Part IV

El Llorenç va començar a lloar la Glòria: que si era molt guapa, que si tenia un somriure molt bonic, que si li encantava que fos tan joveníssima, que no es podia creure que algú tan increïble com ella s’hagués fixat en algú com ell, que si... bla, bla, bla... Tanmateix, a la Glòria només li va venir una cosa al cap, a l’instant, immediatament: “I la teva dona, què?, perquè jo, ja t’ho dic ara i d’entrada, en primer lloc no penso ni vull ser el segon plat de ningú, qui vulgui estar amb mi només ha de voler estar amb mi i prou; i en segon lloc, no vull fer mal a ningú ni que ningú pateixi per culpa meva”. Que n’era d’innocent, la Glòria! No s’havia adonat, ni s’adonaria mai mentre durés la relació amb en Llorenç, que de culpa, ella, no en tenia cap ni una. Si algú estava fent una cosa mal feta era ell, que enganyava a la seva dona amb algú altre, i que també l’enganyava a ella amb falses promeses que mai no compliria... però la Glòria, de culpa, cap ni una. Quina culpa ha de tenir una noia de 22 anys d’enamorar-se d’una persona que li correspon, quan ella està lliure, i ben lliure? Però la Glòria no ho va acabar de veure mai així! Sempre es va sentir malament i culpable pel mal que podia estar fent, indirectament, a l’Olivia. L’Olivia era el nom de la dona del Llorenç. I també perquè ja sabia com solia ser la gent i el malparlar que tenien certes persones, que encara que una tercera persona (en aquell cas concret, ella) no sol tenir culpa de res, sempre es tendeix a titllar-la de mala persona, de trencadora de matrimonis, de fresca (per no dir-ho més gros), etc.
Aquell dia a Montjuïc, però, en Llorenç, per no provocar la ruptura immediata tot just després del primer encontre i del primer petó, va començar, llavors, a fer servir una tàctica molt utilitzada per qualsevol persona que vulgui fer pena a algú altre, és a dir, es va començar a fer la víctima. La Glòria, però, no es va adonar de la tàctica, ella s’ho va empassar tot, tot coll avall... Li va explicar que ja feia molt de temps que amb l’Olivia no estaven bé, que es discutien cada dos per tres, que no ho podia aguantar més, que es passava mil hores fora de casa treballant per no haver de tornar al seu costat, que no li agradava que li diguessin què havia de fer i què no, que la vida al costat de l’Olivia era avorrida, monòtona i un desastre, que ja feia temps que volia marxar de casa però que no acabava mai de trobar el moment per fer-ho perquè hi havia massa entrebancs pel mig (casa, cotxes, comptes corrents als bancs, família, etc.), que ja no s’hi hauria d’haver casat mai, però que ho va fer perquè en aquella època l’Olivia passava per un mal moment personal i va semblar que era una bona manera per animar-la, però que llavors se’n penedia totalment perquè aquell matrimoni l’estava ofegant i l’havia lligat de mans i peus... Pobre, que estava fet pols, vaja. I la Glòria se l’escoltava, el mirava amb il•lusió i no deia res. Procurava entendre’l malgrat a ella no li hagués passat mai tot això que en Llorenç li explicava, però procurava entendre’l i volia ajudar-lo a sortir del pou en què s’havia ficat.
De totes maneres, altra vegada li van venir a la memòria paraules de persones amigues seves que no li volien cap mal: “Glòria, sobretot, que et demostri amb fets tot això que et promet amb paraules. D’un home casat, no te’n refiïs mai! Només si va acomplint tot allò que et promet pots pensar, i encara així és difícil de creure, que la cosa va de debò amb tu. Si diu que deixarà la dona però no la deixa, aire que vol dir vent! Si diu que t’estima, però està amb les dues alhora, bon vent i barca nova, que no som pas poligàmics nosaltres, eh! Si diu que... Només si et demostra amb fets les promeses d’amor que et professa, només així, pots confiar-hi una mica, i tot i això anar amb peus de plom amb tot...”.
Aquestes paraules li donaven voltes i més voltes pel cap, i no li’n deixarien de donar en cap moment, de tots els dies que duraria la seva consegüent relació sentimental.

Continuarà...