divendres, 1 d’agost de 2008

Part III

La veritat és que sí que va ser-ne, de possible.
El dia de l’exposició, enmig de gent que feia el pica-pica i mirava litografies, entre parlaments de l’un i de l’altre, i una mica de confusió de tot plegat, el Llorenç va fer-li amb gestos a la Glòria, bo i tenint la seva dona al costat mateix, però sense que ningú se n’adonés, el senyal que ja la trucaria. L’un tenia el telèfon mòbil de l’altre perquè tothom tenia el de tothom pràcticament al grup, per poder avisar si un dia no es podia assistir a la reunió, etc.
I dit i fet, l’endemà mateix, mentre la Glòria conduïa camí de la feina, va rebre aquella trucada. Una trucada que, si bé esperava amb delit, la va fer tremolar una bona estona: suor freda, mostrar-se absent i desconcentrada en tot allò que havia de fer després, etc.
Havien quedat per l’endemà, a Barcelona, a sota de les torres que hi ha al començament de l’Avinguda Maria Cristina, a tocar de la Plaça Espanya i de Montjuïc. Concretament a la torre de la dreta, mirant cap al castell. La Glòria vivia a Barcelona aleshores. Ella era d’un poblet de l’interior, però com que la feina la tenia prop de la ciutat comtal, havia decidit instal·lar-s’hi feia poc per no haver de viatjar tant cada dia. Compartia pis amb una amiga seva molt boja, que havia conegut l’estiu anterior en uns campaments lingüístics, la Gina. La Gina, n’era tant de boja! Tant! Tanmateix, malgrat la seva bogeria permanent (en el bon sentit de la paraula), semblava que, per una vegada a la vida, tocava més de peus a terra que no pas la Glòria, perquè quan la Glòria li va explicar tota la història (una història que encara no havia ni començat, com aquell qui diu) seva i del Llorenç, es va posar les mans al cap i va intentar de totes totes que no acudís a la cita l’endemà. Evidentment, la Glòria no li va fer cas. Potser sí que, amb paraules literals de la Gina, “
el Llorenç segurament només es voldrà aprofitar de tu, seràs com una aventura i prou i, quan se’n cansi, et deixarà més penjada que un fuet”, però la Glòria, més innocent que un nen petit de 3 anys amb una pilota, no estava segura d’allò que li diria el Llorenç si no anava a la cita a comprovar-ho per ella mateixa.
I això mateix va fer.
Vora els volts de les 7, quan ja s’estava amagant el sol, es van trobar al lloc indicat. Es van saludar amb dos petons a la galta, tot i que a la Glòria li va semblar que el Llorenç feia un moviment de cara estrany, com si li anés a fer d’entrada un petó als llavis.
Van caminar direcció cap a Montjuïc. Tots dos estaven una mica avergonyits, no sabien gaire què dir-se. La Glòria el deixava parlar a ell, i si deia alguna cosa, era una banalitat com qualsevol altra: com li havia anat la feina aquell dia, com li anaven els estudis d’italià (aleshores estudiava italià a l’Institut Italià de Cultura de Barcelona), que havia deixat d’assistir a una classe de tai-txi per poder quedar amb ell, etc.
De sobte, el Llorenç, que no va poder més, la va aturar, la va fer callar, la va tibar del braç enmig d’una de les escales que hi ha a Montjuïc, i li va fer un petó als llavis llarguíssim. Tan llarg que la Glòria va tenir temps de passar por, alegria i fred mentre durava el petó. També li va confessar que ja li hagués fet d’entrada, en trobar-se sota la torre, però com que ella havia girat la cara per fer-los-hi a les galtes, doncs que ho havia respectat; però que llavors ja no s’havia pogut aguantar més i li havia fet. Amb un posat de mascle dominador, va afegir-hi: “
i tu també ho estaves desitjant, oi?”. “Doncs què vols que t’hi digui, la veritat, no acostumo a besar a ningú a la primera cita, però bé...”, va pensar la Glòria, però no li va dir res.

Continuarà...