dilluns, 11 d’agost de 2008

Part VI

Malgrat tot, en Llorenç també tenia necessitat d’explicar-ho a algú, no tant per content, sinó per rebre consell dels seus amics: estava fent bé?, com ho veien?, de debò que podia sortir bé la història?, etc. A la Glòria li va dir, per sobre, que ho havia explicat a un parell d’amics seus, per tenir algú amb qui parlar-ne. I des d’aleshores, el Llorenç sempre patia perquè no se’ls trobessin mai enlloc, durant les seves sortides de cap de setmana, per la carretera, en tombar alguna cantonada, comprant en algun hipermercat, etc. Sempre amb un ull a sobre de tothom qui els envoltava, per no trobar-se en una situació violenta, vaja. Que violenta per la Glòria no n’hagués estat gaire; ara bé, per al Llorenç, molt!
La Glòria i el Llorenç tanmateix, entre d’altres coses, durant els prop de tres mesos que van estar junts, van viure moments de tot: moments de felicitat i que sempre els quedarien al record com a bons moments (la Glòria era de la mena de persones que pensava que les bones vivències no calia pas oblidar-les, malgrat que el resultat final no fos satisfactori; i que les dolentes calia expulsar-les de dins per quedar tranquil·la del tot, en pau amb ella mateixa), però també moments no tan bons, o més aviat que els marcarien d’alguna manera, i que els ajudarien a saber, a partir de llavors, per on i per què no voldrien tornar a passar cap dels dos.
Si la Glòria es posava a recordar els bons moments, els primers que li venien al cap eren aquests: aquell cap de setmana inoblidable, quan feia poques setmanes que estaven junts, a Castellfollit de la Roca i Besalú. Un indret entranyable, un lloc encantador, una història que s’observava en cada pedra d’aquell pont medieval, en cada franja del penya-segat de basalt, en cada... Les fotografies que tenia d’aquell dia ho deien tot.
O també, aquella escapada a Vic, on van sopar en un restaurantet molt acollidor prop de la plaça del mercat, la de les arcades, sota la llum de la lluna i amb el fred de febrer... I on van parlar una mica de tot, de la vida, de com veien el futur, de la família, de... En Llorenç va veure un parell de cerveses, i en tornar els van aturar els Mossos d’Esquadra per fer-lo bufar... Ell patia per marcar, però no va donar pas positiu i els van deixar continuar sense cap problema.
Recordava també la festa d’aniversari de la seva germana Núria, que havia organitzat conjuntament amb el seu xicot Arnau, pel 20è aniversari d’ella. Va ser en una casa rural, amb tots els amics de la colla: l’Ariadna i el Daniel, l’Alexandra (que estava embarassada de la seva primera filla, llavors) i el Joan, la seva germana i el seu cunyat, i també ells dos. En Llorenç no sabia si anar-hi, era passar el cap de setmana en una casa rural i valia força diners. I com que estava en tràmits de separació i no en tenia gaires, de diners, la seva part ja la va pagar la Glòria. Allò que comptava era poder estar tots junts! Va ser molt divertit. En Llorenç va haver de marxar tot el dia del dissabte perquè operaven al seu pare dels ulls, i havia d’estar al seu costat. Però cap al vespre va tornar a pujar-hi. Un cap de setmana inoblidable, sens dubte, per uns i per altres. Les fotografies que en guardava la Glòria ho demostraven, també.
O el record d’ells dos al cotxe, enmig de la nit negra i estrellada, asseguts al seient del darrere, i ell cantant-li cançons a l’orella. La preferida d’ell (que li va comentar que també havia estat una de les que van cantar el dia que en Llorenç es va casar amb l’Olivia) era “Que tinguem sort”, i la Glòria restava embadalida quan ell li cantava, amb aquella veu tan bonica que tenia. Quin poder tan ... tan “fort” que té l’enamorament, oi?, que fa que no s’hi vegi més enllà del nas?
I el poema que ella li va escriure a ell, un dia que s’havien passat tot el dia al pis de lloguer perquè a fora plovia i els feia mandra sortir... La Glòria encara el guardava, aquell poema, enmig de tots els altres que havia escrit des que tenia 15 anys... Era aficionada a aquest gènere literari, malgrat que pensés que no era gaire bona en el tema i per això no s’atrevia mai a mostrar les seves petites creacions a ningú.
Tots aquells records tan bonics, i tants d’altres, segurament no li marxarien mai de la memòria. Però, calia que en marxessin, si eren coses bones? Ella pensava que allí no hi feien cap nosa.
Els records que sí que voldria expulsar de dins, però, foren els que li van deixar un regust molt més amarg de boca. Els que, al capdavall, acabarien fent pesar més la balança i desembocarien a un trencament irremeiable.


Continuarà...