Part V

La Glòria sabia, però, que al Llorenç li calia temps per poder anar duent a terme tot allò que calia perquè ella es cregués que l’estimava, tal com li deia; sabia que no era cosa de bufar i fer ampolles, vaja. I és per això que va decidir aguantar al costat del Llorenç fins que tot estigués resolt i no hi hagués res que impedís la seva relació.
El Llorenç havia de parlar amb l’Olivia, li havia de dir què passava, li havia de dir que es volia separar, havia de deixar casa seva fins aleshores, havia de solucionar els temes del banc, s’havia de buscar un lloc on viure (a casa dels seus pares no hi volia anar, va dir-li), etc. I tot això no es feia amb 4 dies...
Si bé és cert que va acabar, encara que per poc temps, llogant un pis per a ell tot sol (i per a la Glòria, per quan l’anava a veure, sobretot els caps de setmana que tornava al poble, fastiguejada de la vida estressant de Barcelona d’entre setmana), va haver de fer aquest pas molt a insistència d’ella, que ja estava tipa de passar-se els caps de setmana amb ell amagant-se de tot i de tothom a petició d’ell, i en canvi veure com entre setmana ell tornava cada dia a casa amb l’Olivia, malgrat dormien en llits separats, segons ell li deia, per passar-hi la nit. La Glòria ho consentia, sí, perquè el pobre Llorenç no tenia enlloc més on anar, de moment, i tampoc no podia baixar cada dia a Barcelona a veure-la, bé perquè treballava, bé perquè ella compartia pis amb més gent i el llit era individual, i, és clar, era una mica incòmode per dormir-hi, si més no. Però això no deixava de fer sentir a la Glòria en segon terme, encara.
El Llorenç no volia dir-ho a ningú, això seu i de la Glòria. No volia que ningú els veiés junts, que ningú sabés que “s’estimaven”, que ningú els pogués relacionar més enllà del grup d’aficionats a les litografies. No podien anar agafats de la mà pel carrer per la zona, no podien anar a sopar a un restaurant com qualsevol altra parella, no podien anar al cinema, no podien... no podien fer res de res. Es passaven el dia o bé tancats al pis de lloguer (quan en Llorenç va tenir-ne un de llogat) al llit, o bé al cotxe perduts per camins rurals de muntanya, o bé a Barcelona al pis de la Glòria (al llit), o bé escapant-se tan lluny com podien de la zona geogràfica on vivien perquè no els reconegués ningú.
I la Glòria no entenia perquè ho volia així, ell. En Llorenç li va explicar que era millor, que fins que no hagués resolt tot el tema de la separació (que deia que ho portava entre mans, tot i que mai no va anar a veure cap advocat ni res, l’única cosa que sí que va fer va ser anar a un consultor matrimonial a veure què li aconsellava, més per temes emocionals d’ell, ja que no estava gens segur d’allò que estava fent, que no pas per temes pràctics de resolució de problemes davant d’una separació), i com que els seus pares eren grans i no els volia donar cap disgust perquè ells s’apreciaven molt l’Olivia, i fins que no fos definitiu... etc., etc., etc. La Glòria estava tan enamorada del Llorenç, se’l començava a estimar tant (i li havia fet saber, gran error!), que malgrat no agradar-li gaire la situació, li va fer cas i va acceptar de viure amagats de la societat que els envoltava. Tanmateix, però, ella estava contenta, no tenia res de què amagar-se, era feliç perquè tenia parella (si se’n podia dir així), i volia explicar-ho a tothom, cantar-ho als 4 vents! Ho va explicar, ella sí, i ja li va dir al Llorenç que ho faria, a la seva família (la seva mare, en saber-ho, no li va fer gens de gràcia, gens, però no li va dir ni mu; si una cosa tenia de lloable la mare de la Glòria era que la deixava equivocar per ella mateixa, malgrat no estigués d’acord amb el comportament de la seva filla gens ni mica i la fes patir d’allò més) i als seus amics més propers de la feina, de la universitat i de tota la vida. Tenia la necessitat d’explicar-ho, de compartir allò que la feia tan feliç malgrat que fos una cosa agafada amb pinces; una felicitat que tanmateix es basava en poc més que un parell de trucades per telèfon cada dia, anar-se’n al llit cada cap de setmana, i fer petites escapades amb cotxe lluny, per no trobar-se a ningú... però bé, estava contenta i volia dir-ho ben alt a tothom! Es conformava amb això, de moment. Estimava al Llorenç i, de moment, amb això en tenia prou. I de mica en mica veia que en Llorenç anava complint allò que li prometia. O almenys això era allò que ella es pensava.

Continuarà...