la ciutat i formar-ne part activa. Per aquest motiu s'organitzaran exposicions, xerrades, degustacions, tertúlies, etc.
Al CAFÈ DEL CANONGE (el local disposa de connexió wifi) us oferirem cafès, esmorzars, dinars i sopars amb una acurada carta d'amanides, torrades, taules, coques, postres...
Creiem en la feina ben feta i en la capacitat de les persones, en el seu esforç i dedicació.
Creiem en la importància dels detalls i en la força de la il·lusió.
Gràcies per ajudar-nos a fer realitat aquest somni.
I us puc ben assegurar, que d'il·lusió n'hi posen, i molta!
I si en costa de poc, fer feliç a algú, oi? Amb un cafetó una tarda de pluja, un soparet amb els amics, un dinar amb la família, etc., en aquest lloc, i un munt de gent feliç, sense gairebé haver-ne estat conscient.
A partir d'ara, si hem d'anar a sopar a Manresa i trio jo, us duré aquí! Qui s'hi apunta?
dijous, 17 de juliol del 2008
De mal educats n'hi ha a tot arreu... I sí, a la feina també!
Cada vegada intento posar-me menys nerviosa davant de les coses que abans em feien saltar a la primera... i de debò que ho estic aconsenguint. Si abans li hagués clavat algun moc, avui he callat. M'ha costat, però he callat.No valia la pena discutir amb qui no es mereix ni que hi discuteixin i refredar encara més una relació de companys de feina que ja ratlla la congelació, gairebé.
De totes maneres, ha estat per veure-ho per un foradet. Us ho explico:
A la sala de distensió de la nostra empresa hi ha una taula amb lloc per a 6 comensals (hi solen dinar tots aquells que porten carmanyola, per torns, perquè sempre són més de 6 i no hi cap tothom). Quan algú arriba a la sala per dinar, i algú dels que ja hi és ja està fent el cafè, normalment aquest segon se sol aixecar i cedir el lloc a qui encara ha de dinar. Per educació, per gentilesa, perquè tothom té dret a dinar a l'hora, vaja.
Doncs no: "Jo sóc més xulo que ningú i, malgrat que veig que hi ha gent dreta al meu voltant menjant-se l'entrepà, em quedo tan repapat a la cadira, havent-me acabat fins i tot el cafetó, fins que em roti... És la meva hora de dinar, oi?, doncs l'aprofito fins a les últimes conseqüències, i la resta que es fotin, haver-se afanyat més a venir!" Quin grandíssim xxxxxxxxx, li he estat a punt de dir de tot i més! Encara no entenc com m'he aguantat. I amb això que no era per a mi el lloc eh, ja que jo ja seia en una punta de la taula, ben cofoia...
Total, que al món, de gent maleducada i sense manies, n'està ple, ple fins dalt! Encara no entenc com hi caben tots juntets en un sol món... Jo crec que aviat es faran nosa i, una de dues: o deixen de ser tan arrogants i cedeixen una mica i s'adonen que només posant-hi un granet de sorra el món pot ser molt millor, o això fotrà un pet que val més no veure-ho!
dimarts, 15 de juliol del 2008
Debutant, debutant!
Dijous passat vaig tenir un dels pocs privilegis que potser tindré mai al grup de teatre del meu poble natal en què pertanyo.
I dic privilegi perquè el meu director, d'entre tota la quantitat d'actors i actrius amateurs que té al grup, em va demanar a mi (juntament amb una altra noia del grup, que per a mi, actua molt i molt bé) que fos una de les encarregades de llegir un dels papers de la darrera obra que ha escrit (també li agrada escriure'n, a banda de dirigir-ne), Cobejant el genet, en una lectura que se'n va fer com a cloenda de les reunions mensuals de la Coordinadora de Teatre Amateur de la zona, i que va acabar de ser llegida per diversos membres d'altres grups de teatre amateur de les rodalies. I el meu director es guarda molt de deixar fer una cosa d'aquestes característiques, que a més a més ha escrit ell, al primer que passa!
I això em va fer sentir bé. Bé, perquè jo em pensava que no em valorava gaire i que més aviat m'hi deixava ser, al grup, perquè a mi m'agrada fer teatre però no perquè ho faci prou bé; bé (valgui la redundància), perquè vaig conèixer altres actors i actrius, alguns d'ells excepcionals en dicció i interpretació, d'altres pobles dels voltants que si no hagués estat per això, no hagués conegut pas; i bé perquè vaig passar una vetllada força agradable, voltada de gent que hi entén força de teatre, i d'amics.
Ara bé, quins nervis i quina suor freda i quin patiment que vaig passar! No havia tingut temps de repassar-la gaire, vaig parlar molt i molt fluixet (vaig fer patir al director durant tota l'estona que parlava jo, m'ho va confessar, per por que acabés no sentint-me prou), em suaven les mans i em tremolaven els braços, em vaig equivocar tres o quatres vegades, tenia la boca seca i necessitava beure molta aigua, i vaig errar un parell de moviments... (entre d'altres coses que no dec recordar i que segurament el públic que hi havia allí va notar perfectament).
Però, malgrat tot això, em vaig sentir bé!
Per haver-ho intentat, per haver-ho defensat tant bé com vaig poder, per haver tingut l'oportunitat de fer una cosa que mai abans no havia fet (una lectura teatral davant de públic), per poder, en definitiva, dur a terme una de les meves més grans aficions actuals: fer teatre!
Gràcies.
I dic privilegi perquè el meu director, d'entre tota la quantitat d'actors i actrius amateurs que té al grup, em va demanar a mi (juntament amb una altra noia del grup, que per a mi, actua molt i molt bé) que fos una de les encarregades de llegir un dels papers de la darrera obra que ha escrit (també li agrada escriure'n, a banda de dirigir-ne), Cobejant el genet, en una lectura que se'n va fer com a cloenda de les reunions mensuals de la Coordinadora de Teatre Amateur de la zona, i que va acabar de ser llegida per diversos membres d'altres grups de teatre amateur de les rodalies. I el meu director es guarda molt de deixar fer una cosa d'aquestes característiques, que a més a més ha escrit ell, al primer que passa!
I això em va fer sentir bé. Bé, perquè jo em pensava que no em valorava gaire i que més aviat m'hi deixava ser, al grup, perquè a mi m'agrada fer teatre però no perquè ho faci prou bé; bé (valgui la redundància), perquè vaig conèixer altres actors i actrius, alguns d'ells excepcionals en dicció i interpretació, d'altres pobles dels voltants que si no hagués estat per això, no hagués conegut pas; i bé perquè vaig passar una vetllada força agradable, voltada de gent que hi entén força de teatre, i d'amics.
Ara bé, quins nervis i quina suor freda i quin patiment que vaig passar! No havia tingut temps de repassar-la gaire, vaig parlar molt i molt fluixet (vaig fer patir al director durant tota l'estona que parlava jo, m'ho va confessar, per por que acabés no sentint-me prou), em suaven les mans i em tremolaven els braços, em vaig equivocar tres o quatres vegades, tenia la boca seca i necessitava beure molta aigua, i vaig errar un parell de moviments... (entre d'altres coses que no dec recordar i que segurament el públic que hi havia allí va notar perfectament).
Però, malgrat tot això, em vaig sentir bé!
Per haver-ho intentat, per haver-ho defensat tant bé com vaig poder, per haver tingut l'oportunitat de fer una cosa que mai abans no havia fet (una lectura teatral davant de públic), per poder, en definitiva, dur a terme una de les meves més grans aficions actuals: fer teatre!
Gràcies.
I si ho fos?
Una oportunitat, una persona, un pressentiment, una intuïció, una convicció, un somni, una impressió, una esperança, un desig, un anhel, un... que s'escapa, s'escapa tan de pressa com una estrella fugaç, i que o bé la cacem al vol o ja s'ha esfumat per sempre més.
I si...?
¿Y si fuera ella?
I si fos ella, l'oportunitat que busco, i la deixo perdre?
dilluns, 14 de juliol del 2008
En vull una, de vareta màgica!
Un toc per aquí, un toc per allí, i tot solucionat! Tant de bo en tingués una d'aquestes...
I és que de vegades, a la vida, em fa l'efecte que quantes més coses intento arreglar, més coses espatllades entren a dins del cistell, a l'espera que les toqui amb la vareta màgica. Però, ai senyor, si sabessin que no en tinc cap, de vareta..., potser no s'hi acumularien com ho fan ara, no!
Una darrera l'altra, de mica en mica, caldrà anar-les posant al seu lloc. No es pot fer tot de cop, oi que no? El tema, és, però: si acabo podent-ne aconseguir una, de vareta, serà prou potent com per a solucionar-ho tot? En tinc els meus dubtes... Però una cosa és clara: no deixaré de buscar-la mentre pugui! Si la trobo, us la deixaré sempre que la necessiteu, d'acord? I si no la trobo, almenys us podré indicar per on no cal que busqueu, perquè allí no la hi trobareu pas.
dijous, 10 de juliol del 2008
Entrada censurada al blog de la feina:
El paradigma de vida que ha regnat entre els éssers humans des de la seva existència al planeta (TENIR --> FER --> SER) fins fa gairebé 50 anys, ja no funciona. I, per què no funciona?
Doncs perquè, bàsicament, les nostres necessitats bàsiques (menjar i veure, tenir un sostre, no anar despullats pel carrer i tenir la nostra seguretat física mitjanament assegurada) ja estan cobertes. I, malgrat tot, al món occidental cada dia augmenten més les malalties mentals, la depressió i l’estrés. Cada dia són més els adeptes a aquesta nova moda de malalties, i això no és normal, no ho és gens.
Potser és hora de fer l’esforç per canviar el paradigma anteriorment esmentat a SER --> FER --> TENIR, oi? Perquè, recordem que el nostre mapa de vida, no ha de ser sempre forçosament el correcte, sinó ans el contrari. Sovint, els paradigmes tendeixen a ser més aviat incorrectes que no pas correctes.
Us havíeu parat mai a pensar, tot i que un cop dit sembli una evidència, que gairebé el 99% de la nostra vida ens la passem en un món que no existeix? Per “ser present” en el present, cal que posem els nostres 5 sentits en tot allò que fem. I això, si hi rumieu, passa tan poques vegades, que ens hi hem d’esforçar perquè passi. La nostra ment sempre està pensant en el passat o en el futur: reviure moments, recordar converses, recordar situacions, pensar en què farem demà, com ens organitzarem a la feina, què dinarem, on anirem de vacances, etc. etc. etc. Tot això només existeix en la nostra ment, no és real, perquè el passat ja ha passat i el futur encara ha d’arribar. Sembla evident, oi? Doncs jo no m’ho havia plantejat mai abans.
Quan aconseguim “ser presents” en el present, estem millorant una mica el nostre benestar. Penseu en les sensacions d’observar una posta de sol, per exemple. No hi ha res més a les nostres ments i ens deixem impregnar per la bellesa que en copsem amb els cinc sentits. Estem notant i vivint el present, i ens sentim bé, ens comporta plaer. Si no, perquè us penseu que el sexe, entre d’altres coses, és tan popular també?
Però no cal que siguin coses fora del normal, que ens facin viure i ser presents en el present, sinó que qualsevol acció de la vida quotidiana ens pot servir: mentre ens rentem les mans, quan mengem, etc. Notar la frescor de l’aigua i l’aroma del sabó de mans, sense pensar en res més; o sentir com ens empassem els aliments, quina olor fan i com se’ns presenten al plat, etc.
Aquests, i molts d’altres temes interessantíssims tant per a la nostra vida i experiència com a persones, com per a la feina que fem cada dia, que també s’hi poden aplicar, són una breu, molt breu, pinzellada resum de la conferència que es va fer ahir a TVC (matí) i a la CCMA (tarda), sota el títol BENESTAR i SATISFACCIÓ, a càrrec Geoffrey Molloy (www.esfacilsisabescomo.es).
Sens dubte, i corroborat amb altres companys de l’ASI que també hi van assistir, hauria d’haver estat una xerrada obligatòria per a tothom! No us la perdeu quan la pengin al portal, us la recomano especialment. De ben segur que, per més que us penseu que ja ho sabeu tot de com ser feliç i us sembli que ningú us ha de venir “amb ximpleses”, hi haurà molts aspectes de la xerrada del Geoffrey que us sorprendran. I, si no, ja m’ho direu!
Doncs perquè, bàsicament, les nostres necessitats bàsiques (menjar i veure, tenir un sostre, no anar despullats pel carrer i tenir la nostra seguretat física mitjanament assegurada) ja estan cobertes. I, malgrat tot, al món occidental cada dia augmenten més les malalties mentals, la depressió i l’estrés. Cada dia són més els adeptes a aquesta nova moda de malalties, i això no és normal, no ho és gens.
Potser és hora de fer l’esforç per canviar el paradigma anteriorment esmentat a SER --> FER --> TENIR, oi? Perquè, recordem que el nostre mapa de vida, no ha de ser sempre forçosament el correcte, sinó ans el contrari. Sovint, els paradigmes tendeixen a ser més aviat incorrectes que no pas correctes.
Us havíeu parat mai a pensar, tot i que un cop dit sembli una evidència, que gairebé el 99% de la nostra vida ens la passem en un món que no existeix? Per “ser present” en el present, cal que posem els nostres 5 sentits en tot allò que fem. I això, si hi rumieu, passa tan poques vegades, que ens hi hem d’esforçar perquè passi. La nostra ment sempre està pensant en el passat o en el futur: reviure moments, recordar converses, recordar situacions, pensar en què farem demà, com ens organitzarem a la feina, què dinarem, on anirem de vacances, etc. etc. etc. Tot això només existeix en la nostra ment, no és real, perquè el passat ja ha passat i el futur encara ha d’arribar. Sembla evident, oi? Doncs jo no m’ho havia plantejat mai abans.
Quan aconseguim “ser presents” en el present, estem millorant una mica el nostre benestar. Penseu en les sensacions d’observar una posta de sol, per exemple. No hi ha res més a les nostres ments i ens deixem impregnar per la bellesa que en copsem amb els cinc sentits. Estem notant i vivint el present, i ens sentim bé, ens comporta plaer. Si no, perquè us penseu que el sexe, entre d’altres coses, és tan popular també?
Però no cal que siguin coses fora del normal, que ens facin viure i ser presents en el present, sinó que qualsevol acció de la vida quotidiana ens pot servir: mentre ens rentem les mans, quan mengem, etc. Notar la frescor de l’aigua i l’aroma del sabó de mans, sense pensar en res més; o sentir com ens empassem els aliments, quina olor fan i com se’ns presenten al plat, etc.
Aquests, i molts d’altres temes interessantíssims tant per a la nostra vida i experiència com a persones, com per a la feina que fem cada dia, que també s’hi poden aplicar, són una breu, molt breu, pinzellada resum de la conferència que es va fer ahir a TVC (matí) i a la CCMA (tarda), sota el títol BENESTAR i SATISFACCIÓ, a càrrec Geoffrey Molloy (www.esfacilsisabescomo.es).
Sens dubte, i corroborat amb altres companys de l’ASI que també hi van assistir, hauria d’haver estat una xerrada obligatòria per a tothom! No us la perdeu quan la pengin al portal, us la recomano especialment. De ben segur que, per més que us penseu que ja ho sabeu tot de com ser feliç i us sembli que ningú us ha de venir “amb ximpleses”, hi haurà molts aspectes de la xerrada del Geoffrey que us sorprendran. I, si no, ja m’ho direu!
La censura de l'època franquista perdura!
A la meva feina, una empresa que s'autoproclama de les capdavanteres en les tecnologies de la informació i que posa un BLOG a disposició dels seus treballadors per poder-hi opinar lliurement sobre tecnologia i qualsevol altre tema relacionat amb la feina, ha estat a punt de despenjar aquesta entrada que hi vaig fer abans d'ahir i que podreu llegir-hi a continuació, sobre el fred que patim per culpa de l'aire condicionat a l'oficina cada dia d'estiu, per l'únic motiu palpable que sembla que no és de la línia de pensament del nostre cap d'àrea!
Si, en el fons, la censura franquista era un tema de pa sucat amb oli! Això sí que és censura, enmig d'una societat que famfarroneja de llibertat d'expressió, i a la mínima que algú s'atreveix a opinar, ja se li tiren a sobre... au va home!
Bufanda a l’estiu i camiseta de tirants a l’hivern!
Com són les coses, oi? Sembla que ens trobem al món a l’inrevés… Però no! No hem pas anat més lluny de la realitat que es viu a cada estació de l’any a l’oficina de l’ASI. No sé si a les altres empreses això també passa, però a l’ASI la cosa, de vegades, és més que exagerada.10 de gener, ple hivern! La calefacció al màxim, que gairebé ens ofeguem de calor. Evidentment que, per anar pel carrer, a ple hivern, no vas amb poca roba, sinó més aviat abrigadet. Doncs quan arribes a treballar, ja t’ho pots treure tot si no et vols morir asfixiat de calor!
I a l’inrevés passa a ple juliol! 10 de juliol, ple estiu! L’aire condicionat és tal que més d’un ja tenim una jaqueteta permanent desada al calaix del buc per posar-nos només d’arribar a l’oficina! Ho trobeu normal tot plegat? I després la gent s’estranya perquè et passis tot l’any refredat! Però és que no n’hi ha per menys, no ho creieu? Els canvis de temperatura de dins a fora són tan brutals, tant a l’estiu com a l’hivern, que els virus tenen porta oberta i via lliure per entrar i sortir, per fer i desfer a gust, sense que ningú els posi traves!
I ja ens poden anar avisant des de l’ICAEN (Institut Català d’Energia), ja, que aquí ens és igual. Ens seguirem congelant a l’estiu i ens seguirem morint de calor a l’hivern.
O no? Potser hi ha alguna solució?Potser els nois de l’aire condicionat no ens miraran més malament cada vegada que intentem modificar un paràmetre de l’aparell d’aire sense haver-los-ho comunicat prèviament? Perquè, a veure, si ens morim de fred un dijous a la tarda, ens hem d’esperar fins dimarts al matí (treballen els dimarts i els dijous al matí) per tocar la temperatura? I mentrestant potser alguns ja hem enganxat una bona calipàndria!
Res, que no ha de ser només per estalviar energia que hauríem de fer cas de l’ICAEN “Tu també pots col·laborar en l’estalvi energètic, ajustem els termòmetres!”, sinó per un tema de salut propi! O no?
I, en la següent entrada de blog, per més inri, us penjaré una altra entrada que he escrit aquest matí sobre una conferència molt interessant a la qual vaig assistir ahir, i que ja d'entrada m'han dit que de moment no me la publiquen, fins que no s'hagin calmat els ànims per tot el rebombori que ha causat l'anterior entrada meva... aquesta del fred, vaja!
Valoreu-ho vosaltres mateixos!
Si, en el fons, la censura franquista era un tema de pa sucat amb oli! Això sí que és censura, enmig d'una societat que famfarroneja de llibertat d'expressió, i a la mínima que algú s'atreveix a opinar, ja se li tiren a sobre... au va home!
Bufanda a l’estiu i camiseta de tirants a l’hivern!
Com són les coses, oi? Sembla que ens trobem al món a l’inrevés… Però no! No hem pas anat més lluny de la realitat que es viu a cada estació de l’any a l’oficina de l’ASI. No sé si a les altres empreses això també passa, però a l’ASI la cosa, de vegades, és més que exagerada.10 de gener, ple hivern! La calefacció al màxim, que gairebé ens ofeguem de calor. Evidentment que, per anar pel carrer, a ple hivern, no vas amb poca roba, sinó més aviat abrigadet. Doncs quan arribes a treballar, ja t’ho pots treure tot si no et vols morir asfixiat de calor!
I a l’inrevés passa a ple juliol! 10 de juliol, ple estiu! L’aire condicionat és tal que més d’un ja tenim una jaqueteta permanent desada al calaix del buc per posar-nos només d’arribar a l’oficina! Ho trobeu normal tot plegat? I després la gent s’estranya perquè et passis tot l’any refredat! Però és que no n’hi ha per menys, no ho creieu? Els canvis de temperatura de dins a fora són tan brutals, tant a l’estiu com a l’hivern, que els virus tenen porta oberta i via lliure per entrar i sortir, per fer i desfer a gust, sense que ningú els posi traves!
I ja ens poden anar avisant des de l’ICAEN (Institut Català d’Energia), ja, que aquí ens és igual. Ens seguirem congelant a l’estiu i ens seguirem morint de calor a l’hivern.
O no? Potser hi ha alguna solució?Potser els nois de l’aire condicionat no ens miraran més malament cada vegada que intentem modificar un paràmetre de l’aparell d’aire sense haver-los-ho comunicat prèviament? Perquè, a veure, si ens morim de fred un dijous a la tarda, ens hem d’esperar fins dimarts al matí (treballen els dimarts i els dijous al matí) per tocar la temperatura? I mentrestant potser alguns ja hem enganxat una bona calipàndria!
Res, que no ha de ser només per estalviar energia que hauríem de fer cas de l’ICAEN “Tu també pots col·laborar en l’estalvi energètic, ajustem els termòmetres!”, sinó per un tema de salut propi! O no?
I, en la següent entrada de blog, per més inri, us penjaré una altra entrada que he escrit aquest matí sobre una conferència molt interessant a la qual vaig assistir ahir, i que ja d'entrada m'han dit que de moment no me la publiquen, fins que no s'hagin calmat els ànims per tot el rebombori que ha causat l'anterior entrada meva... aquesta del fred, vaja!
Valoreu-ho vosaltres mateixos!
dilluns, 7 de juliol del 2008
Back again...
Today I came back to my job again after more than 15 days of convalescence...
I would have liked that something were different there, as I was particularly happy to leave behind the boredom of home and see again my colleagues and friends even though my job in concrete is not funny at all; I'd have liked that all foreseen changes would have been already done and a new and fresh air pervaded among the office; I'd would have liked...
However, instead of that, the same dull and lifeless atmosphere as always was still there. What a shit! No good news, no already done changes, no ... anything!
At least, the warm welcome that some of my colleagues at work offered me in the morning when I arrived, changed a bit my feeling and brought a bit of light to what was about to be a dark dark day! :) Thank you all, you're fantastic! No need to mention names, you already know to whom I'm referring to! :) Don't you?
I would have liked that something were different there, as I was particularly happy to leave behind the boredom of home and see again my colleagues and friends even though my job in concrete is not funny at all; I'd have liked that all foreseen changes would have been already done and a new and fresh air pervaded among the office; I'd would have liked...
However, instead of that, the same dull and lifeless atmosphere as always was still there. What a shit! No good news, no already done changes, no ... anything!
At least, the warm welcome that some of my colleagues at work offered me in the morning when I arrived, changed a bit my feeling and brought a bit of light to what was about to be a dark dark day! :) Thank you all, you're fantastic! No need to mention names, you already know to whom I'm referring to! :) Don't you?
divendres, 4 de juliol del 2008
Me aburro...
Aix, n'estic tipa d'estar de baixa, de pols de paletes i soroll des de les 7 del matí, de dormir poc i del mal al cul... :(
Trobo a faltar els amics de la feina! Trobo a faltar l'estrés quotidià!
Segur que m'arrepentiré, dilluns que ve, d'haver dit això; però avui... com diria un amic del meu xicot, avui per avui: "ME ABURRO..."!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Trobo a faltar els amics de la feina! Trobo a faltar l'estrés quotidià!
Segur que m'arrepentiré, dilluns que ve, d'haver dit això; però avui... com diria un amic del meu xicot, avui per avui: "ME ABURRO..."!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
