Part VIII

Una altra vegada, en Llorenç li va parlar de la Laura, una companya de feina seva, alta, morena, molt jove i divertida, que també estava fotuda perquè s'estaven separant amb el seu xicot. A la Glòria ja li va semblar que en parlava massa sovint, ja, de la Laura, però no va voler insistir-hi per no semblar gelosa. En Llorenç i la Laura compartien l'afició de l'esquí. A la Glòria no li agradava gens esquiar, no en sabia ni tenia cap ganes d'aprendre'n, ja que la primera i última vegada que hi havia anat va acabar amb 5 punts de sutura al cap que le'n van fer desdir per sempre més. Anava sovint, doncs, a esquiar amb la gent de la feina els dissabtes i la Glòria es quedava a casa seva. L'última vegada, però, hi va anar sol amb la Laura, ningú més. I eren les deu del vespre i encara no havien tornat de la Molina... N'hi havia per preocupar-se'n? Aquesta situació va donar pistes molt clares a la Glòria que la seva relació amb en Llorenç no anava bé.
Les amigues de la Glòria ja li deien, ja, que no estava anant pel bon camí... Ella, malgrat tot, continuava navegant al costat del Llorenç vingués la tempesta que vingués.
La darrera setmana d'estar junts, però, gairebé ja no es van ni veure. La Glòria el telefonava per quedar, perquè curiosament s'apropava Setmana Santa i a ella li hauria agradat fer alguna escapada junts fora de Catalunya, o algun viatget, ni que hagués estat petit, a algun lloc. En Llorenç, però, l'evitava. Li posava excuses per no haver de quedar amb ella, que si se n'anava a esquiar, que si anava a dinar a casa dels seus pares, que si no tenia diners per permetre's una escapadeta de més d'un dia seguit, etc.
Dilluns de Pasqua d'aquell any... feia més d'una setmana que no es veien... la Glòria era a casa dels seus amics Alexandra i Joan de visita, juntament amb la seva germana Núria i l'Arnau... i va rebre una trucada d'en Llorenç. Volia veure-la, li va demanar que anés a casa seva tan aviat com pogués. La Glòria tenia ganes de veure'l perquè feia dies que no es veien, però ja va pressentir que alguna cosa no anava bé, que s'acostava el final de tot plegat. De totes maneres, cap a cal Llorenç falta gent!
Va arribar-hi i va entrar al menjador. Es notava que en Llorenç havia estat fent neteja del pis, i va veure que totes les coses que la Glòria li havia deixat durant tot aquell temps eren totes juntes en un pilot a sobre de la taula, com "a punt" perquè algú se les endugués. "Mal senyal", va pensar, però no va dir res. Com sempre, no va dir res. No va caldre parlar gaire més, en Llorenç va besar-la, va abraçar-la, la va fer seure al sofà i li va dir que ho havien de deixar córrer perquè eren incompatibles.
La Glòria no va saber què dir. De fet, no va ni obrir la boca. Les llàgrimes li van començar a baixar galtes avall, com una magdalena, però no li sortia cap paraula. Ella ja havia presentit aquell final aquell dia, sabia que comparèixer a la cita aquell dia era senyal de comiat amb en Llorenç, però malgrat tot, no va poder evitar plorar a llàgrima viva.
En Llorenç provava de consolar-la amb abraçades i petons. Li anava dient que era fantàstica, que era una noia molt forta i que ell sabia que ho podria superar fàcilment, que l'estimava moltíssim però que precisament per això ho havien de deixar córrer, que...
I la Glòria vinga plorar!
(Comentari de l'autora: que fill de puta, el paio aquest! Omplint-se la boca de paraules d'amor falses, però a la vegada, tallant la relació! Cabronàs!).
La Glòria no podia deixar de plorar. Ella no entenia perquè li estava dient que l'estimava però que no s'hi podia fer res. Ella era de les que pensaven que quan s'estima algú de debò s'ha de lluitar per allò que se sent, hi hagi més o menys traves. L'amor pot moure fronteres, barreres i tota mena d'impediments! Ella ho havia aguantat tot per l'amor que li tenia al Llorenç. Si ell tant se l'estimava a ella, per què es rendia a la primera de canvi? Encara no s'havia adonat, la pobra Glòria, que en Llorenç no l'havia estimada mai...
Ella vinga plorar.
I una estona abans de marxar, en Llorenç, que també semblava fer-se l'afectat per la situació, va començar a besar la Glòria d'una manera més provocadora. Li va intentar treure la samarreta i descordar-li els sostenidors... La Glòria, malgrat el seu estat de xoc, llavors sí que va saber reaccionar. No ho havia fet fins aleshores, de reaccionar, però quan es va adonar que en Llorenç tenia la intenció d'acabar aquella relació de la mateixa manera que ho havia fet amb la seva primera parella, "amb un polvo de comiat"..., per allí sí que no hi va passar! Ja s'havia rebaixat massa vegades per en Llorenç, ja havia deixat caure la seva dignitat massa cops per ell. Més, ja no! I encara menys si es tractava del final.
Va eixugar-se les llàgrimes, va deixar-lo amb "la paraula a la boca", va recollir les coses que molt "amablement" en Llorenç li havia posat a punt, va agafar la jaqueta i va marxar!
Des d'aquell dia, no es van tornar a veure mai més com fins llavors.
La Glòria va tornar a casa dels seus amics, que li havien dit que l'esperarien tant si trigava molt com poc, ja que ja es veien a venir el xàfec... i on també hi havia, encara, la seva germana i l'Arnau esperant. I sort en va tenir, d'ells! La van abraçar i li van donar suport mentre va durar la plorera. Allò sí que eren uns amics... i la resta, tonteries! En els bons moments i en els dolents, sempre que calgués!

Continuarà...