divendres, 15 d’agost de 2008

Part IX - FINAL

A la Glòria li va costar temps refer-se de tot plegat.
No es podia acabar de creure que en Llorenç hagués estat tan dèspota amb ella, que no se l'hagués estimat mai... Ella volia mantenir una espurna d'esperança al cor que en algun moment ell també hagués sentit el mateix que ella... però no era així, i això li feia molt de mal!
A banda que ell tampoc hi ajudava gaire en aquest sentit, ja que més d'una vegada, quan ja feia temps que ho havien deixat córrer, la trucava per saber com estava i per felicitar-la quan era el seu aniversari (que, casualment, el feien el mateix dia, però amb deu anys de diferència...). La pitjor vegada per a la Glòria fou, deixant de banda la de l'intent de "línia eròtica", quan ell la va telefonar per "avisar-la" que assistiria a un sopar de cloenda de temporada del grup de litografies acompanyat per l'Olivia altra vegada. Va simular que la trucava per saber com estava, però en realitat només la volia "avisar" que havia tornat amb la seva dona i que, és clar, si ella també assistia a l'acte, que procurés no muntar cap espectacle quan els veiés junts de nou! "Que desgraciat que ets, fill de puta. No tan sols em fas passar per tot el que he passat, sinó que et vols assegurar que no munti cap escàndol davant de tots els teus amics, eh! Però per qui m'has pres, imbècil? Tinc molta més integritat que tu i que deu mil com tu tots junts, per tant, sé com m'he de comportar i no cal que em truquis per assegurar-te'n!", va pensar la Glòria, però no li va dir, és clar.
En Llorenç no va parar de comportar-se així fins que es va assegurar que la Glòria no parlaria del tema en públic mai... Quan hi havia sessió de teatre amb descomptes especials per als del grup de litografies i ells dos hi pensaven assistir, primer la trucava per assegurar-se que ella no hi aniria o, que si hi anava, no muntés escàndols... Etc.
Però la Glòria, i allí va demostrar molta més humanitat que qualsevol del grup de falsos de litografies, mai no va fer res per posar en perill la situació que havia recuperat en Llorenç després de deixar-la. No tenia perquè fer-li mal. L'odiava per tot allò que li havia fet a ella, però no tenia perquè desitjar-li maldat. Era un sentiment contradictori, d'una banda li hagués agradat que en Llorenç, algun dia, s'hagués sentit com la va fer sentir a ella; però d'altra banda, no sabia com mostrar-li repugnància ni odi a la cara, ans al contrari. Per tant, va decidir respectar la decisió del Llorenç i no comentar mai res a ningú!
Sorpresa seva fou, però, quan va conèixer, al cap dels anys (potser 4 o 5 ja en devia fer, que la història amb en Llorenç s'havia acabat), que tot l'esforç que havia fet davant dels del grup de litografies per dissimular i no posar en perill res, havia estat un esforç en va: tots, pràcticament tots els del grup ho sabien des de bon començament, i havien estat fent l'hipòcrita davant seu! Ella estava segura que l'havien titllada de "meuca" en endavant per l'esquena, perquè evidentment eren amics d'en Llorenç i mai no veurien que el responsable de gairebé tot havia estat ell, sinó que a l'hora d'assenyalar algú amb el dit seria ella; però no podia suportar la falsedat i la hipocresia d'aquella gent que, per davant li feia bona cara, i per darrere devien dir-li de tot! Si li haguessin girat l'esquena, la Glòria segurament s'hauria sentit millor! No millor perquè se sentia culpable de tot plegat, però sí millor perquè ells haurien estat coherents amb allò que pensaven i no pas uns hipòcrites i falsos dels nassos! "Quin fàstig que fa tot plegat, i que podrida que està la societat, vagis on vagis", pensava ella.
La Glòria tampoc entenia, i ho havien comentat més d'una vegada amb una bona amiga d'ella, com l'Olivia, després de saber tot allò que en Llorenç li havia fet i amb qui, i tot plegat, havia accedit a perdonar-lo i a tornar al seu costat com si res no hagués passat. O era una dona de caràcter molt feble, o es devia estimar amb bogeria el Llorenç per poder ser capaç de perdonar-li tot allò. Elles, la Glòria i l'amiga, no ho haurien pogut perdonar mai, allò. "Segurament que no trigaran a tenir un fill", comentaven. Evidentment, el fill no va trigar a néixer. Estava cantat! Pobret, només desitjaven que no hagués de pagar la criatura tota la situació dels seus pares. Però bé, tampoc volien capficar-s'hi més del compte, a partir d'aleshores ja no era el seu problema, sinó el del Llorenç i l'Olivia, i ja s'ho farien!
Tanmateix, una cosa sí que va quedar-li marcada per sempre més a la vida a la Glòria: "Mai més no vull ni un home casat, ni algú amb parella o nòvia, ni tan sols algú que encara estigui ferit per una relació anterior. O nets del tot, o res!". I això anava per ella també, fins que no estés neta completament de tota la merda que acabava de viure, no es veuria capaç de començar res més amb ningú. I així fou!
I el temps anava passant, i la Glòria havia pogut recuperar la il·lusió per viure l'amor intensament. La seva nova parella donava mil voltes a uns i altres, sense necessitat de comparació amb ningú, i l'omplia de tal manera que tenia intenció d'intentar no cometre els mateixos errors que anteriorment i vetllar perquè la relació fos divertida, duradera i sincera.
Anys més tard, però, la Glòria, quan li venia a la memòria tot allò que havia viscut amb en Llorenç (perquè la Glòria era de la mena de gent que podia superar les coses, les podia assumir, les podia fins i tot perdonar, però no les podia oblidar mai, perquè ella creia que només els que pateixen demència cerebral o els morts són els únics capaços d'oblidar, però mentre hi hagi una petita espurna de lucidesa a la ment humana, era impossible oblidar tot el que s'havia viscut: es podia quedar més o menys amagat al cervell, enterrat més profundament o menys, però no s'aconseguia suprimir-ho mai del tot), se li va moure per dins seu la necessitat, inexplicable, de buidar-ho tot. Ho tenia enterrat, sí, però llavors necessitava expulsar-ho cap a fora.
I se li va acudir que explicaria la seva història amb en Llorenç, des del seu punt de vista personal de com ho havia viscut i de com s'havia sentit, en 3a persona i amb els noms reals canviats, en forma de narració per capítols. I ho va publicar.
El seu nom el va canviar per "Gemma" (nota de l'autora: ostres, igual que jo! ;) ); en Llorenç es diria "Lluís"; la seva germana Núria i l'Arnau es dirien, al relat de ficció, "Noemí i Albert"; l'Ariadna i en Daniel serien "l'Ada i el David"; l'Olivia, "Olga"; l'Alexandra i en Joan es dirien "Alba i Jorge", i així successivament amb tots els noms de la història que havien configurat la seva vida real, per tal de poder-la passar a ficció. Buscaria un nom que comencés amb la mateixa inicial que el nom de la vida real, i explicaria totes les seves vivències d'aquella època en tercera persona i amb els noms canviats!
No pretenia res amb aquella iniciativa literària, res de res a banda de poder treure's de dins una merda que hi duia enterrada des de feia temps i que la Glòria creia que ja era hora que se n'alliberés per tal de poder deixar-se omplir de mil milions de coses més bones que la vida li podia oferir.
Aleshores era feliç! Li feia una mica de "cosa" dir que era feliç a la gent que l'envoltava, perquè molts no ho passaven tan bé com caldria i li sabia greu demostrar la seva felicitat quan la resta no n'era tant; però la veritat era que era molt feliç en aquell moment, i quan va poder acabar de posar el punt final a l'història escrita de la relació que feia anys havia tingut amb en Llorenç, no us podeu ni imaginar quin pes es va arribar a treure de sobre i quin descans li va suposar tot plegat.
Ella era absolutament conscient que no era ni la primera ni l'última dona que es trobaria en una situació com la que ella havia viscut, que n'hi havia de molt pitjors i tot, amb maltractaments físics a banda de psicològics, etc. I no per això es considerava ni més víctima ni menys. Senzillament n'era una més, una de tantes que havia patit per culpa d'un fill de puta integral. Una que havia pogut, malgrat tot, explicar la història i treure-se-la de dins per poder seguir caminant endavant sense tants rocs a l'esquena. "Tant de bo tothom qui pateix per alguna cosa", pensava ella, "fos prou valenta per explicar-ho sens més. Com de bé que se sentirien, un cop ho haguessin fet".
Així, doncs, aquella era la història de la Glòria, que si servia a algú més per no passar pel mateix, doncs més que millor!, però si malgrat tot només havia servit perquè ella se sentís neta i alliberada, tanmateix, ja havia valgut prou la pena!

FINAL (ja no continuarà més ;p ).

1 comentari:

Laura rus ha dit...

clap clap clap
plas plas plas

applause!


petonsss