Llàgrimes d'emoció...

... mai m'hagués imaginat que veure com pujaven al podi la Gemma i l'Andrea, a Beijing, em fes plorar. Però sí, així ha estat.
Aquest matí, de casualitat, he posat la tele per veure quin esport tocava avui als Jocs Olímpics de Xina, i he vist la final de natació sincronitzada.
Jo mai no he estat gaire fan de cap esport en concret, de cap excepte de la natació.
Des de ben petita, des que vaig aprendre a nedar, i fins gairebé als 20 anys, no vaig deixar de practicar aquest esport mai. Era genial, el trobo tan a faltar!
M'hauria de tornar a apuntar a piscina... ja ho sé, l'excusa de la manca de temps i l'estrés no ho són, d'excuses... però bé!
I allò que m'hauria encantat a la vida, a banda de nedar, hauria estat fer natació sincronitzada. Un somni que, a hores d'ara, ja puc donar per perdut. Bé, per perdut a hores d'ara i fa uns quants anys també, perquè si no es comença de petit... això és com tot, oi?
I m'he de conformar de veure-ho per la televisió...
I avui, quan la Gemma i l'Andrea han obtingut la plata amb aquest esport, i han pujat al podi ben emocionades, no he pogut contenir les llàgrimes i han baixat galtes avall, al mateix ritme que les seves!
Aix... quin esport més bonic! Felicitats noies!